Las letras, en familia

Roser Amills/ julio 28, 2010/ Algaida, Libros Roser Amills, Personal, Recitales/ 0 comentarios

Mi abuelo, Miquel Bibiloni Sastre, de Can Fullana, falleció hace casi dos años y medio. Me quedan muchos misterios por resolver. No sobre su muerte, que fue natural y sencilla, sino sobre su vida, tan repleta de sorpresas.

De momento, cuando duermo en su casa, de verano en verano, me dedico a investigar sus libros, los que él atesoró y leyó y en numerosas ocasiones dejó trufados de anotaciones. Mis hijos, sus biznietos, me acompañan y ya saben, porque se lo he contado en tardes y noches como la de las fotos, que quiso ser marinero, periodista, autor de guiones de cine, novelista… y sobre todo fue un gran lector. Lo probó todo con la fugacidad y la persistencia que le permitieron los avatares de su vida.

Este año recupero un poema que le dediqué, tras el funeral, irrelevante literariamente pero que le escribí con mucho cariño. Y, al fin y al cabo, la poesía que escribo es sincera con todas las consecuencias o no es nada, así que qué más da, lo comparto a continuación:

Al meu padrí, que se feu dormisson

Algaida, febrer de 2008

Dormisson: insecte que a Mallorca se diu que ajuda a dormir bé i sense ànsia si se guarda sota el coixí (nota: és la ooteca seca de la mantis religiosa).

La defunció imprevista dels éssers estimats


és un enorme armari d’olivera molt vella


on entre pols rebent i algun corc dissecat


ben emmagatzemades se troben les mil ombres


bandes de fre que ajuden a romandre amb els peus


prou assentats a terra: tot un dia s’acaba.






I què més puc dir ara si dir és contradir


fins que les cites sobre la immutabilitat


del meu món s’esgotin, malgrat no ho voldria.






Només sé que aquest dia serà llarg i som just


a trenc d’alba, de dol, mentre va recolzant-se


al meu front inclinat una fi irrefutable,


tan exacte en l’espai que finalitza ai!


dins ta boca cosida per a sempre. I els ulls…




Hi ha mirades que mai no dormen, però a estones


fan becades molt lentes, de velles o cansades


com mon padrí mirava i més ara sense la nosa


ni el cordam de sa feina, feixuga obra desada.






Ja sé molt més que ahir, i no volia, no.


Des del mateix moment en que pretenem fer


quelcom i es resisteix i cap seguretat


prou ens hi acompanya, obtenim la consciència


d’un univers novell. No despertarà més


i el fred ja el portarem al damunt per a sempre


com porta que no tanca com l’amarga trobada


investida de fil molt negre entre sospirs,




la consternació de que no sé perquè sempre


pensàrem que en Miquel seria etern, que mai


no es moriria, mai, que duraria aquí,


envoltat dels mil llibres entortolligats i lluents


on llegí atentament faules de bandolers


i fires i de com a Ciutat ses dones surten


de ses cases corrent a tal velocitat


que els vestits s’aixequen i elles mostren ses cames.






I una hora més. El gran sol apareix


i no plourà, no ara. Els fossers se presenten


com per un art de màgia, prenen torn amb ses dues


mans, amb ses dues cames a l’esvoranc més sacre.


L’obren com greixonera ben cuinada i compleixen


sa comesa i després se’n van. Pols. Breu oratge.






Nosaltres quedàrem per aquí una estoneta


més i callem, com callen els nostres alens fins


fugissers de tot quant ens caldria expressar


però que per pudor o manca d’esma anem


callant, passat proper que ens fibla la memòria


amb calfreds entranyables. En mon vers no cap ja


so dels coberts de plata o peregrinació


pre-senil, també els parcs i amor dels néts pels avis


se passaren de moda i la flor que vaig dur,


padrí, tenia una aranya esperant entre els pètals.




Crec que ja ho sabies i no va importar massa.






Preceptes irreals flamegen, afegeixen


combustible al dolor que ens arrenca a tota


velocitat poble avall, a l’església repiquen


campanes. El silenci també se’ns incendia


a pas lent, ball de passos que se solidaritza


i accelera, els pals de telèfon esclaten


de trucades pendents, deu girafes somnàmbules


som avui tots i alcem els colls per respirar


amb un poc més de calma fora del remolí,


records i testament, darreres voluntats


i aquelles vuit hores tan llargues i tan poc


que ell se queixava. No, no podem detenir


la parca qua cavil·la, diu es rector a la missa,




saludarem fins tard qui no sap els detalls


de tan amarga crònica, l’havien vist tan bé,


la setmana passada, que ara sembla mentida…


s’havia fet tan feble, silenci barrejat


d’hosts vocàliques sota la llengua, la canya


en la mà de pescar raons i orelles que ja


no hi senten de tan plenes, ara només escolten


com sospirava el peix que demanava aigo


i ja no nedarà més assedegat de pèrdua,


vellesa… sobrevius en mi com el morir


dels somnis, i després de la por de saber massa


descanses, padrí, aliè ja a la il·lusió


d’un món feixuc de feines superposades, cansat


de l’engany dels detalls perquè cap acompanya


en moments com aquest, tu que escrivies guions


de cine quan tenies vint i tres anys, ara,




dos de febrer, jeus tes dins del calaix de fusta


fosca i esquerpa, blanc, ben blanc i lluus petit


ta corpulència, puc jurar ton empipament


pel color que vesteixes, no sé si dus sabates


i en fi, serà irònic però ara sé, primera


vegada que te veig sense vida, que ja


no te miraré més, i puc sentir més clares


ses teves bones, tendres paraules, ferms consells


i inspiracions arriben a mi amb incandescència




l’exacta evidència que experimentem quan


una frase oblidada, buscada molt de temps,


lluu en el llindar de la consciència: creu sempre


en qui més creu en tu, repeties, en un temps


sincer com els colors de cada il·lusió


que sabràs dibuixar; res no és per a sempre


i cada acte anticipa el comiat i, alhora,


el seu ajornament precís per ben guarir


ses ferides i agafa més i més embranzida,




avui sempre arribes més lluny que ahir i això


falta com escoltar i callar tot quan puguis


i mai criticar res. I si viatges, recorda


que a cada poble sos habitants van persuadits


de que no hi ha res tan bo com allò que és seu,


i s’enfadarien amb qui els fes contrari;




així que a fi d’estar bé amb tots, rics o pobres,


savis o ignorants, no s’ha de menysprear


res d’allò que se veu, tots tenen amor propi


per macar-lo un foraster… Què més deies, padrí?






Ja ens anirà tornant… poc a poc dosaré


memòria cada vespre malgrat salti a l’oblit,


no pateixis, padrí, que res prou acompanya


i és costa amunt quant prenc. Només sé dir que no


passis ànsia per sa casa, padrinet, malgrat


falta molt ta presència farem tot quan podrem


per mantenir-la com quan ens hi esperaves, ara




seràs l’olor del bàlsam per al pit malalt, l’or


perfumat de taronges, concili de la por


i el tacte, l’antigor de la llum prou transida,


el murmuri, l’alcova fràgil voltada pel fred,


teranyines, la llet tèbia tintada amb mel,


el braser dins la sala, bona nit del pastor


a la posta de sol blava, els passos allunyant-se,


llit de llana cardada sota mon pes i agulles


de pi de Son Fullana, les ombres formigueres


ferotges torrencials que me miren encara


per a que no m’adormi a l’instant i ma veu


que continua seca aferrada a la gola,


ofegada, tan feble, ronca, desplaçada


com la pols sigil·lada de les cambres i els anys




i tu, padrí, seràs també qui més ens obligui,


avui que ja t’hem posat el nom tan ben gravat


sobre el marbre, a perdre ton rastre entre xiprers.






Bona nit, descansa en pau
i que la teva pau ens sigui amable.







Compartir esta entrada

¡Puedes hacer algo genial! Comenta esta entrada: