del blog de Josep Igual, Plàncton
Dissabte, 13 de novembre
Dempeus d’hora. Rentat i restaurat. Llegeixo un parell de contes breus de Mrozek, el polonès que volia ser cavall per tenir el crani ben encastat entre els muscles. Cap a la parada del bus. A Amposta, puja la professora M. Parlant d’unes coses i altres, se’ns fa curt el trajecte fins a Tortosa.
Cafè a l’estació d’autobusos. Arriba la pintora A.R., emprenem la tramuntada per l’eix de l’Ebre. Claror primaveral. La cinta del riu, amb giragonses que reflecteixen l’arbrat de ribera. Més xerrera variada. La nova desviació després d’Aldover permet escurçar la durada per arribar a Vallderoures. Trobem aparcament prop de la llibreria Serret. Cafè i pastes a l’establiment de la cruïlla veïna de la llibreria. Trobat Jordi Pijoan. Diu que farà un ressenya de “No és el que sembla”. Li agraeixo.
Començo la signatura a quarts d’una. Converses amb lectors. Hi ha qui s’emporta un paquet amb “No és el que sembla”, “Fugida en cercles” i “Quaderns deltaics”( si fos d’armilla sobrada els hi afegiria, amb gratitud, un bitllet de loteria). També hi ha qui aposta pels versos amb “Uomo qualque” i estic a punt de besar-li el front de l’emoció (encara hi ha fe a Israel!). Es presenta Alberto Díaz Rueda, el crític, que ha posat una ressenya del llibre nou al setmanari “La comarca” i a un bloc. Ens entenem fàcilment. La seua senyora s’emporta, també, un “Uomo…” dedicat. Hi ha força professoram i artistam refugiat per diversos nuclis matarranyencs. Hi ha una senyora que diu que em va sentir aquesta setmana a Catalunya Ràdio, diria que es confon potser d’emissora, però no la contradic, no té cap importància. Arriba el periodista Víctor Amela, intercanviem quatre bromes mentre vaig signant. També apareix la Roser Amills, amb el seu somriure de nena entremaliada. Em dóna un exemplar de “Morbo”. He escrit la presentació fiat en les galerades digitals.
A dos quarts de tres acabem la sessió amb fotografies variades a la porta de la llibreria. Saludo també l’editor del segell March, Francesc Sànchez, que diu que fa massa anys que vam fer “Torn de nit” i que ho hem de remeiar l’any vinent. Li prometo que cap al segon trimestre de l’any nou li faré arribar alguna cosa més o menys potable. Té una retirada facial a Paco Ibáñez. Dinem al Trull de la Rabosa, un establiment restaurador ampli i molt ben posat. En efecte, al soterrani de la casa hi havia un trull d’oli, que encara s’enfila per les dues plantes de l’edifici. Ara fa patxoca ornamental.
Dinar excel·lent. La mestressa ens ha donat a tastar uns farcellets amb fulla de col, farcits de carn i altres verdures; una recepta amb fonament tradicional de la zona, però amb algun toc personal dels fogons del Trull. Converses creuades amb Roser Amills, l’editor de March, l’Octavi Serret, Jordi Pijoan-López, David Martí, Víctor Amela i dos companys seus de “La Vanguardia”, un d’ells ens dóna la trista notícia de la mort de García Berlanga ( ha rematat un article sobre el cineasta mentre fèiem l’aperitiu). A la sobretaula, més conversa, alguna de treball, fins i tot, amb Pijoan, l’Octavi i l’editor perfilant un projecte de llibre col·lectiu amb relats policíacs.
Octavi ha fet que al salonet on dinàvem hi hagués una guitarra i en emboliquem a cantar, amb tirada cap a la crònica sentimental de tantes batalletes perdudes. Quan es fa l’hora, baixem l’escala de pedra i a la planta baixa, en un ambient distés de cafè, presentem el “Morbo” de la poeta illenca. Obre el torn de paraula l’editor, després llegeixo el meu text, i s’acaba la cosa amb la poeta tramuntada damunt d’una cadira, juganera i desafiant, llegint els seus poemes d’erotisme arravatat i explícit, quasi tot el llibre, a petició entusiasta del públic assistent.
En enllestir, comiats fraternals, encara una última signatura de llibre i cap avall. Passem per casa de la pintora A.R., dissenyada al seu gust. Un cau ordenadíssim, lluminós, ampli. Ens ensenya teles i esbossos que prepara per a una exposició: abstraccions amb siluetes figuratives al moll de les composicions. El conjunt de la proposta tindrà intencionatitat conceptual, pel que pareix. Em demana unes ratlles per al catàleg; com que dos especialistes ja faran textos en prosa, li dic si li va bé un poema; i sí, li va bé, i així quedem. Ens regala una litografia. La conec poc, però tinc la sensació que l’A. és un esperit prou lliure, i que aquests marges potser se’ls ha guanyat després de passar per episodis difícils i dolorosos. Té molt d’ofici i sap de què parla quan parla de pintura. Pujant al Matarranya hem parlat de pintors clàssics i contemporanis; té les idees, els cànons fonamentals, ben païts.
A les deu passades a casa. Em poso el pijama i em miro el bon partit que fan el Barça i el Vila-real, a pesar d’un arbitratge demencial que ha estat a punt de carregar-se l’espectacle. Quan s’acaba el partit fullejo les balades de Françoise Villon, que ha traduït amb molt bon pols l’amic Andreu Subirats. Villon fou lladregot i cortesà, condemnat a la forca i fugitiu, lúcid fins al cinisme expressiu. Un model evident per als Rimbaud, Baudelaire i fins i tot per la carn d’orfenat de Jean Genet. L’acurada edició de Labreu dóna l’original francès en pàgina parell. Amb el balanceig pendular dels palaus a les masmorres del malfactor Villon ens entra el son.
Diumenge, 14 de novembre
* * *
AL BUIT DE L’ESCALA
amagats al buit de
l’es
ca
la,
en la penombra que els vigilants
obliden, ens palparem les butxaques
de
l’à
ni
ma
fins que els sucs tracen
la hipèrbole perfecta.
——— Ens agradarà rebre els vostres comentaris, i si el que voleu és aconseguir algun llibre podeu demanar-los per correu electrònic i Octavi Serret, de Lllibreria Serret, s’encarregarà de fer-vos arribar molt aviat i directament a casa els títols que us interessin: info@serretllibres.com
