“El malvado descansa algunas veces; el necio jamás.”
José Ortega y Gasset

“Per les seves paraules el coneixereu”, sobretot si hi ha verborrea i és rabioset, que és el cas de Bernat Dedéu, criticador poc hàbil que perd els papers insultant i fa el ridícul cada cop més sovint, intentant ser algú per aquest camí. Com diu la Joana Verdera, “no té cap mèrit especial ser criticat per un cretí que ho critica tot sense criteri”. “Es vol fer escoltar” diuen altres tuitaires. I ho fa amb moralisme de tieta, afegeixo, opinant de l’entrecuix dels demés perquè el seu no deu ser gaire còmode o jo què sé què li passa.

I sí, és lliure de dir el que vol, ara bé… li toca acceptar que ell solet posa en evidència de quin peu calça. Ja el coneixem… però el pitjor encara havia d’arribar. Acabareu de conèixer algú pels seus versos, si un dia comet la imprudència d’escriure’n i publicar-los. Ha passat.

No sabia que el Bernat Dedéu escriu poesia, i ja ho sé.

Ha estat una divertida troballa: després de llegir aquests sis poemes seus publicats a la revista “Reduccions”, que m’ha facilitat el Francesc Puigcarbó, afirmo que hauria de continuar per aquest camí i deixar de banda les seves altres activitats, aquí és on ha d’esmerçar esforços de valent, aquí és on ens agrada llegir-lo i farà una bona i necessària evolució si hi persevera ;))

Comencem per reconèixer que Bernat Dedéu no passarà a la història. A cap d’elles. Malgrat els poemes que ha publicat són d’escàndol i ruboritzen de valent. I ara que hi penso, potser sí que serà recordat per ser tan mal poeta. Jajaja, són fluixos de traca.

Semblen poemes adolescents. Cal dir que no és culpa seva escriure malament. No és neci el que fa la neciesa, sinó el que, feta, no la sap encobrir, i aquí és on s’ha equivocat. Gràcies. Està bé poder llegir aquests poemes, està molt bé, gràcies a la revista Reduccions i al seu mal cap. Ara cada cop que es posi prepotent li reenvieu aquests poemes i ja veureu com gira cua, avergonyit.

Qualsevol acostumat a llegir bona poesia, que n’hi ha molta i molts, sap que el Dedéu hauria de llegir i d’escriure molts poemes més, molts, per aprendre’n una mica i acabar escrivint algun bon vers que no estigui ple de llocs comuns i imatges pobres com els que escriu. O, si vol, senzillament que continuï així i podrem riure una mica més encara.

Segurament ell es pensa que és Rilke o Hölderlin, jajajaja.

Malgrat la seva prepotència donant lliçons arreu per amagar les seves mancances, s’ha retratat imprudent i naïf i mediocre amb prou claredat, ningú que tingui un mínim de cultura literària s’atreviria a publicar uns poemes tan fluixos, aquest dolorós i impúdic recital de llocs comuns, rebles absurds i mirades al cel i als astres, i després va omplint-se la boca i repeteix per Twitter que li agrada i escriu “alta literatura”. Jajaja.

No és culpa seva ser tan mal poeta, el que sí és responsabilitat seva és publicar-la. I ara que accepti les crítiques, merescudíssimes, als finals maldestres de cada estrofa, als finals maldestres de cada imatge, perquè ara toca. No haver publicat aquests poemes.

Quina feinada que es gira per analitzar aquests versos!! Es podrien dir moltes coses d’aquests sis poemes però avui no tinc més temps lliure i en faré un resum: de poesia en sé una mica, n’he llegit molta i m’ha fet efecte, i per això puc dir sense por d’equivocar-me que assolir la digna música de la poesia no és per a ell.

Potser ho intueix i li farà ràbia llegir-ho, com tantes altres frustracions que li fan ràbia i amaga fent-se el llest i faltant al respecte, però amb molt de respecte li dic que li ha guanyat l’ego a l’enteniment i no entenc perquè va i ho publica, això ja passa, i ara el veiem tal com és: un escriptor de poesia que no sap escriure poesia. No encerta cap vers i ja és ben difícil amb tants com en publica, gaudiu aquestes recurrents males metàfores amb el vidre, la tardor, els folis “al diari dels caiguts”; pareu i aprofiteu per anar a fer un riu quan arribin els punts suspensius d’afegir una transcendència de fireta que no rutlla, els records d’amors passats que no tenen cap consistència, observeu com juga a “épater” amb nits i cadàvers i mossegades al foc i “la santa inquisició dels dits” (sic), hi trobareu epidèmies i tot… La principal epidèmia que l’ha tocat de ple és la de la vanitat, fent pública la seva mancança més risible, esperem nous poemes d’aquests que escriu amb la llengua a l’estómac, mal digerida. De deu en deu, si pot ser.

