Luis Racionero i Óscar Aibar
Pròleg de Luís Racionero
No seré pas jo qui s’esveri davant d’una dona que parla de sexe. Ja no és cap tabú. Com diu l’autora: “Follar no és difícil, ara, el que és complicat és explicar-ho”.
Exactament: és la distància que existeix entre la vida i l’art, en aquest cas d’art de la poesia que Roser Amills ha decidit emprar en temps de minva literària i, encara més, poètica. On són les onades de Safo? Qui es “donaria a qui el volgués” com si es llencés per l’espadat de Lesbos?
L’abundor del lèxic és d’agrair, així com la manera de dir, molt de l’Escola de Barcelona: “Però si no dius si no fas res, és pitjor encara: t’avorriràs tota la vida per ser massa delicada”. Naturalment que l’autora és agosarada, no cal que els hi avisi, ho copsaran de seguida.
“Nena maleducada” és una denúncia, “Xat” és una pintura torrencial, “Tarda de compres a Barcelona” una deliciosa postal, “Avui em fa sol entre les cuixes” és d’una contundència formidable, “Pecadores” versió encesa de “Nena mal educada”, “Mal negoci” és la versió femenina i contemporània de “La sabata” de Palau i Fabre”, “Despertador” un ritme animal, “25 cèntims…” vola alt, “Dona” és un manifest bellíssim, “Parpellejo” una auto psicoanàlisi, “El morbo” és una declaració irrebatible i el morbo màxim és a “I jo volia que volia”.
Crec que els lectors no quedaran decebuts si els recomano aquests poemes que són més metafísics del que semblen: és poesia de l’existència destil·lada.
Epíleg d’Óscar Aibar
“Sóc una puta, però una molt bona”. Aquesta breu sentència pronunciada per Sam Peckinpah reflecteix el caràcter suggeridor i extrem que té el seu cinema: tot és exagerat, el muntatge, les actuacions, el guió… I tot està al servei d’una fi: retratar, tant externa com internament, l’ésser humà. S’expressa més o menys així també la poeta en els seus poemes i, més concretament, en algun dels seus passatges, com també “no uso condó per a les paraules, les deixo anar a pèl”.
Això és exactament el que he sentit al deixar-me dur de la mà de Roser Amills per aquestes pàgines: que amb el lector ha estat especial, que no ha usat preservatiu amb quant expressa, que, sense conèixer-nos, ens hem llençat a la piscina nus, que hem nedat i no hem guardat la roba. “Morbo”, el poemari sencer, és per descomptat una experiència íntima i irrepetible.
Sí, d’acord, serem molts els lectors, però estic segur que tots ens sentirem especials, únics, per un instant. I fer sentir això als qui s’hi apropen és quelcom que només poden fer les bones putes i, més rarament, els bons poetes.
LA POESÍA DE ROSER AMILLS BIBILONI, Ángel Brichs, columnista de la Revista Belianís, www.literaturadart.blogspot.com
La poesía erógena de la autora balear está dotada de un cúmulo de imágenes que la aclaman como una clara heredera de la poesía realista de los setenta y, a su tiempo, la acercan a una visión particular de ver la vida que busca su equilibrio entre el perfil del poeta callejero de finales de los noventa y este nuevo autor, artista multidisciplinar y buscador incansable, que refleja la personalidad del bohemio que nos ha traído este milenio.
Amills experimenta con el lenguaje de la misma forma que la poesía lo hace con el mundo, aludiéndonos un esquema nuevo en el que los tabúes y metáforas sin sentido desaparecen para dejar paso a esta nueva mujer del XXI, libre al fin de toda atadura moral y sicológica, que argumenta sus palabras según su forma de pensar, sin atenerse a las consecuencias. Y no es precisamente en la ausencia del lenguaje austral (ausente de sexo), típico en la poesía de los 80 y 90, donde el lector de nuestros días se siente a gusto. Éste ya ha superado los miedos de antaño.
Es más, se puede decir que su imaginación lo abarca casi todo, y carece ya de límites o de barrera alguna.
El poeta, entonces, sólo tiene que pisar a fondo el acelerador e ir hacia donde los nuevos carburantes líricos (lógica y simplicidad) de la presente generación arroba pueden llevarle. El resto del camino: el de siempre, empero: la habilidad del escritor para ganarse a ese público que siempre pide más, y que no se conforma con algo pequeño, prueba de nuestra continua evolución.
¿QUÉ MÉS S’HA DIT DE “MORBO”?
“Una glopada d’autenticitat contra el temps”.
Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966) és autor d’una extensa obra que des del centre motriu de la poesia s’ha escampat també pels territoris de l’assaig dietarístic, l’estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la, amb un total de vint-i-cinc títols.
* * *
“Més d’un i d’una envermelliran –pudor mal entés- llegint ‘Morbo’: perque encara és insòlita en una dona eixa valentia amb que Roser Amills Bibiloni despulla els espasmes de l’ànima, el cor i el sexe. Quin prodigi de força, coratje i veritat, quin poemari magistral! ‘Morbo’ és poesia encesa, pura lucidesa. Roser Amills Bibiloni et fa desmaiar amb el parpalleix de cada vers de bellesa crua. Entendreix i erotitza, trasbalsa i emociona: no pots llegir ‘Morbo’ i restar incòlume…”.
Víctor-M. Amela (Barcelona, 1960), es autor de más de 1.500 “contras” de La Vanguardia y ha sido distinguido con diversos premios de periodismo: Asociación de la Prensa de Madrid, Gremi d’Editors de Catalunya, Protagonistas, Micrófono de Plata, Àngel de Bronze, Antonio Mompeón Motos, Ferrer Eguizábal…
* * *
“No se me había ocurrido pero el catalán puede ser una lengua altamente morbosa para hablar de lluvias doradas. Sobre todo si se prodiga en un libro pleno de espasmos de humor, clímax de melones, confesiones de putitas no tan baratas, fotogramas cáusticos de pelis porno y oasis de medias de nylon existenciales, escrito por la única persona que conozco que todavía tiene un blog secreto en el que cuelga sus fotos desnuda. La hiperactiva hechicera Roser Amills, demuestra en este libro de lúdica cotidianidad con la lujuria que, como la poesía, la explosión del morbo es un ejercicio inevitable”.
Gabriela Wiener (Lima, 1975) es escritora y periodista. En 2008 publicó Sexografías (Melusina), un libro de crónicas escritas al estilo gonzo. Sus primeros textos aparecieron en la revista peruana de periodismo narrativo Etiqueta Negra, de la que es corresponsal en Barcelona. Escribe regularmente para el diario El País, la revista Marie Claire, entre otros periódicos y revistas de España y América. Ha publicado la plaquete de poesía “Cosas que deja la gente cuando se va”. Recientemente ha publicado su segundo libro, “Nueve lunas”.
* * *
“Los escritores de mi generación, ya posteriores a los novísimos, y quizás más avezados a una lírica de lo social que a retratar pirámides y dioses apolíneos, aun no siendo de nuestra época, no podemos dejar de pensar en la grandiosa Colita y los tejemanejes de la Gauche Divine barcelonesa de finales de los sesenta y setenta cuando leemos algunos de los modernísimos poemas del poemario ‘Morbo’ de Amills”.
“Leer a algunos de los nuevos poetas del siglo XXI, como Roser Amills, nos evoca una época dorada, donde se empezó a crear una suprema necesidad de eternizarlo todo con una cámara. Ahora, sumidos ya en lo vacuo, en la simplificación de la vida y la escenificación mínima de la realidad que nos rodea, sacando el lastre innecesario, nada nos impide hacer algunas escapadas a nuestro pasado más inmediato, donde el gusto por el simbolismo se mezcla con un neorrealismo exacerbado que aúlla, estéril, en versificaciones más propias de la poesía concreta, paradigma y precursora de esa otra visual que nosotros mismos nos hemos creado”.
Ángel Brichs Columnista de la Revista Belianís,
* * *
“Poema amb morbo?, el morbo dels poemes? També els poemes, molts poemes vénen del morbo de cada dia. Morbo…, l’últim poemari de Roser Amills Bibiloni. Morbo, mòrbid: trencaclosques de versos que vénen a trencar la punta malaltissa dels dies i els mals antics. Versos descarnats, però delicats. Suaus, però crus, estripats”.
