DEP #luisracionero, erudito y amigo. Cuando prologó (una carta manuscrita) mi poemario de 2010 me contó que lo que importa es saber sonreír, y él sabía :))
Pròleg al poemari “Morbo” de Roser Amills, 2010:
No seré pas jo qui s’esveri davant d’una dona que parla de sexe. Ja no és cap tabú. Com diu l’autora: “Follar no és difícil, ara, el que és complicat és explicar-ho”.
Exactament: és la distància que existeix entre la vida i l’art, en aquest cas d’art de la poesia que Roser Amills ha decidit emprar en temps de minva literària i, encara més, poètica. On són les onades de Safo? Qui es “donaria a qui el volgués” com si es llencés per l’espadat de Lesbos?
L’abundor del lèxic és d’agrair, així com la manera de dir, molt de l’Escola de Barcelona: “Però si no dius si no fas res, és pitjor encara: t’avorriràs tota la vida per ser massa delicada”. Naturalment que l’autora és agosarada, no cal que els hi avisi, ho copsaran de seguida.
“Nena maleducada” és una denúncia, “Xat” és una pintura torrencial, “Tarda de compres a Barcelona” una deliciosa postal, “Avui em fa sol entre les cuixes” és d’una contundència formidable, “Pecadores” versió encesa de “Nena mal educada”, “Mal negoci” és la versió femenina i contemporània de “La sabata” de Palau i Fabre”, “Despertador” un ritme animal, “25 cèntims…” vola alt, “Dona” és un manifest bellíssim, “Parpellejo” una auto psicoanàlisi, “El morbo” és una declaració irrebatible i el morbo màxim és a “I jo volia que volia”.
Crec que els lectors no quedaran decebuts si els recomano aquests poemes que són més metafísics del que semblen: és poesia de l’existència destil·lada.