 

Bernat Dedéu, sis poemes, revista REDUCCIONS

VIURE UN DIA
XIV
No podem ser en cada cosa, sempre;

maleïm la raresa, el pedestal descalç,

epidèmies, potser, d’unes estàtues

sense cap poble.

Torna a llegir les morts
d’aquells grans homes;
només un foli al diari pels caiguts.
No podem ser en una cosa, sempre,
més enllà de la llengua que ara tens a l’estómac.

Fins i tot l’àgora dels desigs més ardents
té el llibre escrit per l’orador més simple.
Torna a l’intent de ser, amb completud,

caiguda, lletja, destronada pel fàstic;

després aixeca’t, neteja’t la remor
que et fa més feble i camina, si pots.

 

XX
Podríem assajar la mort del pare

mentre bevem la santa inquisició
dels nostres dits, tot mossegant el foc,

sense motiu, tan sols perquè la flama

s’escaldi, lentament, en el seu groc.

Hauríem de cremar totes les pàgines
que manen la retòrica, i apadrinar
la bíblia dels estants, la tristor de la mare,

els setembres que vas passar, desemparada,

amb els germans de vidre, sota el teu pit.

Podríem tornar enrere, seguir mirant
la nuesa dels nadons, despullar nits
que entronquen la mirada, cridant els fills

que escombren la tardor, sense més fulles.
Hauríem d’obrir els ulls i fer blanca la terra,

trobar el perdó a la sorra dels dies;
guanyar el record que avui es fa dir jo.
però hi ha encara la por, que posa nom als astres…

 

XXVI
Per a l’Ana Otero

Potser quan l’animal trenqui esquelets de vidre

podrem tornar a alçar el vi de les estàtues;

podríem ser, sobreviure, moldre’ns,
entendre les tendreses d’un tot sense més pobles;

però ara et tinc aquí, mentre agrupem
les deixalles esteses de tots els mons servibles;

obrim els ulls, cansats, sense més pàgines
que el pròleg d’una porta que ja ho és tot.

Enfiles el camí de l’aigua seca
mentre provem de trobar algun miracle
a la gola del llop; els animals, avui,
podran permetre’ns fer com si ja fóssim morts.

 

XXXII
Quan ja no quedin més enemics al front
de l’oblit, i les abraçades siguin
només el tuf dels mots, tornarem a inventar

els pronoms que ens poden dir
la veritat dels cossos. Som en un punt final
on no hi ha més inicis; només el so
d’un còdex indigent, notació i tacte,
podrà sentir el després, un no res que ja és norma;

però encara tens per tu tots els significats
que giren entre les pedres dels autòmats…
i aquesta nit és preludi dels cants
que cicatritzen flames d’un indistint nosaltres.

 

XXXIV
Els dies han tastat les notacions
de la mentida. Després de la desfeta
només veiem somriure els cortinatges
de la caducitat, entre les turbulències
d’una presó, de la taula parada
que porta el nom d’un astre sense mesura;

volem acabar cecs, sords i mancats de gràcia,

i mesurar la vida en allò que no es diu…

VIURE UN DIA…
Per Guillem Defak Fullana i Marc López

Quan la memòria necessiti l’oblit
per sobreviure, tornarem a desar

velles fotografies sota els pulmons.

Si no hi ha res a dir, estimats mestres,

més valdrà no temptar la simfonia
de tot allò que encara no hem fet,
dels llibres que ens conformen la pell
i potser no hem tastat, dels cossos joves

que somiàvem d’infants, sota la pluja.

Però avui els déus tenen els genitals massa cansats

i les nostres oïdes són només les cicatrius dels cants que dormen.

Els cranis ja no preguen pels temps futurs.

Només hi ha un ara, mentre ens aferrem
a l’úter de la mare que no té blancs.
Quan cau la llum s’encenen les espelmes

de la mendicitat. Són els interrogants
que mesuren la calma, sense respostes,

nits i tardor, cadàvers sense almoina.

Som massa nous per deixar de ser antics;

cremem la pell de la lletra pretèrita
mentre en bevem la cendra; som la revolució

dels creadors analfabets del món.

Els ocells negres han dit que no sabran
el nom dels morts; n’escoltarem la música,
lamentant ser els fills de tanta sort. Podrem seguir cantant,
les mateixes cançons, militant pels mateixos

carrers que ens han vist riure amb l’amor del passat.

… i encara ens quedarà l’orgull d’arribar tard

a totes les mentides, als enganys més feliços,
la por de viure un dia…

 

2 comentarios sobre “No sabia que el Bernat Dedéu és tan mal poeta!!!

Comparte y comenta esta entrada: