Columna · LaNotícia.cat · 12 de noviembre de 2013
Era espanyol però des de fa 300 anys el Penyal de Gibraltar és propietat del Regne Unit, un lliurament a perpetuïtat als anglesos a canvi que aquests retiressin l’ajut militar i econòmic als catalans.
El Penyal té una extensió de sis quilòmetres quadrats i una població d’unes trenta mil persones. Als seus habitants se’ls anomena “llanitos” i viuen de la pesca i el comerç, però el turisme és una altra de les seves principals fonts d’ingressos, com ho demostren els set milions de visitants que hi passen cada any.
Però, a l’hora de quantificar recursos, no oblidem que la importància real de Gibraltar resideix en la seva condició de centre d’especulació financera.
Els títols que legitimen la propietat britànica són antics i curiosos d’explicar:
1) El Tractat d’Utrecht entre Espanya i Gran Bretanya signat l’any 1713 (en el context de la Guerra de Successió entre Espanya i Gran Bretanya), diu expressament: “El Rei Catòlic (Felip V) per ell mateix i pels seus hereus i successors cedeix per aquest Tractat a la Corona de la Gran Bretanya la plena i sencera propietat de la ciutat i castells de Gibraltar, juntament amb els seus ports, defenses i fortaleses que li pertanyen, donant aquesta propietat absolutament perquè la tingui i gaudeixi amb ple dret i per a sempre, sense excepció ni cap impediment”.
2) Durant tres segles a les autoritats espanyoles no els ha quedat una altra alternativa que acceptar-ho, a contracor.
I per què hi ha polèmica, els últims anys?
Alguns historiadors sostenen que, més que un tractat, Utrecht va ser una imposició ja que de fet l’esquadra anglo-holandesa va ocupar el Penyal l’any 1704 amb 1.500 canons i dotze mil homes armats, inclòs un regiment de 350 soldats catalans.
Els espanyols van intentar per la via de les armes recuperar el Penyal durant el segle XVIII els anys 1727, 1779 i 1783. Mai no van poder aconseguir-ho i van ser molts els espanyols que van perdre la vida en aquests intents. Als segles XIX i XX les reclamacions burocràtiques i polítiques van continuar.
Les reclamacions són legítimes en la seva base, ja que es tracta d’ocupacions territorials provocades en el temps d’expansió del colonialisme britànic i la seva necessitat de controlar estrets interoceànics per assegurar la prosperitat del seu comerç marítim. A ningú li agradaria que ara l’ocupin i colonitzin… Però a més hem de pensar que l’any 1713 els conceptes de sobirania sobre el mar i l’aire no eren els mateixos que els actuals.
Les coses han anat evolucionant: l’any 1938, per exemple, i davant la imminència de la Guerra Mundial, Gran Bretanya va construir un aeroport la base territorial que excedeix els límits establerts d’Utrecht i, per tant, avui és un dels reclams més insistents dels espanyols. Espanya també va plantejar la situació irregular del Penyal davant el Comitè de Descolonització de l’ONU. Entre 1966 i 1967 es van aprovar les resolucions 2231 i 2353 que habiliten les negociacions entre Espanya i el Regne Unit per posar fi a la situació colonial salvaguardant els interessos dels “llanitos”.
I, veient que ja es podia, immediatament les autoritats de Gibraltar van apel·lar al dret a l’autodeterminació i aquell mateix any, 1967, van organitzar un referèndum per legitimar amb el vot popular aquest principi. L’any 1969, Gibraltar va canviar el seu estatus de colònia i es va transformar en territori d’ultramar. En aquests anys, Gran Bretanya va iniciar la transferència dels assumptes interns als “llanitos”, i semblava que estava tot arreglat així…
Però Franco, a través d’un decret, va suspendre les comunicacions amb el Penyal, decisió que es va mantenir fins a 1982, quan el govern de Felipe González va obrir el tràfic per als vianants.
Segons Utrecht, Gibraltar ara és britànic, però, diuen els juristes espanyols, si el territori el cedeixen als “llanitos”, la situació canvia radicalment, perquè el Tractat de 1713 ja estableix que si el Regne Unit es retira del Penyal, la propietat li correspon a Espanya. ¿I ara com ho arreglem, això?
Sistema polític i Gibraltar
El governador de Gibraltar és designat per la Corona britànica, però l’ordre polític intern està a càrrec dels “llanitos” a través d’un Parlament de disset persones triades en comicis on participen partits liberals, conservadors i socialistes.
Durant la gestió socialista i l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea es van intensificar les negociacions. L’any 1985 es produeix l’anomenat “Procés de Brussel·les”; després es crea el “Fòrum tripartit de diàleg sobre Gibraltar” i fa poc, amb l’arribada dels conservadors al poder d’Espanya, les relacions s’han anat fent cada cop més i més tibants, amb reiterats conflictes en aigües del Mediterrani entre vaixells espanyols i naus britàniques que dificulten les negociacions: restriccions a l’espai aeri, cobrament de peatge per l’entrada i sortida de gent…
Hi ha temes que toquen moltes fibres i piquen, i la propietat del territori quan hi entren interessos polítics i econòmics, n’és un ben complicat: a mi personalment m’agrada molt que continuïn essent un territori d’ultramar, si així ho volen, o acabarà essent territori d’EUA i a les males, que l’ordre mundial està molt malament darrerament.
