“Sóc una puta, però una molt bona”. Aquesta breu sentència pronunciada per Sam Peckinpah reflecteix el caràcter suggeridor i extrem que té el seu cinema: tot és exagerat, el muntatge, les actuacions, el guió… I tot està al servei d’una fi: retratar, tant externa com internament, l’ésser humà. S’expressa més o menys així també la poeta en els seus poemes i, més concretament, en algun dels seus passatges, com també “no uso condó per a les paraules, les deixo anar a pèl”.
Això és exactament el que he sentit al deixar-me dur de la mà de Roser Amills per aquestes pàgines: que amb el lector ha estat especial, que no ha usat preservatiu amb quant expressa, que, sense conèixer-nos, ens hem llençat a la piscina nus, que hem nedat i no hem guardat la roba. “Morbo”, el poemari sencer, és per descomptat una experiència íntima i irrepetible.
Sí, d’acord, serem molts els lectors, però estic segur que tots ens sentirem especials, únics, per un instant. I fer sentir això als qui s’hi apropen és quelcom que només poden fer les bones putes i, més rarament, els bons poetes.
——— Ens agradarà rebre els vostres comentaris, i si el que voleu és aconseguir algun llibre podeu demanar-los per correu electrònic i Octavi Serret, de Lllibreria Serret, s’encarregarà de fer-vos arribar molt aviat i directament a casa els títols que us interessin: info@serretllibres.com
