Dimecres, 27 d’octubre
del blog de Josep Igual Febrer
Claror escampada, tèbia, pietosa. Escalf per a una Ràpita commoguda. Dos vilers fan saltets graciosos en la barana del flanc nord. Anit, a darrera hora, arribà el paquet amb els exemplars del llibre nou. Ha quedat molt bé. El disseny interior, dúctil, còmode, elegant, que Cossetània manté per a la seua col·lecció de narrativa. La coberta, amb neons de motel i altres reclams de la nit, s’adiu amb més d’un del relats que hi he posat. La nova criatureta ja és a casa. No visc l’enlluernada dels primers llibres del jove poeta, però el fet encara suscita aquella barreja d’il·lusió i temença. Al final d’un dia adolorit pel cas de la noia morta, de palpar pacientment conviccions, el remat de la vinguda del nou títol. La vida es veu que no pot deixar d’explicar-se amb contrastos; deu ser fatalment un fruit de l’agredolç.
Aixecat d’hora. Llegint. Als correus, les galerades del llibre de la Roser Amills, la poetessa balear a la que li he de presentar “Morbo”, el seu nou poemari, que porta llibertaris versos eròtics i reflexions sobre la comunicació humana, i que obvien les dictadures del políticament correcte que ens va esterilitzant tantes expressions i gests quotidianament. Immediatament penso en Estellés, però també en Bocaccio. Amills té molt d’ofici i els poemes de “Morbo” són, al capdavall, una arravatada celebració vitalista i un incendi apassionat contra el pas del temps. Coincidirem el dia 13 de novembre a la matarranyenca llibreria Serret, i, aprofitant la coincidència, l’Octavi ha muntat la presentació del llibre de la Roser al vespre, quan ja hauré acabat la signatura d’exemplars al seu llibresc cau insigne. L’activista Serret no perd punt d’aprofitar les coincidències per treure’ls el màxim rendiment.
Conec molt poc la poeta Amills. Hem coincidit en un acte o dos. És una xicota riallera i expansiva, no privada de cert misteri -potser visionari- a l’esperit. Durant uns instants vam parlar de Cristobal Serra, de qui és amiga. No hi ha dubte que les insularitats van aportant angles de visió i regirades estètiques de pes a la nostra literatura, en el segle XX i ara mateix; aqueixos corrents universalment diferents i madurats han donat bones collites, sobretot amb els poetes. La presentació de “Morbo” no es farà a la mateixa llibreria, sinó en una casa antiga que les voluntats cíviques del Matarranya han llogat – o potser comprat- per fer actes culturals a Vall-de-roures.
Feina habitual. Mussol davant d’una pantalla. L’escalf del solet a les mans teclejants. Anar fent. Poso un dels exemplars nous a la pila de la collita pròpia. Tot el paperam, en títols individuals, deu medir uns quaranta centímetres de lloms de tots colors. La part de feinada que ens ha corbat l’esquena –sense comptar peces soltes, col·laboracions i aportacions a obres col·lectives -. Cap en quaranta centímetres el llarg intent de dir alguna cosa. Potser hem arribat a dir-la, fins i tot, qui ho pot saber, amb algun encert. Criatures. Criatures de paper. Amb amanyacs filials, o enemigues implacables, segons el dia i l’humor. Orgull? Més aviat resignació. Posar-s’hi a tornar a intentar-ho és el que compta. Encaixat entre els seus germanets, el nou llom és elegant i anirà aprenent els jocs i les contalles que potser els uns als altres s’intercanvien en les nits solitàries de l’estudi. Oblidar i caminar, la consigna brossiana és el que ens convé.
Enguany s’ha donat la circumstància – extraordinària- que és el tercer del curs: ara sí que l’etiquetatge de prolífic no me’l traurà ni el lleixiu amb aigua calenta. Paciència. I, després, més paciència, com diu el fill d’una amiga, que es dedica a la ramaderia. Crec que ara em cal pensar en planificar els enregistraments d’un nou compacte, on m’agradaria posar una vintena de cançons. Ja ho anirem veient i cantant, si de cas. He de trobar uns estudis acollidors i tranquils, i aplegar els cèntims de la producció bàsica (cap gana d’anar a picar portes). De totes aquestes cabòries i desgasts no n’obtindrem cap segura jubilació. Som muixonets que van de branca en branca, travessant intempèries i, de vegades, rellogats en algun refugi amatent. Deu ser el nostre destí. No s’hi pot fer més. O es repica o es va a processó.
* * *
arrissen les ones dòcils
l’espill de la quietud.
dels envans intangibles
potser s’enlaira una fumosa
i antiga cançó infantil:
veus blanques l’entonen,
planant pels enderrocs negres
de tantes veloces despossessions.
arrissen les ones dòcils
el reflex que dilueix els noms.
l’atzavara allargassa llur ombra
en l’arena de l’ampla clepsidra.
