Columna · LaNotícia.cat · 29 de abril de 2013
El blogger Arsenio Rodríguez Quintana ens dedica un post a l’escriptora cubana Wendy Guerra i a mi com a exemples de que vivim una època on molts es despullen a la xarxa.
D’entrada, m’ha semblat molt positiu que observi que hi ha escriptores que ens despullem, doncs és ben cert que, malgrat no és una novetat, si que és cada cop més habitual. Penso que hauria de ser-ho, precisament: despullats és més difícil dissimular màscares i maquillatges.
Estic d’acord amb ell en que no és un fenomen nou, no. A “Les 1001 fantasies més eròtiques i salvatges de la historia” recullo fantasies similars fetes realitat de Greta Garbo, Isadora Duncan, Marlene Dietrich, Isak Dinesen, Mercè Rodoreda, Frida Kahlo, etc… Dones amb ganes de marxa i sense bajanades cursis n’hi ha hagut sempre!
Però a la Wendy i a mi, que som les dues que ha detectat que ens despullem (no n’hi ha més?), tot just després ens descriu com escriptores amb voluntat de transcendència literària mitjançant aquests actes eròtics: despullar-nos, exhibir-nos, mostrar el que som sense embuts li sembla oportunista.
No sé què en deu pensar la Wendy, però a mi no m’ha encertat gaire el to: cal donar tanta importància al que fem amb els nostres cossos, lliurement, sense haver-nos llegit gaire? Comenta molt per sobre el meu llibre de les fantasies eròtiques, i de la Wendy no en menciona cap. Que no deia que parlava de nosaltres perquè som escriptores?
En realitat, es limita a dir que sense previ acord mostrem els nostres cossos nus basant-nos en models o icones eròtics que li semblen poc originals, i aquí li agrada haver-se adonat d’aquest circumstància i en fa una teoria: li sembla curiós però poc creatiu que jo imiti en una foto una portada clàssica de la revista Play Boy de Marilyn Monroe; i que la Wendy hagi triat una postureta de Kate Moss dels anys vuitanta.
Tenim més fotos, Sr. Arsenio! A mi em sorprèn que es centri tant en aquestes dues imatges i no recordi que són anecdòtiques en les nostres carreres tant literàries com fotogràfiques: jo surto fent-me la Marilyn –amb la humilitat interior de saber que és un joc, que simplement li podré retre un petit homenatge, mai assemblar-m’hi- en una sola dels milers de fotografies que tinc penjades arreu de la xarxa.
M’agrada fer-me fotos, si, i en una ocasió em va agradar que un fotògraf triés l’estil: va triar l’estil Marilyn despullada, malgrat sóc ben bruna ;)) La Marilyn es va fer aquesta foto per uns calendaris i va acabar al Play Boy…
En fi, no crec que això sigui tan important. Hagués estat molt més interessant que el Rodríguez Quintana s’hagués engrescat en esbrinar els veritables motius que ens porten a les dones escriptores d’avui dia a despullar-nos, en lloc de quedar-se en la superfície de com ho fem i en una imatge en concret i a quins icones ens assemblem o no.
El trobo encertat quan afirma que despullar-se per cridar l’atenció sobre un a internet està passat de moda si no es fa amb certa sinceritat conceptual, i recorda als lectors del seu blog que l’analista de l’era digital, Tom Chatfield plantejava: «a l’octubre del 2011, segons els rànquings de l’empresa Alexa, que calcula el nombre de visites a pàgines webs, el sexe i la pornografia, oficialment, interessen menys al món sencer que Amazon, Wikipedia, Movie Database… Cal anar fins al lloc 44 de les webs més visitades per trobar la primera web porno o de serveis sexuals (…) Sexe i porno interessen menys (entre el 2004-2011) que Google, Facebook, Youtube i Yahoo; Internet no està tan interessat en el sexe com en si mateix.»
En fi, ens despullem, i què? I ens masturbem, i diem que si i que no a llibres, parelles i feines i mengem verdures o talls de carn o petazetas.
No sé a vosaltres, però a mi m’importa molt més que tot això dels detalls, que no deixen de ser detalls per distreure la tarda, el que expressem cadascuna de nosaltres quan escrivim (nues o vestides).
Les dones, i aquí si que va bé que aquest blogger hagi posat el tema sobre la taula, ens podem despullar per portar el que escrivim força més enllà, per dir-li al món que ens escolti perquè ja no ens fa por ser dones i que lliure i voluntàriament podem anar tapades de cap a peus o sense roba però tenim coses a dir i les direm.
