RNE Ràdio 4 | Fantasies d’Eros: Afrodisíacs

Del guió de Roser Amills per a «Fantasies d’Eros» · RNE Ràdio 4

La fantasia d’avui són els menjars afrodissiacs… la cuina de les passions

Tenim curiositats i històries relacionades amb el menjar i l’erotisme del Casanova, el Dalí i la Gala, l’Isak Dinesen (autora de memorias de África), l’Anaïs Nin i el Henry Miller.

Els afrodisíacs fa segles que es cuinen a la ment de moltes cultures i personatges

creien que hi ha aliments relacionats amb la líbido o que pel seu aspecte i textura són adients pels jocs eròtics (exemples de diferents èpoques i cultures).

La ciència diu que és un 70% d’imaginació i un 30 de realitat: minerals i vitamines revitalitzants, euforitzants etc.

Curiositats

Les primeres referències que es tenen de la seva presència a la història es remunten als passatges bíblics de l’Antic Testament, on apareix la mandràgora, que era consumida pels nobles de l’època a Egipte per optimitzar el rendiment sexual i alhora, desinhibir a les dames més conservadores.

Edat Mitja: a l’espàrrec, que actualment també està considerat un bon estimulant sexual perquè pres a altes dosis provoca una lleu sensació de picor en el canal urinari, ja se li atribuïen qualitats afrodisíaques per la seva forma fàlica.

Edat Mitjana les noies d’aquella època tenien prohibit assaborir una poma vermella o un plat qualsevol que tingués algun ingredient d’aquest color, ja que era considerat el color del pecat. >>> Blancaneus i la bruixa

Una part important dels aliments afrodisíacs està associada amb els fruits del mar, tal vegada per la relació amb Afrodita, símbol de sensualitat i erotisme que va sortir de l’escuma del mar.

Científicament sabem, però, que si funcionen perquè tenen molt zinc, relacionat amb la producción d’esperma, la ràpida recuperación i un bon estat d’ànim.

Parlem de les ostres, per exemple

A María Antonieta (fervorosa en les seves aventures amoroses) li agradaven tant que va fer construir un parc d’ostres al mar, on eren criades i afinades per satisfer els seus reials gustos gastronòmics.

Com es mengen?

S’ha d’inclinar el cap cap a enrere per menjar-les, deixar que caigui la ostra, mossegar una vegada, –sí, només una vegada, segons afirmen els Experts, per a que deixi surtir el gust però sense trencar-la massa– i empastar-la.

La sensació és carnosa i fresca, natural i molt agradable: molt sexy. Diuen els Experts, també, que qui no sap gaudir d’una ostra no estima la vida

Voltaire també recomanava no menys d’una dotzena d’ostres al dia (i ell les menjava amb xampanya!).

1) Casanova (detalls divertits de la seva vida de seductor de dames i les seves aventures) és el rei de les ostres, en menjava 50 cada dia per esforzar (per poder mantenir la seva activitat, jeje), però l’important és com ho feia:

Va inventar-se les “Ostres a la Veneciana”: consisteix en menjar les ostres sobre els pits de la dama, perquè així les ostres, deia ell, són més bones….

Problemes de salut? Casanova deia que li sentaven de meravella, com la Isak Dinesen, que amb 80 anys no menjava res més…

Quin personatge, aquest Casanova: també menjava cabells de les seves estimades (anècdota d’una dama que li agradava tant que es va fer fer bombons amb cabells pulveritzats d’ella… i els hi va donar a provar a ella, que els va trobar molt bons

Casanova: comerse los cabellos de la amada (y compartirlos con ella)

Un día en que su doncella le cortaba a la señora F. las puntas de sus largos cabellos en mi presencia, me distraía recogiendo los pequeños y bonitos mechones y los iba colocando sobre el tocador, excepto un mechoncito que me metí en el bolsillo, pensando que no se daría cuenta. Pero, en cuanto estuvimos solos, me dijo con dulzura pero un poco seria que le devolviese aquel rizo que había recogido. Me pareció que me trataba con un rigor tan cruel como injusto, pero obedecí y con aire desdeñoso arrojé el rizo sobre el tocador.

— Caballero, estáis faltándome.

— No, señora. No os costaba nada fingir que no advertíais este inocente robo.

— No me gusta fingir.

— ¿Tanto os molesta un robo tan pueril?

— No es eso. Pero ese robo demuestra unos sentimientos hacia mí que a vos, que sois hombre de confianza de mi marido, no os está permitido alimentar.

