ENTORN DE MORBO DE ROSER AMILLS
Avui parlarem del Morbo, un lloc comú humà etern, relacionat amb les prohibicions de la moral dominant i amb les pors inherents al gènere humà. Un concepte que, en tant que social, anirà canviant amb l’ anar dels segles. Però avui si parlem novament de Morbo, és perquè Roser Amills l’ha fet tema del seu llibre de poemes i en llegir-lo ens “Ha instal·lat a tots, sense por al desgast, sense pressa, entre les cames.” Morbo, així, ens durà en un viatge literari aquós i excitant.
Particularment, en el vertiginós art contemporani, l’imaginari morbós associat al seu vessant més tètric, ha donat molt fruits, especialment els últims anys. Sembla com si hagués brotat d’aquell esperit barroc del segle XVII; tots recordareu, quan dic això, Roy Glover, el metge nord-americà que amb una complexa tècnica aconseguia detenir la putrefacció dels cossos. O també alguns pensaran en l’artista anglès Damien Hirst que es dedicava a embalsamar animals morts i exposar-los a les millors galeries britàniques per uns preus que marejaven només de ser mirats.
Més enllà d’aquest imaginari morbós, d’una estètica inòmoda, propera a l’antic moviment punki, n’hi hauria un altre de més esteticista, de morbo, que al segle passat adquirí ja bastant èxit amb directors com Hitchcock o Stanley Kubrick, i la seva Lolita . Aquests artistes amb els seus treballs incitaven a un plaer pervers i vouyerista, que hem acordat d’anomenar morbositat. El que volien aquestos creadors, a través d’aquesta excitació entre morbosa i perversa de l’espectador, era excitar el seu sexe i a través d’ell dinamitar l’absurda consciència burgesa, on tranquil·lament seien, resguardats per una sèrie de vells i atrotinats valors morals. No ho van aconseguir gaire, trobo, però.
El morbo de Roser Amills s’acostaria més a aquesta tendència vouyerista, excitant, perversa i dinamitadora. En aquest sentit el primer poema del llibre ja és una declaració d’intencions. O si més no una pregunta deixada anar a l’atzar, “¿Per què una dona no pot parlar de sexe ni demanar-lo planerament sense ser considerada una marrana?”; pregunta que tot i semblar esperar una resposta, no l’espera, ja que els 35 poemes eròtics-pornogràfics que el segueixen en són la resposta i l’autoafirmació. Malgrat el què diran o no diran, (dir o no dir, en el sentit de judici de moral), ella escriu. I converteix l’ escriure en la seva rebel·lió.
Anomeno els poemes eròtics-pornogràfics, perquè en literatura mostrar és dir i Amills parla sense pudor, de les parts reproductives d’home i dona, donant els seus noms reveladors: “pluja daurada, cony trempera parrús cigala pelar-se-la..” ( i alguns en dialecte). També en aquest aspecte Amills recorre a una tradició catalana nostrada, si bé no potser convenientment publicitada, com és la poesia eròtico-pornogràfica de Pere Gimferrer o del seu, en aquest aspecte deixeble Josep Pedrals; o també la poeta mallorquina Maite Barzales, amb el seu exitós Pèl de cony del 1999.
Tots ells, evidentment, són deutors de l’època clàssica i, posteriorment, de l’italià Aretino, i, segles a venir, estan molt influïts pel segle XIX, per l’aparició de novel·les extremadament morboses com L’amant de lady Chaterley, Salomé, Madame Bovary, El roig i El negre; o per poetes tan o més morbosos que els novel·listes i que traslladen el morbo més enllà de la lletra, a la seva pròpia vida com Verlaine, Baudeliare, Rimbaud… per citar-ne alguns. En aquest brou de cultiu és que els homes artistes comencen a crear una nova imatge de dona, la dona que s’excita amb el prohibit, busca la seva satisfacció i se salta les prohibicions de la moral. Aquesta dona que arribarà al seu paroxisme a l’època hippie sense acabar, però, de calar en el teixit social ni familiar. Ni molt menys en la moral patriarcal, on aquesta dona és amplament rebutjada com a mare.
El cas és que 100 anys i escaig després de que els mascles literats i artistes comencessin a posar en circulació aquesta nova imatge de dona més o menys alliberada; i es decidissin a posar-la en marxa, segurament tips de tenir dones estretes i resseques com bacallans a casa; doncs després de tot aquest toi d’anys que encara avui en dia una dona jove com l’Amills llenci al buit la pregunta que com és que si parla de sexe de la tatxarà d’incorrecta i de porca, ens hauria de fer pensar que l’excés de sexe que apareix a les pantalles, a la publicitat i arreu, no ha calat en la consciència social. Allò que xoca , en definitiva enmig de tot aquest panorama, és que una dona jove i feta per parlar de sexe hagi de superar la por dels tabús socials, i dels traumes de l’antigor, segons declara una i altra vegada Amills en els seus versos.
El llibre Morbo, doncs, s’inclou en una tradició antiga i molt actual, us deia que també catalana i n’esmentava alguns precedents contemporanis; ara bé, allò que distingiria aquest llibre dels altres, fóra l’actitud de la poeta, la qual tracta temes molt excitants, amb una tendresa, una ingenuïtat, o un romanticisme, que els aconsegueixen fer més morbosos i excitants. I és en aquest punt de vista més nou, no conec cap altra poeta dona que hagi tractat la sexualitat així, en aquesta actitud, que imita una mica el marquès de Sade, aquella aristocràtica manera d’enlairar a través de l’escrit tot el que és moralment considerat baix; i és també en la tendresa impregnada en el desig carnal, (la major part de poemes eròtics escrits per dones catalanes, pouen més en la veta de la passió), on, més enllà de la lectura agradosa, jo trobo que fa una aportació singular el llibre de Roser Amills Bibiloni.
