Baixem a les profundes
aigües del son a traficar amb els peixos
de la memòria
al menys distanciadament
possible,
no perquè et responguin
veus abissals,
tan sols el moviment
de l’aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets.
Estranyes nits…
Albes després:
el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum,
voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc,
el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l’engoleix.
S’estenen blats fins a la ratlla
de l’horitzó.
Els cavalls es desboquen.
Poema de Joan Vinyoli
