Rondaia mallorquina I Era tan alt, tan alt que arreglava els cables de telèfon enfilat sobre una cadira…

Rondaia mallorquina I Era tan alt, tan alt que arreglava els cables de telèfon enfilat sobre una cadira i es dos cossos com brillaven, tot es quarto prenia lluentor, se corsecà sa feblesa de ser més febles que una clovella d’ametlla, els hi varen créixer més i més ulls oberts com platets pels dits mig a les fosques com estaven, i ella li responia tan bé com podia i ell preguntava rusc d’abelles més encara on podria destriar un grill o una pedra a l’alba amable i heu de pensar i creure que després d’enfonsar-se dins ella ell va trobar sa manera de tornar a surar per damunt dels llençols i escoltar-la, assota’m, ben escoltada. (poema de “Morbo”, Roser Amills, Cossetània 2012)