Vaig començar a llegir als 5 anys i a escriure als 7. Em refereixo a escriure poemes. I ja no vaig parar. També vaig començar a masturbar-me a aquesta edat (primer contacte amb la meva feminitat) i a adonar-me de que els adults es posaven nerviosos amb el tema del cos nuu… i vaig començar a tapar-me i amagar el meu cos. També em van intentar ensinistrar respecte al que es podia dir i què no. I així, fins ara.
Massa secrets, pors i manca de comunicació. Els xafardejos i el què “diran” em podrien haver convertit en una poregosa més, però llegir i escriure em va permetre ser valenta. Per això vaig voler continuar escrivint jo també.
Diàriament, tots estem tractant de traduir la nostra visió del món cada vegada que parlem, quan ens expressem. Què és el color vermell per a mi i per a tu? I un arbre o una taula? Veiem el mateix? Ho podem interpretar igual? És el mateix despullar-se al carrer que fer-ho a la platja?
Tenim preguntes i poques respostes.
Les fotografies m’han ajudat molt en aquest procés, són un diàleg intern molt potent. Si em fotografio em veig com se suposa que em veuen els demés, puc distanciar-me i analitzar el que jo creia ser i el que veu la càmera. Per a mi fer-me fotos, també despullada però no necessàriament despullada, ha estat un bon camí per conèixer-me, per tornar-me més humil, per acceptar allò que sóc. I per aprendre.
Es tracta de veure que ets igual de fràgil i de forta que qualsevol altra criatura i alhora única, de buscar punts en comú i els teus trets distintius. De desvetllar els paranys de les aparences i anar més enllà.
I a mesura que m’anava despullant vaig acceptar que sóc dona i que cada dona és una font de pors, com cada home. Només que les dones tenim molta més por d’acceptar el nostre cos com és, sense més. Però en comptes d’espantar-me per això, en comptes de quedar-me en la superfície de les pors, ho vaig treballar com a font de valentia. Em miro i ric i m’accepto, tota una teràpia.
El veritable creixement personal és aprendre a mirar-nos de front, de costat, pel davant i pel darrere, acceptar-nos. Quan veus les teves pors i inseguretats i els situes i comprens, hi ha un avanç, estàs llesta per tractar de superar-les.
He après molt de totes aquestes fotos que m’han acompanyat al llarg de la meva trajectòria: he vist les meves pors i les meves fonts de seguretat com el que són, sense més. Imatges, metàfores, interpretacions. Gràcies a aquest procés he comprès i acceptat els meus complexos i ja, només amb això, amb l’acceptació, m’he tornat molt més segura de mi mateixa.
Després he pogut a més explicar-ho, escriure de tot això: poemes, assaig, narracions… I ara moltes dones poden identificar-se amb el que he escrit perquè és universal, és anar a la base del tema: ens passem la vida sense saber com som de debò, amagant-nos, quan el que ens ajuda és mirar amb els ulls ben oberts. Ningú no neix ensenyat, el coneixement del propi cos, de la pròpia imatge, és un treball personal que requereix esforç i autoconsciència.
La de mirar-nos sense por. Us recomano molt que li doneu una ullada al meu nou llibre “M’agrada el sexe!” (Columna, 7 de maig de 2013) perquè és el resultat de tot això que he explicat i m’envieu la vostra opinió del que he escrit. Si voleu opinar de les meves fotos, ho podeu fer també, i tant, però ja no serà perquè no sabeu que també en faig llibres, de tot aquest tema de posar-me davant una càmera en calces o sense..
En definitiva, Arsenio: ja ho he dit, puc imitar totes les dones de la historia, si m’ho proposo i compto amb un bon fotògraf, i no té res de bo ni de dolent, però no ens quedem aquí… també puc ser jo mateixa.
En comptes de mirar en les diferents pantalles que hi ha al nostre abast els cossos idealitzats de les models, em vaig proposar mirar el que sóc, aprendre de mi mateixa, i ho continuaré fent. Som una biblioteca meravellosa, cadascun de nosaltres, rica i àmplia i plena de misteris, del que és la vida, del que és existir. No cal buscar tant l’espiritualitat fora, primer hauríem de parar-nos i mirar per dintre per saber com sentim, com podem percebre o podem gaudir la realitat que veiem des dels nostres ulls, des del que som, ni més ni menys que un conjunt d’àtoms que reaccionen amb la llum i reflecteixen colors, paraules i emocions.
