Roser Amills

“A mi m’agradaria que els polítics tinguéssin una vida sexual plena i feliç”
Després de sopar
 Després de sopar hem baixat l’escala de cargol
i sense fer soroll ens hem amagat a sota:
volia comprovar si és veritat
que la salsa de tomàquet donaria bon gust
al sospir que t’havia de treure de l’ànima.
Text: Víctor Fernández Clares Fotografies: Martí Andiñach Fernández
Viu al principal d’un petit bloc de pisos del barri de Gràcia. Ens espera al final de les escales, amb un vestit de quadrets, unes botes -a ple estiu- i un somriure gegant. El seu menjador està ple de trastos. “Sóc molt desendreçada, les meves amigues m’ho diuen; i jo dic que em deixin en pau, que és casa meva”. Ens pregunta on farem l’entrevista. Ens és igual. Agafa un exemplar de cadascun dels seus llibres, i diu: “Va, ajudeu-me! Agafeu aquests coixins, que pujarem al terrat.” En teoria no hi pot pujar, però avui les normes se les passarà per l’arc del Triomf, pel carrer Verdi, o per l’entrecuix; com ella mateixa diria en un dels seus poemes. Ens demana què volem per beure, i li diem que amb una mica d’aigua ja anirà bé. Minuts després apareix amb una ampolla de cava que li van regalar a un casament. Comença l’entrevista amb una mallorquina que va marxar de casa molt jove, va ser mare molt jove, i va començar a escriure molt jove: Roser Amills.
Et sents còmode amb l’etiqueta d’escriptora de poemes eròtics? “Sí, putilla, directament, jajaja. M’agrada molt haver trencat amb això i dir sí, i què? Crec que és la resposta intel·ligent. Una dona pot ser això i moltes coses més, és el que jo defenso. Llavors que em diguin el que vulguin que ja em va bé, tot suma. En realitat la vida, la gràcia és que aconsegueixis tenir moltes etiquetes, perquè això vol dir que l’has tingut molt plena i molt variada.” Us deia que és una escriptora precoç, i és cert. La Roser va escriure el seu primer llibre amb només dinou anys. “M’agradava llegir i escriure perquè trobava un món en què em sentia molt lliure. Jo vivia a un poble molt petit al qual hi havia un munt de coses que no es podien fer, ni dir. Però jo tenia ànsies de llibertat, i en els llibres la trobava triplicada: Julio Verne ananat en globus a uns països meravellosos… quan vaig posar-me a escriure era de manera inconscient, no era pensant: seré escriptora. Més endavant em vaig adonar que escriure m’alliberava, m’ajudava a expressar-me. Als dinou estava embarassada del meu primer fill i em va donar un rampell i en dos o tres nits vaig escriure Uno solo por favor.” I va ser aquest llibre precisament el que li va donar la confiança per continuar. Un bon dia la van trucar des de Madrid: “- Señor Roser? – No, no, señorita”, i li van comunicar que havia guanyat el primer premi de poesia de la Politècnica de Madrid. A partir d’aquí, la poesia i l’escriptura han estat parts fonamentals per parlar d’una de les seves grans ocupacions: “Part del meu món interior és el sexe, l’erotisme; però com una manera d’anar més enllà. La meva tesi és que el dia que la gent s’alliberi de les pors que envolten al sexe, serem més lliures, i estarem més tranquils. Saps això que es diu quan una funcionària està rabiosa? Allò d’estar mal follada? Això resumeix la meva tesi! A mi m’agradaria que els polítics tinguéssin una vida sexual plena i feliç.”
Combina la feina de periodista amb la d’escriptora. L’últim llibre el va publicar amb el Víctor Amela (Paraules d’Amor) i és un recull de declaracions d’amor d’algunes personalitats reconegudes. Aquest mes la Roser reedita el seu llibre més important: Morbo. És un poemari que explora diverses cares del sexe, des de punts de vista de vegades oposats, i amb un to diferent per a cada poema. És curiós, utilitza paraules senzilles, de vegades col·loquials i barroeres, i aconsegueix encisar al lector, sense arribar a ser groller. Imagino que la gràcia és trobar l’equilibri, trobar la dosi perfecte entre el més salvatge i el més tendre del sexe. “Vaig decidir fer un llibre tot de sexe i sense metàfores, dient les coses clares i pel seu nom. Vaig haver de recuperar molt vocabulari i moltes coses. Jo sóc mallorquina i el català és un esforç per mi. Paraules que s’utilitzen per follar en català no són les mateixes que en mallorquí, i va ser súper interessant. És un llibre molt directe i l’objectiu era aquest.” L’Ivan Tubau, l’Anna Maria Moix, en Pau Riba, o el Luis Racionero van ser els primers en llegir-lo. “Em va fer molta il·lusió que el Pau Riba el volgués llegir, perquè és una persona que admiro molt perquè ha treballat molt en el sentit real de la desinhibició,  com a manera de progressar intel·lectualment, és un coco. Em va animar molt que la gent que no està en el sistema, però que hi entén, ho valorés. Vaig dir: anem bé!”