“Poemes amorosos, però desvergonyits, purament desvergonyits, impurs i a l’altre costat del temor poètic, de la falsa cautela, trencada la disfressa lírica, el límit. Un cosmos poètic valent, fragmentari, on qui més arrisca no és només el cos, sinó l’ànima que es vessa en el cos, a la vista de tots, espectres i lectors mirant morbosament, profanant la pell tibant dels versos”.
“Amb aquest poemari, Morbo..,. Roser Amills ha invocat i escrit aquestes paraules que van a la recerca del desconegut i que retornen més tard, vint, trenta anys més tard, amb ferides poètiques (i físiques) als costats, o més baix: “amb trenta anys menys de / por entre els cames”, com diu el poema “30 anys, més o menys”.
Albert Tugues (Barcelona, 1947), ha publicado los libros de poemas en prosa y cuentos, Guía urbana de perplejos (Arts del Llibre, pról. A. Ràfols Casamada, 1989), El archivo del copista (Arts del Llibre, 1990), Distritos postales para ausentes (El Bardo, pról. Carme Riera, 1998), Historias breves de este mundo (Random House Mondadori, 2002), Lugar de perdición, (ilustrado por Roc Espinet), El espía del ramo marchito (pról. Valérie Tasso, con dibujos de Beneyto), y El caso de una sangre derramada, con “ilustraciones-escenas” de Jorge de los Santos y un epílogo de Valérie Tasso (Ed. Emboscall, 2006-7-8). Fundador de las revistas de poesía “Asimetría”, “Hora de Poesía” y “Poesía 080 Barcelona”, y actualmente coordinador de los “Encuentros 080” en la ACEC.
* * *
“Amb una barreja d’ironia i profunditat filosòfica, Morbo aborda els conflictes morals d’una societat malalta d’hipocresia. La seva autora, Roser Amills, ho fa d’una manera directa, sense complexes ja que, com ella mateix diu, no usa condó per a les paraules. El lector d’Amills sap que no pot ser només espectador, sinó que, emportat per la força creadora de l’autora, ha d’acabar sent còmplice dels seus poemes, perquè Morbo és molt més un poemari més sobre l’erotisme, Morbo és molt més que sexe”.
Pura Salceda Licenciada en Hispánicas y Doctora en Románicas por la Universitat de Barcelona. Secretaria General de la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC). Responsable de la compilación de poesía erótica contemporánea “Erato o la piel del deseo”, Sial 2010.
* * *
“Morbo, el llibre de Roser Amills és com un púgil d’aquells anomenats estilistes: ens colpeja i ens finta, ens finta i torna a colpejar-nos. Ens fa creure que va cap un cantó i quan, mig noquejats, l’anem buscar allà, resulta es a un altre lloc, fitant—nos amb un somriure irònic als llavis. Les expressions, les paraules són directes als mentó; diu del sexe tot allò que hom pensa però rares vegades admet, i ho fa amb una naturalitat i un estil que desarma la guàrdia del lector. L’ensenya l’esquer del llibre d’erotisme i el posa davant el mirall de les seves contradiccions. Una deliciosa píndola de cianur”.
Josep Anton Soldevila (Barcelona, 1948). Llicenciat en Ciències Econòmiques i Màster en desenvolupament de Recursos Humans. Ha exercit diversos càrrecs en Institucions artístiques i culturals, com la vicepresidèncias del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia. És membre de l’asociació Cultural “El laberinto de Ariadna”.
* * *
“En el nou llibre de Roser Amills el protagonista és el sexe, no només la naturalitat física del fet, sino la de les paraules que giren entorn al seu camp semàntic i que tant costa encara de pronunciar en una conversa o atorgar-lisi dignitat literària: “Follar no és difícil, ara, /el que és complicat és explicar-ho/ sense caure en una taca de mel / o en una piscina sense agua”. Amills llibera del condó a les paraules amb una veu poètica contundent, i mostra l’esclat d’un desig femení lluny de tabús i prejudicis, la conquesta per part de la dona del seu dret al plaer. Poesia despullada, fresca, d’una sensualitat enlluernadora”.
Silvia Rins (Barcelona, 1971) es licenciada en Filología Hispánica y doctora en Filosofía y Ciencias de la Educación por la Universidad de Barcelona. Especializada en poesía contemporánea y en cine, ha escrito numerosos artículos para revistas y prensa: Lateral, Versión Original, Área visual, Todos los estrenos, La Vanguardia; así como imparte cursos sobre literatura y conferencias de temática cinematográfica. Es autora de los ensayos La emoción sin nombre (Cáceres, 2001), La pasión en el cine (Madrid, 2002) y Las grandes películas asiáticas. Espiritualidad, erotismo y violencia en el cine oriental (Madrid, 2008).
* * *
“La poetisa Roser Amills presenta “Morbo”, recull de poemes sobre el sexe i les seves paraules. A “Morbo” el sexe no és cap excusa, no és mític ni místic. No és un mitjà per conèixer a l’altre. No és un paisatge ni un fi en si mateix. A “Morbo” les paraules del sexe són un refugi per amagar-se d’un mateix, són un cant sense èpica”.
“Quantes vegades una mà barroera no t’haurà magrejat un pit i les natges, poeta? Quan sembla que la vida al llit és millor que al carrer, escrius; quan descobreixes que al llit també estàs sol, que sempre estàs sol, escrius, poeta. Quan escrivim en el terreny de l’altre sobrepasses els límits propis, et surt una poesia orgànica”.
“Amills, poetitzes el sexe que s’allibera dels espais i dels records amb serenitat moral. Ens parles d’un sexe sense dolçor sense tabú. El veritable tabú de l’esser humà és la mort i no el sexe o les consciencies morals. Amills, has possat paraules al sexe dels cossos que no volen morir”.
Lluís Alabern Licenciado en Arte, Performer. Art-Handler. Elaboro desde 1989 un archivo compuesto por diarios, fotografías, notas y dibujos, documentos. Fragmentos de mi paso por la trastienda de las artes. También guardo, acumulo y colecciono piedras con anotaciones de mis viajes, juguetes ópticos, cómics y libros. Recorto fotos periodísticas, hago acopio de objetos y cacharros. Todo esto compone una “wunderkammer” que al final, un día, mostraré o destruiré.
* * *
“Nena maleducada” és una denúncia, “Xat” és una pintura torrencial, “Tarda de compres a Barcelona” una deliciosa postal, “Avui em fa sol entre les cuixes” és d’una contundència formidable, “Pecadores” versió encesa de “Nena mal educada”, “Mal negoci” és la versió femenina i contemporània de “La sabata” de Palau i Fabre, “Despertador” un ritme animal, “25 cèntims…” vola alt, “Dona” és un manifest bellíssim, “Parpellejo” una auto psicoanàlisi, “El morbo” és una declaració irrebatible i el morbo màxim és a “I jo volia que volia”. Crec que els lectors no quedaran decebuts si els recomano aquests poemes que són més metafísics del que semblen”.
Luis Racionero (Seu d’Urgell, 1940) Escritor español. Se licenció en Ingeniería Industrial y en Ciencias Económicas en Barcelona. Le fue otorgada una beca Fullbright, y se doctoró en Urbanismo en Berkeley. En 1978 se estableció en el Ampurdán (Gerona) para dedicarse exclusivamente a la literatura. Ha cultivado el ensayo y la ficción, tanto en catalán como en castellano. Entre sus obras narrativas destaca: Cercamón (1982); La forja de l’exili (La forja del exilio), de 1985; Raymon o el seny fantàstic (traducido como Raymon o la alquimia de la locura), de 1985; Els àngels quàntics (Los ángeles cuánticos), de 1986; La cárcel de amor (1996), por la que obtuvo el Premio Azorín de 1996; y La sonrisa de la Gioconda (1999), Premio de Novela Fernando Lara de ese mismo año. Es autor de libros ensayísticos como Textos de estética taoísta (1975); Filosofías del underground (1977); Sistemas de ciudades y ordenación del territorio (1978); Leonardo da Vinci (1978); Del paro al ocio (1983), ganadora del Premio Anagrama de Ensayo; El Mediterráneo y los bárbaros del norte, de 1985; Arte y ciencia (1988); Florencia de los Médicis (1990); Atenas de Pericles (1993); Oriente y Occidente (1993); El arte de escribir (1994); Guía práctica para insatisfechos, valores, política, futuro (1997); El genio del lugar (1997); Tao Te Ching (1999), y El mediterráneo (1999). Racionero ha realizado además algunos cortometrajes, como La fiesta de los locos: una interpretación de H. Bosch, y Leonardo y el andrógino.
* * *
“… el poemari sencer és per descomptat una experiència íntima i irrepetible. Sí, d’acord, serem molts els lectors, però estic segur que tots ens sentirem especials, únics, per un instant”
Óscar Aibar (Barcelona, 1967), realizador español que cuenta con una extensa trayectoria profesional: licenciado por la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona en la especialidad de Imagen (foto-cine-video), destaca, ante todo, por sus trabajos como escritor y realizador. De su faceta como escritor destacamos sus trabajos como guionista de cómic para las revistas El Víbora, Zona 84, Tótem, etc. Además, ha publicado los cómic-books Nacido Salvaje, ADN y Atolladero, Texas.
SOBRE L’AUTORA
ROSER AMILLS BIBILONI, poeta, escriptora i periodista nascuda a Algaida, Mallorca, 1974. Viu i treballa a Barcelona des de 1992. Periodista en exercici des de 1995, ha treballat per a Grijalbo-Mondadori, Grupo Zeta, RBA Revistes, RBA Llibres, Seix Barral, Grup Godó, Grup Planeta, Grup Cultura03, Grupo Recoletos, 25TV i Globus Comunicación; ha estat directora de les revistes Interiores, Estilo Clásico, Espacio Amigo, Summum, Nosotras.com i Hestar.com. Homenatges i cicles Joan Brossa (Aula de Poesia de Barcelona), Sylvia Plath (juntament amb Montserrat Abelló), José Agustín Goytisolo (Aleph, Canal 33), Jordi Pope, Gastón Baquero, Elisabeth Bishop (trad. poemes per a la revista Poiesis, 1999) i Matthew Tree. Primer Premi de Narrativa Sant Jordi 1997, Universitat de Barcelona, i Primer Premi de Poesia Universidad Politécnica de Madrid. Reconeguda (maig de 2005) en el cicle “L’escriptor santcugatenc del mes”, galeria d’art Canals i l’Ajuntament de Sant Cugat. La seva obra ha estat traduïda al castellà i el francès. Actualment, assessora editorial, articulista per a diaris i revistes, tutora tallers literaris.
Títols publicats: Mejan, biografia del pintor, Anuart Edicions, Barcelona 1998; Uno solo, por favor, Calambur Editorial, Madrid, 1998. 1er Premi de Poesia de la Universidad Politécnica de Madrid; Lais per amants distingits i altres paraules. Vilobí d’Onyar: Abadia Editors, 2004, pròleg d’Andrés Rábago “El Roto”; Nos casamos, Maeva Editorial, Madrid 2004; Vivir con serenidad, Océano-Ámbar, Barcelona 2004; “L’arbreda ebrenca”, Recull de relats, antologia col·lectiva, prologat per Víctor Amela, March Editor, El Vendrell 2010 .
ÍNDEX del poemari “MORBO” (a Barcelona amb vint-i-cinc cèntims de vi) de Roser Amills
Pròleg Luis Racionero i Epíleg d’Óscar Aibar
ALGUNS POEMES de “Morbo”, ja a llibreries novembre 2010
I jo volia que volia
I jo volia ser dolenta, volia ser rebel
i volia ser molt puta,
volia deixar d’estudiar i acabar de cambrera
en un restaurant oblidat de carretera,
volia no creure més que en allò que veig,
no esperar mes comprensió
que la que pugui proporcionar un gat,
volia gatejar nua per una platja deserta,
volia ser el refugi dels camioners,
la mosso d’esquadra calenta,
[…]
ser la que no fa preguntes i només escriu poemes
mentre la sacsegen al llit, volia ser cardada
sota la música taladradora del heavy metal dels 80,
saber-ho tot del morbo que tot ho redimeix,
volia ser del sexe a l’aire lliure solcat d’aspersors,
de l’amor-fum de tabac directe als ulls
però no vaig poder. No encara.
Parpellejo
Amb els ulls tancats em gaudeixo.
amb els ulls oberts m’aprecies
qualsevol dels orificis.
Per això és que parpellejo,
Per tenir-ho tot.
