Redes sociales · Retrats BCN · Cesc Sales · 14 de octubre de 2016
El proyecto Retrats BCN, del fotógrafo Cesc Sales, dedica su retrato número 85 a Roser Amills, que cuenta cómo se fue de casa con diecisiete años para estudiar en Barcelona. Texto en catalán.
De ben petita ja voltava per casa tot dient molt seriosa que seria escriptora, i tots reien, sortides de nena somiadora. Quan vaig fer dotze anys, el meu oncle em va regalar una màquina d’escriure i una de les millors novel·les de la literatura universal, de Gabriel García Márquez. Endevineu quina? “A veure si algun dia escrius un llibre com aquest”, va dir per fer-me por. Això és el que vaig pensar llavors, ara sé que ho digé per fer-me costat. Era una nena tímida i solitària que passava nits i dies llegint, i ben poc li agradava a ma mare, que em castigava sense llibres perque «em cremaria la vista», sobretot quan llegia d’amagat sota els llençols amb la llanterneta de les excursions. Sempre era a la biblioteca del poble i anava llogant-hi els llibres per ordre: quan n’acabava un, el del costat. I en vaig llegir tantes, de novel·les, que en vaig voler viure una, escapant-me de casa l’any 1992, amb disset anys, a Barcelona a estudiar, que per a una mallorquina de poble era com marxar a París. Ara ja s’ha arreglat, però aleshores la relació amb els pares consistia en què tot allò que volia fer els semblava una bajanada, i no volien signar els papers de la beca, de fet em van dir que trucarien la policia si marxava. Han passat més de vint anys d’allò i pensava que costaria fer memòria, però ha estat arribar a la Plaça Reial amb en Cesc i he tornat a sentir-me aquella de 17 anyets que va falsificar la signatura dels pares per matricular-se a la universitat i va passar els primers dos mesos amagada a l’alberg Kabul de la Plaça Reial, que es va tenyir els cabells de vermell, que va passar de dir-se Rosari a dir-se Roser perquè així seria més difícil trobar-me, pensava jo, i si veia un policia canviava de vorera. Fins que vaig poder deixar de viure aventures i les vaig començar a escriure: l’any 1997 vaig guanyar el primer premi, es va publicar el llibre i vaig saber que ho havia aconseguit. Els pares varen rebre el primer exemplar amb un somriure, i si, jo tenia raó i la mare també. La miopia que arrossego és descomunal.
Más en Entrevistas a Roser Amills y Online.
También te puede interesar
El librero de MacondoZenda | Roser Amills: «Todo el mundo es sabio, hasta que se sienta a escribir» (2-8-2026)
El librero de MacondoResistencia Cultural | Entrevista de Mayte Bonilla Castro a Roser Amills: «Escribo sobre los que no han tenido voz» (29-8-2026)
El librero de MacondoIB3 Ràdio | Entrevista de Xisco Nadal a Roser Amills sobre «El librero de Macondo» (18-5-2026)
El librero de MacondoEl Prat Ràdio | Entrevista de Jam Muñoz a Roser Amills sobre «El librero de Macondo» en Viaje a Ítaca (16-5-2026)
Etiquetas Cesc SalesGabriel García Márquezretrat