Com que els prejudicis són sempre presents, i encara més en tot allò que envolta el sexe, faré una pausa. Ara potser alguns pensareu que la Roser és una malaltissa del sexe, una dona esbojarrada que li va tot, i que busca escandalitzar i prou. Si és així, aneu errats. “Morbo pretén recuperar l’esperit dels seixanta, del maig del 68. És fàcil dir amor lliure,  però és dificil explicar-ho, explicar en què consisteix aquesta llibertat. Escriure sobre erotisme no hauria de ser només per excitar o per escandalitzar, sinó per expressar la llibertat, i la llibertat també són coses que no vols fer, o coses que no et vénen de gust en aquell moment. I no t’has de voler fer el modern, és un error. Per explicar-t’ho, i és molt divertit: Em van preguntar una vegada si havia fet un trio i vaig dir que sí, però clar, n’he fet un. La gent això no ho explica, o només ho expliquen els que van de trencadors. Jo estic encantada d’explicar-ho i no em fa vergonya. Crec que has de provar-ho i si t’agrada seguir i si no t’agrada, no seguir, però que no sigui per fer una actitud. De vegades ens fem els valents volent demostrar coses per fora que no hem treballat per dins. Si tu has de fer coses per superar les etapes com si fos una play, no ho estàs fent com una cosa pròpia. L’important és que tu tinguis en tot moment la teva llibertat, que no et deixis portar per l’aparença que vols donar. Si no, et perds ser tu mateix, deixar-te portar. I et perds la por, la inseguretat, els nervis… tot això que també en forma part.”
Parpellejo
Amb els ulls tancats em gaudeixo,
amb els ulls oberts m’aprecies
qualsevol dels orificis.
Per això és que parpellejo,
per tenir-ho tot.
El goig de mantenir una conversa amb la Roser és que no hi ha temes que no vulgui tractar. Al contrari, ens parla dels dubtes sexuals del seu fill, de les seves nits boges de festa, d’un judici que té pendent,… fa incisos i explica anècdotes mentre fuma i riu. És símptoma que té una vida intensa. Però cenyim-nos al tema. Tornant als poemes, n’hi ha de descarats i de més subtils, per què? “Faig això perquè he observat que és el que passa realment. Quan una parella està follant, en moment de clímax, els que estan a dins s’ho passen pipa, però si ho mires des de fora… jo he vist moltes pel·lis porno que m’he partit de riure. O entres en l’excitació o ho mires des de fora. I des de fora pot produïr tendresa, riure, et pot semblar asquerós…  Jo el que faig als poemes per aprofundir és estar una mica a dins i una mica a fora. És un  sistema que va molt bé per tenir un diàleg amb el lector. Pel que fa al llenguatge, crec que el llenguatge barroer funciona i també és bo que els escriptors no es dediquin només a ficar coses boniques i prou. La gràcia és saltar-se les normes i també pots convertir en una norma ser barroer. Tampoc es tracta de dir burrades per dir-les. És com en una relació, tu en una relació no li estàs dient tot el dia fóllame, métemela. En literatura no s’ha de caure en això. No pretenc dir que el llenguatge barroer és guai, el que vull dir és que forma part també de l’escena. I quan ho mires des de dins i des de fora veus les diferents maneres d’expressar-ho.”
La Roser fa tallers de poesia on-line. No sé si això de fer poemes es pot aprendre, però com a mínim, ella ha après moltes coses després de llegir i llegir poesia: “Els principis i els finals d’un poema són molt importants. Has de començar amb força. Això és com una pel·li. Si no comença amb unes imatges impactants ja penses, ui, m’adormiré! I després has de pensar què vols dir, quins ingredients pots posar-li per potenciar-ho. És com cuinar: la base seran macarrons, però després t’has de treballar la salseta, el gratinat… Doncs un poema és igual. Has de tenir l’habilitat natural, que només s’apren llegint molt i escrivint molt, de trobar l’estructura. Consells: no enrotllar-se molt. Els poemes llargs, o ets collonut, o no val la pena. T’has de posar en la ment del lector. Són conceptes, paraules, que si portes una estona llegint-les ja no pots més, i no té res a veure amb escriure bé o malament. Un poeta ha de ser, en primer lloc, un molt bon lector de poesia. I tu si et poses en el lloc del lector, si llegeixes un llibre de poesia no te’l llegeixes de cop, i no llegeixes els poemes llargs ràpidament. S’ha de fer a petits glops, com beure whisky. No et fots un lingotazo, vas saborejant, és la gràcia.”
És directe com els seus versos, i té les idees força clares. No perquè sigui gaire radical, sinó perquè es nota que les ha paït, i se les ha fet seves. “Les dones tampoc han canviat tant. Continua havent-hi dones que critiquen altres dones més lliures que elles. I això és posar-se pals a les pròpies rodes. Tu com a dona, quan t’entren ganes de criticar, i és un consell que dono, t’hauries de plantejar si és per enveja o perquè ho has raonat. T’hauries de plantejar què et molesta d’una altra tia que vagi provocativa, perquè potser no és res més que enveja, que la tia està boníssima, no té cel·lulitis,… i el que està parlant és la teva por. Som les dones les que ens reprimim d’expressar algunes coses. No exterioritzar aquestes coses, no explicar la intimitat, fins i tot amb la parella; fa que tinguem una imatge com de tontetes, i tal, que després quan hi ha una que simplement és natural, dona, sembla que és l’excepció. I en realitat són totes així, ja està.”
Anem acabant, i com que fa bon dia, la Roser escull el poema idoni per recitar-nos: Avui em fa sol entre les cuixes. És divertida i crec que de la vergonya no n’ha sentit a parlar. Diu que a les reunions del cole dels seus fills al·lucinen amb ella: ara fa poemes eròtics, ara penja vídeos a Internet, ara escriu un article seriós…  És generosa fins l’últim moment i ens pregunta si ens volem quedar una estona més. Potser estava avorrida, o potser no, i la invitació és una senyal que allò que fa, ho fa amb ganes. Tot un plaer, Roser. Fins la propera.
(llegir el poema Avui em fa sol entre les cuixes)

