Columna · LaNotícia.cat · 1 de abril de 2013
T’agrada el sexe? A mi si, i molt. M’agrada molt haver trencat amb la mala costium d’estar disimulant-ho, socialment, i dir sí, i què? Crec que és la resposta intel·ligent, i que no faig mal a ningú.
Però no per això em penso que sóc més moderna que els demés. Ben al contrari. Sempre he pensat que no som més que víctimes dels temps, de les modes, i que sempre ens pensem que en sabem més de tot que els nostres pares, que els nostres avantpassats. Però no, cal dir-ho: fem el que podem. Ho sospitava, deia, però ho vaig poder constatar en començar a documentar-me pel llibre “Les 1001 fantasies més eròtiques i salvatges de la història” (Cossetània 2012). De seguida vaig poder comprovar que en el passat s’han anat succeint etapes de gran desimboltura amb altres de la repressió més absoluta pel que fa al sexe, descobriment que m’ha acabat de donar la pista: potser el sexe no avança, potser no estem vivint una evolució cap endavant, com seria fàcil suposar, sinó que estem simplement perduts en el laberint i de tant en tant alguns, pocs, més valents, s’atreveixen a plantar-li cara al minotaure i fer tot allò que anhelen sense preocupar-se del què diran…
Hi ha casos i anècdotes de tots colors i per a tots els gustos. Avui dia no es veuria amb bons ulls que, als 24 anys, Hannah Arendt ja s’havia convertit en amant de Heidegger, deixebla i professor respectivament, malgrat que ell estava casat i amb dos fills i era força més granadet. Però aquesta història és una nimietat comparada amb les de Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, que van practicar l’assalt de pupitres gairebé com un esport. Històries amb alumnes de tots dos que són reconegudes per ells mateixos en les seves cartes i memòries: 1942, en plena ocupació alemanya i govern de Vichy, Simone va ser denunciada davant el Ministeri d’Educació per corrupció de menors, ja que la mare de Nathalie Sorokine va denunciar que la professora es ficava al llit amb les seves alumnes -que encara no havien fet 21 anys- i després les hi passava a Sartre. No es va poder demostrar, però a les cartes pòstumes que es van publicar després de la mort de tots dos, Beauvoir explica que va tenir relacions amb la seva alumna Olga, i no només amb ella. Unes altres, Blanca Bienenfeld i Nathalie Sorokine, van intimar també sexualment amb ella. I sí, Sartre heretava noies, per la qual cosa s’ha acusat a Beauvoir d’actuar com a proxeneta al seu servei de. També Wanda, la germana petita d’Olga, es va convertir en amant de Sartre durant alguns anys.
I què em dieu de la relació entre Galdós i Emilia? Van ser amants durant 20 anys, però, en canvi, va romandre gairebé en secret, doncs hi ha històries apassionades molt més discretes que les que hem explicat fins aquí.
Aquesta l’hem pogut conèixer gràcies a la publicació de la correspondència entre els dos: amor, passió, humor, tendresa i clandestinitat, són un bon exemple d’intel·ligència eròtica i poden fer sentir molt poc modern a més d’un avui dia. Pecaven de… sinceritat, doncs tant un com l’altre es van confessar relacions paral·leles. Emilia amb Lázaro Galdiano (1862-1947), a un balneari d’Arenys de Mar i a Barcelona, i amb el creador de la novel·la catalana moderna, Narcís Oller, que va presentar a Emilia i Benito -que al seu torn mantenia romanços amb noietes que tenia repartides per diferents punts de la geografia-.
Oller, gelós perquè Emilia segueixi amb Benito, l’hi explica tot a aquest, que escriu a Emilia per retreure-li. Ella, sense pèls en la llengua, respon: “…La meva infidelitat material no data d’Oporto, sinó de Barcelona… Perdona la meva brutal franquesa. La fa més brutal l’arribar tard. I no tenir color de lleialtat. Res no diré per excusar-me i només a títol d’explicació et diré que no em vaig resoldre a perdre el teu afecte confessant un error momentani dels sentits fruit de circumstàncies imprevistes. Eres la meva felicitat i vaig tenir por a quedar-me sense ella. Creia jo que allò seria pels dos culpables igualment transitori i accidental. Em vaig equivocar: em vaig trobar seguida, apassionadament estimada i contagiada. Només llavors em va semblar que existia un problema: només llavors vaig començar a deixar-me portar cap a on -pel que sembla- em sol·licitaven forces majors, creient que aquí omplia jo més buit i donava més felicitat. Perdona’m el greuge i l’error, perquè he vist que et vaig fer molt mal, a tu, que només mereixes roses i béns, i que ets digne de l’amor de la mateixa Santa Teresa que ressuscités…”. La relació, és clar, va continuar molts anys més.
I d’altres en tenim una imatge plena de prejudicis. A mi em cau molt bé Josep Pla perquè escriu bé, però qui a més el vol jutjar pel que ell se suposa que pensava de les dones… si us plau que llegeixi aquesta part, poc coneguda, del mestre de les lletres catalanes: és cert que va dir més d’un cop que considerava que les dones havien de quedar-se a casa per tenir cura dels fills i semblaria que no en va estimar ni respectar a cap, però ningú és del tot com escriu, o precisament ho és menys com més sap escriure… Als dietaris de Pla hi apareixen cartes que li envia una tal ‘A’, Aurora, a la qual va conèixer abans de la Guerra Civil i va tocar les «meravelloses cuixes» i que li suscitava intenses fantasies eròtiques. Ella volia casar-se i ell no, així que als 50 Aurora deixa l’Empordà per emancipar-se a Buenos Aires, on es casa amb un emigrant espanyol molt més gran que ella i estrafet. Pla mantindrà correspondència amb ella, amb l’esperança que torni, i fins i tot viatja en diverses ocasions a Argentina i arriba a viure alguna vegada a la seva casa (viatges que revesteix, davant la seva família, com de feina). Segons l’escriptor i editor Josep Mª Castellet, “Pla estava profundament enamorat d’aquesta dona» i, quan mor Aurora, li dedica uns romàntics versos. Generós i enamorat fins a l’últim moment, quan sap que ella està malalta i necessitada, decideix enviar-li 1.000 pessetes cada 40 dies. Potser Aurora només respon a les seves cartes perquè Josep Pla li envia diners, i reconeixerà l’escriptor que aquesta dona el té trastornat: «No he dormit un sol moment en tota la nit. Taquicàrdia, fatiga del cor, erotisme».
Passions, pecats, ensurts i encisos… El que està més clar de tot és que el tema ens interessa molt, condiciona les nostres vides…, i l’únic consell que crec que serveix per a tothom, passi allò que passi, és que hauríem de tenir molt més present, homes i dones, per la part que ens toca i pels maldecaps que podem provocar o provocar-nos, és que com deia Honorée De Balzac “És més fàcil quedar bé com a amant que com a marit; perquè és més fàcil ser oportú i enginyós de tant en tant que tots els dies.” Exciteu-vos i folleu, que el món s’acaba. I a més, s’acabarà tant si ho fem com si no ;))
