- EL PI DE FORMENTOR
- Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
- més poderós que el roure, més verd que el taronger,
- conserva de ses fulles l’eterna primavera,
- i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
- com un gegant guerrer.
- No guaita per ses fulles la flor enamorada,
- no va la fontanella ses ombres a besar;
- mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
- i li donà per terra l’esquerpa serralada,
- per font la immensa mar.
- Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
- no canta per ses branques l’ocell que encativam;
- el crit sublim escolta de l’àquila marina,
- o del voltor que puja sent l’ala gegantina
- remoure son fullam.
- Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
- revincla per les roques sa poderosa rel;
- té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
- i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
- de les amors del cel.
- Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
- domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
- per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
- el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
- per glòria i per delit.
- Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
- i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
- llavors ell riu i canta més fort que les onades
- i, vencedor, espola damunt les nuvolades
- sa cabellera real.
- Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
- com a penyora santa duré jo el teu record.
- Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
- i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …
- O vida, o noble sort!
- Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
- i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
- Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
- i tes cançons tranquil.les ‘niran per la ventada
- com l’au dels temporals.
- Miquel Costa i Llobera (1854-1922)
m’agradarà que em facis arribar els teus comentaris, gràcies!!!!
