Catalunya Ràdio | Les mil i una nits: Per les seves paraules el coneixereu

Del guió de Roser Amills per a «Les mil i una nits» · Catalunya Ràdio

«Per les seves paraules el coneixereu», sobretot si hi ha verborrea, que és el cas de Bernat Dedéu. «Es vol fer escoltar» amb moralisme de tieta… és lliure de dir el que vulgui, i també li toca acceptar que ell solet posa en evidència de quin peu calça fent-ho.

Ja el coneixem… però el pitjor encara havia d’arribar.

Acabareu de conèixer algú pels seus versos, si un dia comet la imprudència d’escriure’n i publicar-los. Ha passat.

No sabia que el Bernat Dedéu escriu poesia, i ja ho sé.

Ha estat una divertida troballa: després de llegir aquests sis poemes seus publicats a la revista “Reduccions”, que m’ha facilitat el Francesc Puigcarbó, afirmo que hauria de continuar per aquest camí i deixar de banda les seves altres activitats, aquí és on ha d’esmerçar esforços de valent, aquí és on ens agrada llegir-lo i farà una bona i necessària evolució si hi persevera ;))

Persevera

Comencem per reconèixer que Bernat Dedéu no passarà a la història. A cap d’elles. Malgrat els poemes que ha publicat són d’escàndol i ruboritzen de valent i potser si que serà recordat per ser tan mal poeta. I no perquè siguin calents, no, jajaja, són fluixos de traca.

Semblen poemes adolescents. Cal dir que no és neci el que fa la neciesa, sinó el que, feta, no la sap encobrir, i aquí és on s’ha equivocat.

Està bé poder llegir aquests poemes, està molt bé, gràcies a la revista Reduccions i al seu mal cap. Ara cada cop que es posi guerrer li reenvieu aquests poemes i ja veureu com gira cua, avergonyit.

Qualsevol acostumat a llegir bona poesia, que n’hi ha molta, sap que el Dedéu hauria de llegir i d’escriure molts poemes més, molts, per aprendre’n una mica i acabar escrivint algun bon vers que no estigui ple de llocs comuns i imatges pobres com els que escriu. O, si vol, senzillament que continuï així i podrem riure una mica més encara.

Segurament ell es pensa que és Rilke o Hölderlin, jajajaja.

Malgrat la seva prepotència donant lliçons arreu per amagar les seves mancances, s’ha retratat imprudent i naïf i es mostra mediocre amb prou claredat, ningú que tingui un mínim de cultura literària s’atreviria a publicar uns poemes tan fluixos, aquest dolorós i impúdic recital de llocs comuns, rebles absurds i mirades al cel, i després anar omplint-se la boca de que li agrada i escriu “alta literatura”. Jajaja.

No és culpa seva ser tan mal poeta, el que sí és responsabilitat seva és publicar-ho i ara que accepti les crítiques, merescudíssimes, als finals maldestres de cada estrofa, als finals maldestres de cada imatge.

Quina feinada que es gira analitzant aquests versos. Podria dir moltes coses d’aquests sis poemes però avui no tinc més temps lliure i en faré un resum: de poesia en sé una mica, n’he llegit molta i m’ha fet efecte, i per això puc dir sense por d’equivocar-me que assolir la digna música de la poesia no és per a ell.

Potser ho intueix i li fa ràbia, com tantes altres frustracions que li fan ràbia i amaga fent-se el llest, però li ha guanyat l’ego a l’enteniment i va i ho publica, això ja passa, i el veiem tal com és: un escriptor que no sap escriure.

No encerta cap vers i ja és ben difícil amb tants con en publica, gaudiu aquestes recurrents males metàfores amb el vidre, la tardor, els folis «al diari dels caiguts»; pareu i aprofiteu per anar a fer un riu quan arribin els punts suspensius d’afegir una transcendència de fireta que no rutlla, els records d’amors passats que no tenen cap consistència, observeu com juga a «épater» amb nits i cadàvers i mossegades al foc (sic), hi trobareu epidèmies i tot… L’epidèmia de la vanitat l’ha tocat de ple, esperem nous poemes d’aquests que escriu amb la llengua a l’estómac, mal digerida. De deu en deu, si pot ser.