La meva mare és a l’hospital des de dilluns, una operació que s’ha complicat. Espero que es recuperi ben aviat, parlo més que mai amb ella i ara li vull tornar a dedicar aquest poema (escrit fa un parell d’anys) del meu llibre ara tot just acabat de publicar, un poema que la situava a l’hospital, per una altra operació delicada que va tenir ja fa 15 anys. El desig d’apartar pors continua essent el mateix.
Hi ha un tauró sota el llit
Intenta cridar però només aconsegueix
que de sa boca brolli un murmuri:
hi ha un tauró sota el llit.
La seva veu sona estranya,
com el fil fugisser d’una ràdio
mal sintonitzada.
Per què no ens escolta?
Diu que si es mou
el tauró li anirà mossegant
els dits dels peus,
després els de les mans
i finalment les orelles.
Per això s’està molt quieta
vestida de taronja sota el llençol.
No ha de moure’s.
No pot respirar.
No ha menjat gens,
reclama la infermera,
i duu tota la nit parlant sola
perquè les gotes del sedant
no li fan efecte.
Hi ha quelcom més que alleugeriment
en la mirada de ma mare
quan li murmuro que callem,
que tal vegada així
el tauró desaparegui,
com totes les altres vegades.
Preciosa il:lustració de Jordi Fortuny Esteban, que ha il·lustrat tot el llibre.
salut sort y força !!
Espero donar-te tota la sort de món perque la teua mare és recupere i que tu tingues la valentia d’assimil.lar tot i per tot i més…Tens la meua amistat pel que vulgues i quan vulgues Roser…ANIMS!!!