Per fer somriure en Josep Igual

Text de Roser Amills · Mallorca, 14 de setembre de 2021

Inici aquest llarg intent de dir alguna cosa en memòria seva que no sobri.

Dues paginetes però llarg perquè amb molt de respecte vull reconèixer d’entrada que preferiria no dir res i llegir unes paraules seves.

Les seves sempre són la mida perfecta.

Una pàgina rere l’altra sempre l’encertava, i sota cada línia, paràgraf i capítol la picada d’ullet d’en Josep Igual que emergia com les bombolles d’un peix tranquil que busseja misteris.

I quin misteri tot ell!

Jo coneixia molt i poc en Josep Igual.

Només en sabia, des de la primera vegada que vaig llegir-lo, que era un boníssim escriptor.

Com ho són ben pocs i no ho podrà ser mai cap amb aquesta veu pròpia lluminosa que tenia i tindrà sempre.

Ens vam presentar dos llibres, primer ell el meu i jo després un de seu tan honorada que no sabia com donar-li les gràcies i me va escriure un poema i tot, quin desequilibri entre el gran escriptor i l’aprenenta, quins nervis.

Però ho va arreglar tocant la guitarra, cantant cançons festives va fer-se el despistat. Ho feia molt i molt bé, això de despistar-nos perquè semblés que res de tot això que he dit que el fa immens no tenia importància.

Tot ho sabia i sabent-ho precisament tot ho feia senzill.

Per això mateix és que m’he atrevit a dir també que el coneixia molt.

Com no, si no podia parar de fixar-me amb veneració en cada una de les seves reflexions quan parlava, quan les escrivia en els seus diaris o poemes, quan les publicava modest i tots les llegíem admirats.

Hipnotitzada com quan et quedes mirant les guspires d’una gran llar de foc.

És que tot allò que deia o escrivia anava sempre cap amunt gràcies a la seva genialitat natural i riallera i a estones trista de tan per sobre de tots nosaltres com volava.

Llegiu-lo. És com deixar passar el ventet per sota la camisa dels renous mundans, és com treure-li tota la contaminació sonora i lumínica al planeta.

Saviesa lleugera d’en Josep Igual, saviesa de filòsof clàssic, de visionari discret ple de misteris amables, què us puc dir de la circumstància extraordinària d’haver-lo conegut als que el coneixíeu o als que el coneixereu llegint-lo.

Guard com un grapat de joies aquells massa pocs instants que vam riure i cantar cançons i parlar del nostre admirat Cristòfol Serra i vam fer bromes divertidíssimes d’editors que remuguen i alguns escriptors que fan tombarelles i altres amenitats dubtoses pel món literari en lloc de senzillament escriure.

D’angles de visió que només ell tenia i regirades estètiques amb pes i sense que podia mesurar com ningú per fer sentir bé tothom en l’estrany banquet de les lletres on poques i intenses vegades s’apropava si no era per regalar-nos un nou llibre.

Parlava molt també del segle passat i l’avantpassat i sempre vaig pensar que era per les ganes que tenia d’haver pogut escriure des de llavors per haver escrit encara més i millor.

La resta del temps jo només el llegia i el llegeixo ara i li don la raó a cada idea seva eternitzada, llegim-lo, llegim-lo.

Les seves paraules de travessar intempèries, tan poc corrents i madurades amb exquisit ofici, admiren, paraules velletes i profundes i com d’anar fent.

Ens les va regalar, deia, com es fan els bons regals, sense que se notessin a primera vista mai ni l’esforç ni la feinada.

«Apa», diria d’aquest llarg intent meu de dir alguna cosa en memòria seva que no sobri. Hauria dit que no calia i m’hauria renyat amb un somriure, això ho sabem tan perfectament com que no n’hi tornarà a haver cap com tu, Igual, t’estimàvem molt i, ara sí, sempre serà poc.

Més sobre l’escriptor a Meravellós Josep Igual i a la seva fitxa.

El text es va publicar també en edició digital a Amazon Kindle, «Per fer somriure en Josep Igual», el 19 de setembre de 2021.

Etiquetas Cristóbal SerraJosep Igual