Què és l’Art per la Roser Amills?
“Per mi l’art és una teràpia. Com pot ser-ho ballar. Escriure per mi és relaxar-me, tenir capacitat de mirar amb els ulls nets les coses que m’ocupen.”
I quines recomanacions ens fa?
“Poeta, admiro moltíssim a l’Enric Casasses. Crec que d’aquí a vint anys es dirà que va ser el més gran escriptor de la nostra època, perquè s’ho està currant moltíssim.”
“M’agrada molt la Maria Llopis i tot el que fa, tota la proposta del post-porno. Crec que és molt valenta i molt coherent. Va haver un moment amb el tema del post-porno en què va començar a caure en anar de rebel i tal, però ha sabut portar-ho bé. Igual que la Beatriz Preciado, són gent que a banda d’escandalitzar, treballen el seu món interior.”
“Per mi la recomanació general seria, qualsevol artista que es posa en dubte a ell mateix, és de fiar. Perquè a vegades sembla que hi ha alguns que volen ocupar un lloc i que els admirin. I per mi l’art és un procés i una teràpia, i no per curar coses, sinó una manera d’aprendre de tu mateix i del món. És la gràcia de donar el millor de tu, i també de rebre.”

2 comentarios sobre “Entrevista a Amor a l’Art a Roser Amills: ‘A mi m’agradaria que els polítics tinguéssin una vida sexual plena i feliç’

  1. Pingback: Poesia | Amor a l'Art entrevista a Roser Amills - Roser Amills | Roser Amills
  2. Pingback: Obra poètica Roser Amills, recull dels recitals etc. dels últims anys - Roser Amills | Roser Amills

Comparte y comenta esta entrada: