Entrevista a Roser Amills a 365d365e, març 31 2011
“Tenim tendència a patir i no veure la part divertida del sexe”
Diuen que la seva poesia és erògena i que ella és la musa de la literatura eròtica catalana. La culpa és de MORBO, un recull de poemes editat l’any passat on parla del sexe sense mirades avergonyides. En canvi, jo a l’escriptora mallorquina Roser Amills la trobo senzilla i tendra, com el vers de la cançó o com aquest Paraules d’amor –compilació de declaracions d’amor realitzades per algunes de les cares més populars de la nostra societat– que acaba de publicar conjuntament amb Víctor Amela. “Vam començar pensant que tindríem sort si aconseguíem que hi participessin cinquanta persones. Al final han estat cent una, més el Serrat, cent dues.”
Quan eres petita, què volies ser de gran?
No sé per què, però des de ben petita sempre vaig anar per casa dient que volia ser escriptora. Quan vaig fer dotze anys, el meu oncle em va regalar una màquina d’escriure i un exemplar de Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez. “A veure si algun dia escrius un llibre com aquest”, em va dir.
Quina pressió!
Un autèntic regal enverinat. Era una nena molt tímida i solitària i em passava tot el dia llegint. Sempre era a la biblioteca del meu poble i anava traient els llibres per ordre: quan me n’acabava un, agafava el del costat. Una descoberta de la literatura sense cap criteri ni sentit, tant podia llegir un Tintín com una novel·la de Terenci Moix o L’Informe Hite, un famós tractat sobre la sexualitat femenina dels anys 1970.
Si que eren liberals els bibliotecaris del teu poble.
No, aquest el tenia ma mare a la tauleta de nit i l’hi vaig robar. El vaig devorar. El més divertit és que un dia, dinant i amb els avis a taula, vaig preguntar a la meva mare què era un clítoris. Era l’única paraula que no havia entès del llibre [riu]. La pobra dona es va quedar blanca. En canvi, el meu avi va reaccionar amb molta més naturalitat i li va dir que m’ho expliqués, que no passava res.
Un home modern.
Tot un personatge. Quan es va morir, ara fa un parell d’anys, vaig estar remenant les seves coses i vaig descobrir que havia escrit uns guions sota l’àlies de Michael Smith! Pel que vaig esbrinar, els havia enviat a una productora dels Estats Units.
Suposo que no van acabar transformats en cel·luloide, oi?
No, però li van enviar la típica carta dient-li que, encara que molt interessants, no eren les històries que buscaven en aquell moment. En un poble tan petit com el meu, Algaida, era un supermodern. De jovenet, la seva mare el va desheretar perquè es va casar amb una pagesa. Després va muntar el primer cine del poble, però quan va aparèixer la tele es va arruïnar. Però se’n va sortir.
Com arribes d’Algaida a Barcelona?
Escapant-me de casa amb disset anys. Ara ja s’ha arreglat, però aleshores la relació amb el meu pare era molt dolenta. Els primers dos mesos vaig viure a l’alberg Kabul de la plaça Reial i després vaig traslladar-me a la vila universitària de l’Autònoma, a Bellaterra, on vaig estudiar filologia romànica. Hi vaig viure fins que l’últim any de la carrera em vaig quedar embarassada.
Quina vida més accelerada, la teva!
Amb vint anys vaig tenir un atac d’instint maternal. Durant l’embaràs d’en Marcel, perquè el meu fill gran es diu Marcel per l’escriptor Marcel Proust, vaig escriure el que seria el meu primer llibre, Uno solo, por favor. Un recull de poemes en castellà, perquè els mallorquins sempre tenim la cosa aquesta que no sabem escriure en mallorquí, i per inseguretat sempre comencem en castellà. Un llibre que vaig escriure gairebé de manera torrencial: si en Marcel es despertava perquè tenia gana, li donava el pit i quan es tornava a quedar adormit em posava a escriure. Una vegada acabat, el vaig enviar al Premio de Poesía Universidad Politécnica de Madrid. Sis mesos més tard, quan ja me n’havia oblidat, em van trucar i em van dir: “Señor Roser, le llamamos para decirle que ha ganado el primer premio.” Es pensaven, per la manera d’escriure, que era un tio! Hauries d’haver vist la cara que van posar tots aquells senyors que m’esperaven a la residència d’estudiants fumant puros quan em vaig presentar amb el meu nen de mesos [riu].
Hi ha sexisme al món literari?
Més que sexisme hi ha el costum, sobretot d’aquests senyors amb puro, que cal ser senyor i fumar puros per escriure bé. No és mala fe, simplement els és desconegut, i el desconegut fa por. O, dit d’una altra manera, cal que t’esforcis molt perquè quan no et coneix ningú et parin atenció. Però això ha estat així sempre. A Marcel Proust el van rebutjar infinitat de vegades perquè era un rotllo, fins que ens vam adonar que era boníssim.
L’escriptora Isabel Fonseca, dona del també escriptor Martin Amis, diu que per a una escriptora un fill suposa dos llibres menys, mentre que per al seu marit només és un conte. Hi estàs d’acord?
No! De fet, jo no hauria escrit el meu primer llibre si no m’hagués quedat embarassada. El tema de la maternitat és molt important. Si la vius com el que és, una carregada d’energia brutal i un moment en què madures com a persona, és molt positiva. Jo escrivia amb una sola mà, amb el nen prenent el pit a l’altre braç. I quan va créixer una mica, escrivia amb el nen apagant-me l’ordinador per sorpresa, i a prendre pel sac tot el que havia fet. Hi ha la concepció que durant l’embaràs deixes de ser dona, i no és veritat. D’una altra banda, sóc molt poc afí a tots aquests pensaments feministes que diuen que les dones estem molt perjudicades. Ser dona no em limita en res, tret que jo ho vulgui.
Aquest pensament és el que t’ha empès a escriure MORBO?
Sí. Tinc més amics que no amigues i això m’ha permès comprovar una cosa: els homes es compliquen menys la vida en certs aspectes, i un d’aquests claríssimament és el sexe. Les dones acostumem a dir que hem estat reprimides i rebutjades, però ho he analitzat amb convicció i crec que és un muntatge que ens hem organitzat perquè ens resulta molt còmode que sigui així. Per a una dona, responsabilitzar-se del seu sexe i els seus desitjos és complicat, perquè ha de confessar coses que, per un tema d’educació, han quedat atrofiades i, a més, sempre volem donar una imatge del que no som: la núvia perfecta, la noieta angelical o la mare superresponsable. Durant aquests anys, quan anava al col·legi a buscar el meu fill, em fixava en els grupets de mares que sempre es formen davant la porta i escoltava les seves converses. Sempre parlaven del mateix, els seus fills. No tenim les dones res més interessant de què parlar? No vull menystenir ningú, però aquestes dones no eren elles mateixes, interpretaven un paper, el de la mare perfecta que per obligació ha de parlar de caca i pipi. Ja n’hi ha prou, d’anar de bledes i no dir el que realment desitgem.
Quantes vegades t’han dit que ets una mala mare?
El pitjor de tot és que les dones ens critiquem molt entre nosaltres mateixes. A mi m’han dit de tot: perduda, boja, fresca… Per sort, no m’ha preocupat mai, ni mai no m’he replantejat no ser com sóc. Hi ha un poema en què vinc a dir que jo sempre havia volgut ser molt puta, molt rebel i molt dolenta. La gent, quan el llegeix, em pregunta si no tinc por què en pensaran els meus fills.
I no tens por?
No. Estic convençuda que els meus fills pensaran que tenen una mare lliure de totes aquestes tonteries. La veritable llibertat és fer sempre el que tu vols, no el que els altres esperen de tu. Una dona no ha d’anar de puteta per la vida, però aquest també és un personatge que portem dintre. A més, no hem d’oblidar que el sexe és l’origen de la vida. Per un nen és molt important entendre que ell ve del sexe i que els seus pares follen.
Amb tot, et va costar despullar-te per escriure el llibre?
No, perquè em vaig prendre el llibre com una cosa molt lúdica. Tenim tendència a patir i a no veure la part divertida del sexe. Parlant amb en Bigas Luna, em deia que les repressions estan bé perquè donen més morbo, i és cert. Les fantasies sexuals ajuden a millorar l’estat psicològic de la gent.
MORBO t’ha convertit també en consellera sexual dels teus lectors?
A tant no he arribat, però sí que m’he trobat amb noies que comencen a escriure que se m’han acostat per dir-me que gràcies a MORBO escriuen d’una altra manera. Perquè, més enllà del sexe, el missatge d’aquest llibre és: “Sigues tu mateix i digues el que vols sense por.” Hem d’aprendre a viure sense angúnies.
No temies que el llibre es malinterpretés i es catalogués d’obra semipornogràfica?
Això és justament el que ha passat i ara sóc la puteta oficial [riu]. Però és una cosa que he provocat conscientment. Amb MORBO, el que més m’importava era aconseguir la complicitat de les dones.
“Amb ‘MORBO’, el que més m’importava era aconseguir la complicitat de les dones”
Ho has aconseguit?
Jo crec que sí. En tots els recitals de poesia que he fet, sempre se m’han acostat dones per dir-me que s’ho han passat molt bé o que s’han sentit identificades amb què dic al llibre. És veritat que parlo de lleterades i polles, però en el fons tot és molt més profund. El sexe només ha estat l’instrument per donar a conèixer el missatge.
El sexe ven.
Dedicant-te a la poesia, mai no pots aspirar a vendre, però amb el sexe com a mínim aconsegueixes que l’auditori t’escolti [riu].
I del sexe has passat amb Víctor Amela a les Paraules d’amor.
És una idea maquíssima que hem gaudit moltíssim tirant-la endavant. És un llibre que recull declaracions d’amor de tota mena, des d’en Quim Monzó que ens enviar una cosa gairebé pornogràfica a la Sílvia Munt que ens va fer arribar una foto molt maca on surt donant el pit a les seves bessones, o gent com en Pau Riba que posa a parir el romanticisme o en Ferran Adrià que barreja la sensualitat i l’amor per la cuina. I també ens hem trobat moltes coses que no ens esperàvem, com l’Edu Soto, que ha escrit un poema molt romàntic o la Teresa Gimpera, que explica que el que més li agrada no és anar-se’n a dormir amb un home, sinó despertar-se amb ell. Un llibre molt maco.
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.