Me encerré en mi cuarto, me desvestí y me eché en la cama. Me fingí enfermo. Por la tarde fue a verme y me dejó un paquetito al darme la mano. Cuando lo abrí, a solas, descubrí que había querido reparar su avaricia regalándome unos mechones larguísimos. Con ellos me hice un cordón muy fino, en uno de cuyos extremos hice poner un lazo negro, para poder estrangularme si alguna vez el amor me llevaba a la desesperación. El resto lo corté con unas tijeras, lo reduje a un polvo muy fino y le encargué a un confitero que en mi presencia lo mezclase con una pasta de ámbar, azúcar, vainilla, cabello de ángel, alquermes y estoraque. Aguardé a que las grageas estuvieran dispuestas antes de irme. Las guardé en una preciosa bombonera de cristal de roca, y cuando la señora F. me preguntó su composición le dije que tenían algo que me obligaba a amarla.

Xocolata dels bombons: es diu que era l’afrodisíac de Moctezuma i va arribar a Europa gràcies a la conquista d’Amèrica. Durant anys va ser prohibit per l’esglèsia i com que és excitant se l’ha relacionat també amb la líbido. Ara científicamente sabem que conté una sustància, la feniletilamina, que és la mateixa que segreguem quan estem enamorats… I potser per això lo de regalar una capseta de bombons a la persona estimada

Situació que va ratificar el mateix Casanova, en el seu llibre «Memòries» de 1755, qui es vanagloriaba de ficar-se al llit amb quatre o cinc dones cada nit, gràcies a les forces que li atorgava la seva dieta de xocolata.

Dalí també creia en els afrodisíacs?

Les llagostes, considerades afrodisíaques potents per la cultura popular, apareixen amb regularitat a les obres de Dalí:

va fer telèfons amb l’auricular en forma de Llagosta i un disseny tèxtil que Elsa Schiaparelli va utilitzar la primavera de 1937 per a un vestit de platja de cotó i en un vestit de nit de seda. Els dos vestits portaven una enorme llagosta estratègicament col·locada a la part davantera, cap al sexe, i deia per acabar d’arrodonir-ho que calia posar-se’l amb una abundant cullerada de mahonesa.

A més, Dalí es volia menjar la Gala

Dalí deia que les mandíbules són l’eina filosòfica per excel·lència, doncs trituran directament la realitat per a treure-li el suc i ficar-la en tu. El seu somni suprem d’amor era empetitir a Gal·la com una oliva per a poder empassar-se-la

així ho va pintar a “Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar” (1944), un uns tigres s’abalancen sobre el menjar per excel·lència, el més exquisit: Gal·la.

Aquest motiu “gastronòmic” apareix molt a l’obra de Dalí: al quadre “Gal·la amb dues costelles de xai en equilibri a sobre”, de1933. Dalí ho explica d’una manera molt simple: «M’agraden les costelles i m’agrada la meva dona, no veig cap raó per no pintar-les juntes», va respondre Dalí un periodista sorprès pel motiu del quadre. Vuit anys després pintaria el seu propi autorretrat acompanyat amb una rodanxa de bacon rostit.

canibalisme? Menjar-se la persona estimada

I una altra anècdota que reafirma aquesta relació passió/menjar: Dalí va rebre a París la visita del científic txec Dennis Gabor, inventor de la tècnica holográfica, Dalí li va dir: «M’agradaria fer un holograma de Gal·la, trencar-lo en mil trossos i menjar-me’l per sentir-me ple d’ella, com a la comunió». «No li aconsello que ho faci», va respondre Gabor, «doncs l’emulsió que s’utilitza per fer hologramas és altament tòxica».

Dalí va canviar de conversa ràpidament.

I no va ser l’únic personatge cèlebre amb aquesta fantasia: Henry Miller i Anaïs Nin també es volien mejar mutuamente (explicar cartes): “Soy insaciable. Comería pelo, cera sucia, coágulos de sangre, cualquier cosa y todo lo que sea tuyo. Preséntame a tu padre con sus trapisondas, con sus caballos de carreras, sus entradas gratis para la ópera; los comeré a todos, los tragaré vivos. ¿Dónde está la silla en que te sientas, dónde está tu peine favorito, tu cepillo de dientes, tu lima de uñas? Sácalos para que los pueda devorar de un bocado”

“Sóc insaciable. Menjaria pèl, cera bruta, coàguls de sang, qualsevol cosa i tot el que sigui teu. Presenta’m al teu pare amb els seus batibulls, amb els seus cavalls de carreres, les seves entrades gratis per a l’òpera; els menjaré a tots, els empassaré vius. On està la cadira que t’asseus, on està la teva pinta favorita, el teu raspall de dents, la teva llima d’ungles? Treu-los perquè els pugui devorar d’un mos”

I finalment, atenció: no tots els afrodisíacas han de ser marisc o carn… comptem amb els comentaris de l’experta, Mª Pilar (Gavina) Ibern, que acaba de publicar un llibre, Las 69 recetas más afrodisíacas del a cocina vegetariana”, i que ens donarà unes quantes idees. Què hi ha de cert en això dels aliments afrodissíacs… etc

Mª Pilar (Gavina) Ibern (a l’estudi)) receptes i truquillos

Fin