OPINIÓ: Serè i fatxenda sistema de Govern in perpetuum?
Posted on 04 febrero 2013.
Tags: opinió, Rajoy
La web change.org en poques hores pot aconseguir el milió de signatures perquè la cúpula del PP dimiteixi (https://www.change.org/es/
Tot està inventat, tant els problemes com les solucions, sobretot en política. De vegades és bo recordar els orígens de la democràcia, doncs contenen les claus d’allò que és millor i pitjor i que poc a poc hem anat relativitzant: existia a Roma un càrrec extraordinari que s’exercia només en temps difícils, d’amenaça externa o desordres interns. Era una dictadura.
Els cònsols regulars de tots temps manaven i decidien, eren equivalents als nostres actuals caps d’estat, s’encarregaven de convocar i presidir les sessions del Senat, d’executar la política interior i exterior i de comandar els exèrcits en campanya, però hi ha una diferència: eren llestos, els romans que els triaven, i hi havia dos cònsols anuals, fet que facilitava un mínim debat entre ambdós, per si de cas n’hi havia un de sord, o injust o frescales, que pot passar.
Però en moments excepcionals, de crisi, quan les coses es posaven lletges, un dels dos cònsols era triat i durava sis mesos en el càrrec tot sol, amb tot el poder a les seves mans per fer i desfer, com si d’un heroi salvador es tractés. Era una mesura de crisi, repeteixo, però no el govern normal i desitjable, i es feia així per un temps limitat, excepcionalment.
El que m’interessa destacar és que el càrrec tenia un marge establert de sis mesos, ni un dia més. Potser perquè s’aplicava el sentit comú que la decisió d’un sol tendeix a ser dolenta i els errors i corrupteles, si estan limitats en el temps, són menys errors i menys corrupteles.
Durant aquest període de sis mesos, el cònsol electe i únic tenia autoritat militar i civil absoluta per restablir l’ordre a la seva manera, aplicant els seus defectes i virtuts, la seva saviesa i les seves llacunes, els seus favoritismes polítics i econòmics, manies personals i coneixement. Per sort, si ho feia bé marxava i sempre es podia continuar el seu exemple en altres mans, entre tots, tornant sempre al sistema anterior dels dos cònsols, i si ho feia malament era un mal passatger, doncs una vegada complert aquest lapse de temps havia d’abandonar el càrrec per llei.
Si les coses no havien millorat, es nomena a un nou dictador, basant-se en certes normes d’organització per evitar abusos i ambicions arrauxades i oportunistes: normalment no es podia exercir dues vegades en la vida aquest càrrec extraordinari, malgrat feta la llei feta la trampa i va haver-hi excepcions com la de Juli Cèsar, que ho va ser quatre cops i al gener de 44 a. C. va ser nomenat dictator in perpetuum. Sempre hi ha qui vol tenir el poder, i no tant governar…
Un cas semblat és el del nostre govern actual: vam triar (perquè la majoria de la població va votar al PP, com si no…) a Mariano Rajoy for president, i va dir que faria i deixaria de fer i no va resultar molt precís i ens va prendre el pèl a tots, com s’ha vist al llarg del seu mandat en múltiples assumptes de gran importància (IVA, pensions, sanitat, educació…).
Un govern que s’ha anat desvetllant cada com més ple de vacil·lacions i contradiccions, sobresous, bombolles del totxo i les infraestructures, sobres de diner negre, Bárcenas a Suïssa mentre l’amnistia fiscal retorna les regnes de l’economia a quatre tramposos… i crisi econòmica, cada cop més crisi.
D’aquí la petició popular de change-org. És ben senzilla: es reclama la DIMISSIÓ IMMEDIATA del president del Govern Mariano Rajoy (el nom del qual apareix també com a receptor de pagaments en els papers de Bárcenas) i la convocatòria d’eleccions anticipades, així com la dimissió de tot membre del PP present en els referits documents que ostenti un càrrec públic o càrrec en el partit. No sembla desgavellat plantejar aquesta possibilitat, però al PP li sembla malament, molt malament, i s’aferren al càrrec negant-ho tot en comptes de demostrar amb fets i documents la claredat dels seus comptes, si més no per tranquil·litzar-nos. Estem preocupats i no n’hi ha prou amb que ens demanin fe cega.
Ara, quan ja han passat uns quants semestres del seu mandat, està bé passar comptes entre tots al govern, i si cal, inspirats en els antics romans, triar un nou mandatari, o un parell, per si de cas. En democràcia, hi ha aquest dret.
L’altra opció, deixar que s’esplaï i repeteixi tan tranquil que no hi ha res qüestionable al seu govern i que seguirà fent el que li sembla que ha de fer sense més, en comptes de dimitir, s’assembla massa a el “mano i ordeno” dictatorial, no ens enganyem. La presumpció d’innocència sempre és un dret, no una imposició: seria no només raonable sinó d’allò més digne, tal com estan les coses, que ens donin més explicacions, i més clares.
Resumeixo a continuació unes quantes perles del president del Govern d’aquesta setmana, quan el seu mandat no només fa aigües en el que a solucions per a la crisi es refereix, sinó també en el terreny de l’ètica i la legalitat que se li pressuposa. Les aigües que estan tèrboles, donat l’engruixat currículum d’indicis de corrupteles i embolics diversos que atresora el seu equip. Rajoy s’ha expressat pel següent dubte escampat arreu del país: Espanya va escollir de president del Govern a un defraudador d’Hisenda? El tema és seriós, i d’allò més delicat: en un parell de mesos TOTS els espanyols passarem comptes a Hisenda. Partits i presidents inclosos. Si jo m’equivoco fent la declaració de la renda em multen i em posen a la llista negra i ja puc assegurar que sóc innocent, que si no ho demostro no hi ha res a fer, per molta fe que demani…
Diu Rajoy:
“Mai he rebut diners en negre ni en aquest partit ni enlloc. No tinc res a ocultar. No temo a la veritat”.
De moment sabem (amb evidències documentals i investigacions en marxa que han tret a la llum la punta d’un iceberg d’aigües força brutes) que sí s’han beneficiat de sobres i diners en negre destacats responsables del seu equip, destacades institucions i empreses afins… A tot això, el president hauria de com a mínim qüestionar la seva capacitat de lideratge, a més d’insistir sobre la seva innocència, ja es veurà tot quan toqui, quan es pugui investigar a fons: fan el que els sembla les seves persones de confiança, i sense que ell ho sàpiga? Sigui o no sigui culpable del que es comenta… un president que no aconsegueix ni que el seu equip respecti la legalitat ho té cru per portar endavant el govern d’un país on el sangoneig ha esclatat sense control, sembla ser.
“No hem de permetre que els espanyols, als que estem demanant sacrificis i renúncies, puguin tenir la impressió de que no estem a l’alçada del rigor ètic més estricte.”
Cap la possibilitat que tot això, sospites i acusacions, no sigui cert. Però mentre no es demostri el contrari, permetin-nos que dubtem, no es tracta de res personal: dubtar en temps regirats és saníssim i garanteix que allò que és bo i el dolent es puguin valorar amb més lucidesa. L’altra possibilitat, no dubtar, ens deixa indefensos i ingenus, i no ens convé.
“La setmana que ve les meves declaracions de la Renda i Patrimoni estaran a la disposició de tots els ciutadans a la pàgina web de la Moncloa.”
Mariano Rajoy va començar com a registrador de la propietat i va ser el més jove d’Espanya a aconseguir la seva plaça. És llest i la seva declaració serà impecable, faltaria més. Però això, com sabem, no és garantia de res. No desviem el tema: a més del que es declara, ens interessa saber més detalls del que no es declara, en cas que hi sigui. Per si de cas. Deixem de guanyar temps perquè les corrupteles, en cas d’haver-n’hi, prescriuen…
“El PP ni té, ni ha tingut comptes en un país estranger i mai ha donat ordres d’obrir comptes en un país estranger.”
L’afirmació té el seu què, els comptes en països estrangers poden estar a nom de persones, espavilades i eficaces, no necessàriament de partits. En tot cas, seria recomanable que el partit presentés una demanda, com ja ho van fer Artur Mas i Jordi Pujol, que van aconseguir que El Mundo no tornés a dir ni mu dels comptes de Suïssa. Per posar un exemple.
“Si algú pensa que mitjançant l’assetjament jo m’encongiré o abandonaré la tasca que els espanyols m’han encomanat, haig de dir-li que s’equivoca.”
No volem assetjar a ningú, seria simplement per provar, per si de cas, com feien els romans: donem un termini i acatem-ho, tots, o passarem a la figura del dictator in perpetuum, i no és per res però… Si algú pensa, que continuï pensant, be o malament, no està bé imposar res.
“Totes les nostres retribucions s’han ajustat a la mes estricta legalitat aquests anys. Qualsevol irregularitat que se sospiti a partir dels papers apòcrifs no respon a la veritat, és total i radicalment falsa.”
Ens demana fe cega. També ens va demanar fe cega per a allò de “on hi vaig dir blanc, ara hi dic negre” i així ens va.
“No ens quedarem de braços creuats davant atacs que, no sols pretenen desacreditar al nostre partit i al Govern, sinó crear una situació de desordre i inestabilitat en un moment particularment delicat” “Si algú pensa que se’ns pot acoquinar amb tècniques d’agitació, s’equivoca. Aquest partit es defensarà.”
Sona a amenaça…
“He de lamentar molt sincerament el comportament del cap de l’oposició, que ha donat un crèdit que no mereixen a les insinuacions més nocives, sense calibrar l’efecte que això pot tenir per al nostre país.”
Qüestionar-ho tot és sa, els uns i els altres haurien d’exercir més aquest dret.
Per acabar:
Però la declaració de Mariano Rajoy que ha fet més gràcia, i ha estat més comentada a les xarxes, és la següent:
“Sé guanyar-me la vida, guanyava més diners amb la meva professió que amb la política. No he vingut a la política a guanyar diners. He anat perdent diners però passa que per a mi els diners no són el més important en aquesta vida. Per a d’altres no ho sé. Per a mi no.”
En efecte, és important guanyar diners per a Rajoy, si no no ho diria. I si, la majoria de nosaltres també guanyava més diners abans que Mariano Rajoy entrés al govern, i tampoc ens agrada gens com estem ara.
This post was written by:
Roser Amills – who has written 1 posts on LaNotícia.Cat.
Periodista i escriptora Twitter: @roseramills
