…y tenía pendiente hablaros de este libro de poemas, Lais per amants distingits que se publicó el año pasado.

[roser amills]

Disfruté de la crítica un pelín criticona del Avui:

Roser Amills, Lais per amants distingits i altres paraules. Pròleg d’Andrés Rábago. Abadia Editors. Saldes, 2004.

Encapçalats per una vinyeta d’El Roto a manera de pròleg, els poemes dietari de Roser Amills expliquen distintes fases d’una trajectòria sentimental. En realitat, en la seva exploració de la individualitat en relació amb la passió amorosa, Amills practica la itinerància de formes i textos fragmentats que no són exactament poemes. Les referències plàstiques estan presents en la intenció de mostrar una mena de corpus trencadís de moments i delits. En alguns casos, el text es construeix a partir de variants incorporades a partir del llenguatge musical.
Llibre de les preguntes forma el primer grup, un grup heterogeni de formes i temes, en el qual tal vegada hi manquin més concentració i intenció. Llibre de l’amor conté poemes més breus en els quals destaca la veu femenina protagonista exaltada, juvenil i variable.
Finalment, Llibre de les solituds se centra sobre l’experiència d’haver estimat. Si bé Amills demostra una voluntat apassionada per la literatura i un sentit propi de la vida, hem d’esperar que en el seu proper llibre els resultats artístics s’obtinguin amb més rigor. S.R.

Ah! Y así lo comentaba Daniel Tubau (gracias!):

Roser Amills ha publicado un libro de poemas y textos llamado Lais per amants distingits i altres paraules. Hay poemas, textos y un prólogo buenísimo de El Roto. Todo el libro es delicioso. No se me ocurre cómo definirlo, pero es un tipo de libro, una manera de sentir y de expresarse que me encanta.

Leer el libro es como ver a Roser, hablando consigo misma, enseñándose y aprendiendo. Eso es lo mejor que puede hacer cualquier persona, creo, y por eso me gustan los libros en los que se ve al que los ha escrito casi en cada página, como sucede con Louise Labé, con Montaigne o con otro libro en el que pensé al leer el de de Roser Tzuretzuregusa (Ocurrencias de un ocioso) de Kenko Yoshida.

Roser se observa y disfruta al hacerlo, incluso cuando lo que observa es doloroso. Dice en el Diari per començar a escriure:

“Dijous 7-10-1999: Què puc saber? Què he de fer? Si t’avorreives és que ja t’han domesticat.”

Lo traduzco, aunque creo que se entiende fácilmente:

“Jueves 7-10-1999: Qué puedo saber? ¿Qué debo hacer? Si te aburres es que ya te han domesticado.”

Yo creo que es imposible aburrirse teniéndose a sí mismo como entretenimiento. Esto no significa una especie de egocentrismo desmesurado, sino más bien al contrario. Creo que Roser mira tanto hacia fuera como hacia dentro y por eso es tan interesante lo que encuentra dentro y fuera.

Este es uno de los poemas del libro:

I UNA ENCARA S’ENAMORA

Una encara s’enamora
de la manera més inesperada:
la corba de caure una pregunta,
les pestanyes,
l’oxigen de les altures,
un plugim de Persèids,
les fulles volades, un gest breu,
definitiu,

o algú que obre molt poc a poc
les pàgines del teu front,
t’abraça els ulls,
et fa la vida insuficient
i ja està.

Ja està.

Comparte y comenta esta entrada: