De “M’agrada el sexe”: Som més de Lilith que d’Eva

“la primera companya d’Adam, Lilith, tenia els cabells embogits, colobres de foc en els ulls i les cames sempre massa obertes, i l’escoltem extasiades. Es va deixar seduir per la llibertat, la luxúria i l’aparició de nous escenaris que s’apartaven massa del que s’esperava d’ella. En la seva fugida de l’Edèn, va descendir als submons, prossegueix: va explorar la dissidència. Una nena dolenta. I llavors Déu va inventar Eva per assegurar el sistema patriarcal i heterocentrat, va deixar que l’ovella esgarriada marxés, la va ignorar i va crear una nova Eva, de la costella d’Adam, que era bon jan, per si de cas. Ordre versus caos. Amén. Aquesta metàfora bíblica ens serveix per debatre el moviment revoltat de les dones que ja no poden més de tant control sobre el que s’espera d’elles. O del feminisme. A mi, en general, no em molesta tant que em diguin què se suposa que he de fer. Al capdavall, després puc fer el que em vingui de gust, assumir-ne les conseqüències i tots tan amics. Ho explicaré amb un breu exemple: «No et sembla que porta una faldilla una mica curta?», li va murmurar un amic d’infància al meu nòvio. És un senyal. Però aquest dia no te n’adones, encara no. Somrius perquè la teva parella sembla el teu còmplice per com somriu, i per si de cas t’estires una miqueta la faldilla cap avall per fer l’aperitiu amb l’amic. No hi ha malícia, simplement aquest amic ha expressat el que pensa, et dius. La pregunta, no obstant això, et queda a dins i durant mesos t’esforces a intentar resoldre-la. Per què es fan aquests comentaris? Curta? I què? No saps per què, però calles per no disgustar ni el nòvio ni l’amic, per mantenir-ho tot en harmonia. I la teva harmonia interior? La discreció sembla útil per triomfar en la vida, per aconseguir la bona feina i el «bon partit» dels contes de fades, de les pel·lícules: lligar, seduir, col·leccionar èxits…, i interpretar determinats rols per aconseguir-ho tot sense cridar gaire l’atenció. Però després també hi ha les que es castiguen per no semblar dones ansioses i devoradores sexuals, per no exercir el seu veritable poder: el de mostrar-se com són. Que tiri la primera pedra la que mai no hagi fingit ser una mosqueta morta. També hi ha les que es refugien en les seves queixes contra els homes i altres efectes secundaris, ben fluixet. Les «bones noies» que no volen ser-ho gaire però cauen al seu propi parany, el de la hipocresia… I si no entres en cap de les categories «correctes»? Quantes vegades t’han dit que ets una mala dona o una mala mare? I que fàcil que és creure-s’ho, oi?”

Comparte y comenta esta entrada: