Poesia eròtica a la Xarxa Poètica de Sant Andreu: «El erotismo femenino sonríe»

Del guió de Roser Amills

Xerrada de poesia eròtica femenina «Somriu» (àudios de literatura eròtica)

La máxima de Montserrat Abelló: «Cualquier poema que no surja de tu verdad no vale nada».

El sexe és bàsic i és cultura (venim del sexe).

«No hi ha pitjor indigència que la falta de cultura.» Joan Brossa

Bona literatura i mala literatura eròtica.

La poesía responde siempre a la mirada de su creador. Y esa mirada se cultiva.

«Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.» Mercè Rodoreda

Quant fa que existeix la literatura eròtica? Hi ha hagut una sensibilitat femenina??? Rastrearemos los venerables orígenes del género mediante ejemplos de diversas épocas, desde los primeros poemas eróticos de la historia de Oriente y Occidente hasta las propuestas más arriesgadas y actuales.

Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, Girona, 17 de febrer de 1953) és un prehistoriador, arqueòleg, antropòleg, geòleg i paleontòleg espanyol. Expert en evolució humana.

Els humans hem construït la nostra consciència d’espècie mitjançant adquisicions realitzades a la nostra evolució. Aquestes han estat biològiques, etològiques i culturals. La síntesi evolutiva basada sobre allò de què estem fets i la integració del que ens fa com som.

L’erotisme, una manifestació de la sensibilitat sexual, es troba entre l’abstracció i la realitat del sexe social. D’aquesta manera es constitueix en imaginació dialèctica.

No seríem humans sense l’erotisme, la subtilesa no seria una propietat destacada de la nostra espècie. Segurament Plutarc tenia raó, l’erotisme és la desobediència de la raó.

Menys rutina i més plaer: hi ha fantasiosos per a cada amant i ocasió: donzelles espantades, genis, romàntics, viciosos, vamps, noietes, seductors i col·leccionistes, ingenus, poderosos, bohemis, rebels…

Som l’animal amb l’activitat sexual més extravagant, practiquem el sexe per diversió, per donar al·licient a la vida multicel·lular, i no només per reproduir-nos. Així, la història del nostre erotisme transcorre de fantasia en fantasia i depèn de la imaginació i el joc, quid de la ment humana, i de qualsevol artista, inventor, pensador.

Una pràctica molt recomanable

Per al sexòleg Havelock Ellis, llegir un text picant és fins i tot una pràctica recomanable: «Els adults necessitem la literatura obscena com els nens els contes de fades, per alliberar-nos de la força de les convencions».

Egipte (àudio 1)

D’un papir egipci trobat en un arxiu de 1750, a França. El papir sembla estar dedicat al faraó Seostris i la seva bella dona (la dona important per la seva saviesa, bellesa = saviesa):

Tan bella és la reina, prístines les seves cames com l’escuma del mar, el seu somriure il·lumina el cor de qui la mira. Dels seus ulls dolls de passió, el seu llit és com un estany de lotus i el seu cos desprèn la fragància de la vida. Tan bella és la reina, i per què el faraó, espòs de la reina i governant del riu, persegueix les natges blanques de les púbers? Per ventura no té natges la reina?

Orient (àudio 2)

Orient i el Kama Sutra (donar importància al plaer femení). El Kamasutra és el més important referent sexual del món antic i el que millor ha sabut adaptar-se als nous temps, resultant fresc i nou i tot després de quinze segles. Segur que molts de coneixeran o hauran practicat algunes de les 64 postures.

En els casos en què rep petons i altres pràctiques d’amor la dona ha de correspondre amb gemecs. Si, per la passió, augmenta la seva insistència, utilitzeu paraules que expressin oposició, desig que us deixi lliures, dieu «prou», invoqueu la seva mare i crideu, imitant alhora el soroll del tro entre sospirs apagats i gemecs. Quan està a punt de concloure l’excitació, ell ha de colpejar el pubis i la cintura amb les mans, desfogant-se fins al clímax.

Quan una dona contempla el rostre del seu home mentre aquest està adormit i el besa per mostrar la seva intenció o desig, se l’anomena «el petó que encén l’amor». Vatsiaiana

Les mil i una nits: la veu d’una dona (àudio 3)

Pocs llibres són tan famosos a nivell mundial com Les mil i una nits, un recull de contes de l’Orient medieval narrats, suposadament, per una sultana anomenada Xahrazad.

Segons la llegenda, va existir un sultà persa que, en venjança per la traïció de la seva primera esposa, desposava una dona cada nit i l’endemà la manava decapitar. Per no córrer amb la mateixa sort, Sherezade va entretenir el sultà durant tota la nit narrant-li una història el final de la qual no va revelar quan va arribar l’alba, de manera que el sultà va decidir esperar una nit més i no matar-la.

D’aquesta manera, Sherezade se les va enginyar per sobreviure durant mil i una nits i va acabar convertint-se en reina.

Més de deu segles després del seu naixement, les històries de Les mil i una nits segueixen estimulant la imaginació dels lectors a tot el món. Borges va advertir que la seva lectura pot conduir a la bogeria. Mario Vargas Llosa les va portar al teatre. Disney va produir una pel·lícula animada amb el conte d’Aladí. I els noms d’Alí Babà o Simbad el marí sonen familiars en els cinc continents.

La fascinació d’aquesta obra se sol explicar apel·lant a la seva portentosa magnitud narrativa, o a la seva importància històrica en la formació de la identitat àrab. Però habitualment es menysprea una característica determinant, si no per la qualitat, almenys per a l’èxit literari: Les mil i una nits estan plenes de sexe. Al llarg de les gairebé tres mil pàgines de Les mil i una nits, les infidelitats, la poligàmia i l’intercanvi sexual en totes les seves variants són un dels ingredients més repetits.

Al principi no vaig distingir res en la foscor subterrània, després vaig albirar un passadís, al fons es filtrava la llum; hi vaig recórrer, sempre descalç i contenint la respiració, i vaig arribar a una porta rere la qual hi vaig percebre rialles i grunyits. Vaig aplicar un ull a una escletxa per on hi passava un raig de llum, i vaig veure enllaçats sobre un divà la jove i un mico enorme, de rostre completament humà, fent contorsions i moviments. En uns instants es va desenllaçar d’ell la jove, es va posar en peu i es va despullar de tota la roba per tendir-se de nou en el divà, però completament nua, i de seguida va saltar sobre ella, agafant-la en els seus braços.

Grècia clàssica: la dona com un objecte o una mascota (àudio 4: plaer femení, el gran misteri)

Gairebé l’únic que podem afirmar és que Luciano va néixer a Samósata, al segle II, que va ser un escriptor culte i prolífic, i pot considerar-se pròxim al moviment que es coneix amb el nom de Segona Sofística, que va ser pioner en formes literàries com el diàleg que porta el seu nom o els relats de ciència ficció, sumant la seva producció fins a un total de 83 obres. I, sobretot, que es va dedicar a fustigar, amb totes les seves forces, moltes de les costums i incoherències de la seva època.

Hem de tenir en compte que en la Grècia clàssica on està ambientat aquest fragment, les dones eren poc més que un moble o un animal domèstic. No se’ls reconeixia intel·ligència ni racionalitat. Ningú pot pensar que Lucià hagi escrit un text eròtic, però per allà circula la informació que els Diàlegs de les cortesanes (o de les heteres) és la primera obra pornogràfica de la història.

—Llavors, Leena, explica’m detalls, com se’t va insinuar la primera vegada, com et vas deixar persuadir i tot el que va venir després…
—Ella i Demonasa, la coríntia, dona també rica i de les mateixes costums que Megila, havien organitzat una festa, i m’havien contractat perquè hi toqués la cítara. Quan vaig acabar de tocar, com ja era una hora intempestiva i calia anar a dormir, i elles estaven encara borratxes, la Megila em diu: anem, Leena, és un moment fantàstic per anar a dormir; així que fica’t al llit amb nosaltres, enmig de les dues.
—I dormires? Què va passar després?
—Em feien un petó al principi com els homes, no limitant-se a adaptar els seus llavis als meus, sinó entreobrint la boca, i m’abraçaven alhora que m’estrenyien els pits. Demonasa em feia mossegades alhora que m’omplia de petons. Jo no podia fer-me una idea del que era allò. Al cap d’una estona, Megila es va treure la perruca del cap —en portava una perfectament acoplada— i es va deixar veure com els atletes més mascles, rasurada. En veure-la així vaig quedar impressionada.

Ovidi revolucionari: L’art d’amar i el descobriment occidental de l’orgasme femení.

Mentrestant, els bàrbars anaven fent (més tolerants del que sembla, maig del 68) (àudio 7: víkings)

Llibertat inesperada, el poliamor no s’ha inventat ara. Ibn Fadlan ens proporcionarà suggerent informació sobre el món dels víkings, posant especial èmfasi en aquells aspectes culturals que més xocaven amb el refinat i civilitzat món àrab. Per acostar-nos a la imatge del sexe entre els antics víkings, comencem per un dels relats més famosos sobre la seva cultura, realitzat pel diplomàtic àrab Ahmad Ibn Fadlan (qui va inspirar la famosa pel·lícula El guerrer nº 13) que, enviat a les terres del Volga, va tenir la mala sort de topar-se amb una expedició víking. La seva caravana va ser capturada pels víkings amb els quals no va tenir més remei que conviure durant una de les seves campanyes de saqueig. Si fem cas de les paraules d’Ibn Fadlan, els víkings van tenir una noció bastant natural sobre el sexe, practicant-lo de forma oberta, fins i tot davant d’altres persones.

«En una sola d’aquestes cases es reuneixen de 10 a 20 persones, més o menys. Cadascuna té un llit on s’asseu. Amb ells hi ha belles joves esclaves destinades als mercaders. Cada un d’ells, davant els ulls dels seus companys, té relacions amb la seva esclava. De vegades tot un grup d’ells s’uneixen d’aquesta manera, uns davant dels altres. Si un mercader entra en aquest moment per comprar a alguns d’ells una jove esclava i els troba ajaguts amb ella, l’home s’hi afegeix i no se separa d’ella sense haver satisfet la seva necessitat.»

Mèxic prehispànic: no sempre han estat masclistes, matriarcat (àudio 10)

A Mèxic, la literatura eròtica no és un subgènere més, com podria ser-ho en altres països; té una llarga tradició que es remunta a les cultures prehispàniques. En aquest sentit destaquen els cants eròtics de les dones de Chalco (Chalcacihuacuicatl). Es tracta d’un llarg poema dramàtic que dóna compte de la sexualitat no cristianitzada de les dones mexicanes; de com, amb la saviesa de les seves carns centenàries, són capaces de vèncer el guerrer en la batalla amorosa. I això amb un llenguatge alhora explícit i ric en delicades formes poètiques:

«Yo te vine a dar placer, florida vulva mía, / paladarcito mío. / Tengo gran deseo del pequeño rey Axayacatl. / Mira por favor mis cantaritos floridos. / Mira por favor mis cantaritos floridos».

Israel i el catolicisme antic: antic Israel i catolicisme actual (àudio 6)

«La sexualitat és fonamental.» Teresa Forcades

El Càntic dels càntics (en hebreu, שִׁיר הַשִּׁירִים, Shir Hashirim), conegut també com el Càntic de Salomó o el Càntic dels càntics de Salomó, és un llibre de poemes d’amor que forma part de la Bíblia.

Són poemes breus que canten l’amor humà mitjançant un diàleg entre l’estimat i l’estimada, que tant la tradició rabínica com la cristiana han interpretat com una al·legoria de l’amor de Déu per Israel o de Crist per l’Església, tot i que no fa cap referència explícita a Déu.

Com escoltareu a continuació, és el llibre més eròtic de la Bíblia, una seqüència de versos eròtics hebreus que han estat conservats en el cànon jueu i cristià a través de la Bíblia. Fins aquí els fets. Per la seva antiguitat, és difícil tenir moltes més certeses. No és possible datar-lo amb precisió; tradicionalment la seva escriptura ha estat atribuïda al rei Salomó (segle X aC), però això es deu només al nom de l’estimat en el poema. En realitat l’estil de l’obra fa que no tingui referències històriques, sent un llibre purament eròtic-romàntic.

Jo dormia, però el meu cor vetllava.
Una veu! El meu estimat que truca:
«Obre’m, germana meva, estimada meva,
coloma meva, el meu tot;
el meu cap és ple de rosada,
els meus rulls, de la serena de la nit.»
M’havia tret la túnica:
com posar-me-la de nou?
M’havia rentat els peus:
com me’ls tornaria a embrutar?
L’estimat passa la mà pel forat de la porta,
i les meves entranyes es commouen per ell.

Degeneració de l’erotisme femení: catolicisme antic (els bàrbars catòlics)

Caterina de Siena (1347-1370). Tassa de pus i anell de prepuci. La filla número 24 de 25 (la seva germana bessona, Giovanna, va viure pocs mesos) d’un tintorer i la filla d’un poeta local, aviat va mostrar el seu gust per la solitud i l’oració. Als set anys es va consagrar a la mortificació i va fer vot de castedat, i als dotze els seus pares van començar a fer plans de matrimoni per a ella. Va reaccionar tallant-se els cabells i tancant-se, amb un vel sobre el cap. Als 18 es va fer monja. Se sotmetia al cilici i a llargs dejunis, es considerava en «matrimoni místic» amb Jesús, i durant la pesta del 1374 es va bolcar a socórrer els malalts. Segons l’església, al febrer del 1367, en una de les seves visions, la Verge li va presentar el seu fill, Jesús, perquè es casés amb ella, i, en senyal de matrimoni, Jesús li va donar un anell confeccionat amb pell del seu prepuci: «Rep aquest anell com a testimoniatge que ets meva i seràs meva per sempre».

Què ens ha quedat de tot això? Folklore (àudio 11: folklore oral mallorquí)

Condemnat a la cultura oral, que guarda el caliu fins al segle XVII.

Com més llarg i gruixat és
Sa fadrina més ho ama
Quan li posen no diu res
Quan li treuen reclama

Més

A devora un ametller
I a s’ombra d’una prunera
Una femella em va fer
Sa pell de sa fava enrera.

Endins, endins la mar brama,
Endins, endins la mar creix,
D’aquesta casta de peix
Només n’agafa una dama.

L’any passat dins es gener
Eren set qui l’am tocaren
I tant de gust me donaren
Que boixadora em vaig fer.

S’estimat meu se pensaba
Que es boixar me faria mal
I jo som d’un natural
Que com més va més m’agrada

Folklore oral eivissenc (àudio 12)

«En es teu jardí, Marieta, he plantat un pesolet d’olor, i has quedat engolosinada de sa llet des meu pixó». Popular eivissenca.

Pioneres: dones atrevides n’hi ha hagut sempre (àudio 13: València medieval)

Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, València, 1490. Ja en ple segle XV els contactes amb Itàlia, i especialment la penetració de Boccaccio, facilitaren el desenvolupament d’una literatura eròtica que tingué el seu centre a València.

Aquest fragment és del capítol CCXXXI del Tirant lo Blanc, que és el llibre més important del seu autor, Joanot Martorell, que va néixer a València l’any 1405 o 1411 i va morir a la mateixa ciutat el 1465 a causa d’un constipat.

Plaerdemavida és una persona molt efusiva i actua d’intermediària en els assumptes amorosos de Tirant i de Carmesina. Tirant és el cavaller enamorat que intenta seduir Carmesina i, gràcies a l’ajuda de la seva amiga Plaerdemavida, pot entrar a la cambra de la princesa i pot «gaudir» de la princesa Carmesina.

Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l’Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà’l-se’n, lo qual anava vestit amb gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l’Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n’anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta e posà roba dessús perquè nenguna de les altres no ho vessen. La Princesa se començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tot nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quan havia filat e deia-li:
—A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.
—No cregues tu això —dix la Princesa—, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.

1880, Barcelona: Gaudí i la trapella

Comte Eusebi Güell (1846-1918). Cabaretera que ho mostra tot. L’anècdota amb una cabaretera exhibicionista que va explicar Ariel Mastandrea a El País el 2005 és del 1880: Agustina Iglesias, la Bella Otero, que als dotze anys va deixar el seu poble natal i va anar a parar a un prostíbul de Pontevedra, després va anar a Barcelona i, la nit del seu debut, hi havia entre els assistents dos personatges influents que no l’oblidaren mai: Antoni Gaudí i Cornet, l’arquitecte que resava a tots els sants, dormia vestit amb les sabates posades i col·locava ceràmiques de colors als sostres i els parcs dels aristòcrates, i el comte Güell, aquells dies regidor de Barcelona.

El que va succeir ho relatà amb detall: aquella noieta va empènyer la concurrència de bohemis, anarquistes i comerciants borratxos i es va obrir pas fins a l’escenari. Enmig del fum dels cigars, es va aixecar la faldilla fora dels límits burgesos i va dir: «Mirin si no és veritat el que diuen i, s’ho creguin o no, vegin el que jo porto aquí tan preciós…». Va causar sensació. Aquesta desimboltura extraordinària en una època en què les dones no s’atrevien a ballar soles i molt menys agitant les faldilles commocionà Güell i el seu acompanyant, Gaudí.

Abans era millor, pitjor o igual? Què cal saber per tenir cultura de veritat de literatura eròtica clàssica? I ara? Dones en situacions complicades.

Islam: antic Islam (no era com és ara respecte a la dona i la nostra sensualitat) (àudio 5)

Dins de la cultura àrab la importància de l’amor és inqüestionable, bona prova d’això és la diversitat lèxica existent per descriure la paraula amor. Trobem més de 50 paraules que defineixen la paraula amor, algunes d’elles introdueixen petits matisos o característiques segons el tipus d’amor, ja sigui apassionat, o cast, o pur, etc. Aquesta gran riquesa semàntica és la mostra de l’alt coneixement que va tenir la cultura islàmica sobre el concepte de l’amor i la gran exquisidesa i nivell que van aconseguir els seus poetes en el seu període de major esplendor.

«Perquè la dona és com l’alfàbrega, si volem assaborir l’aroma de l’alfàbrega cal fregar les fulles entre les mans, només així la planta donarà tot el seu perfum, sinó no s’obtindria res i la planta guardaria gelosament la seva essència tan desitjable. Per tant, per portar la dona a la incandescència sexual, tracteu-la com l’alfàbrega. Feu servir tots els mitjans, la boca, la llengua, les mans…»

Turquia 1700 (àudio 14)

Mary Wortley Montagu (1689-1762) va ser un atípic membre de l’aristocràcia britànica del segle XVIII. Encara que el seu pare no va tenir cap interès a educar-la, ella va procurar aprendre pel seu compte en els llibres de la biblioteca familiar. Ens explica les seves vivències a Turquia:

«És molt fàcil veure que en realitat tenen més llibertat que nosaltres. Cap dona, sigui quin sigui el seu rang, es permet sortir al carrer sense dos murlins, un que cobreix tota la seva cara excepte els ulls i un altre que amaga tot el seu cap i fins a mitja esquena. La seva silueta també és enterament coberta per una cosa que anomenen serigee, sense la qual cap dona de cap classe apareix en públic; té mànigues estretes que arriben fins a l’extrem dels dits. A l’hivern és de drap, i a l’estiu, de pura seda. Ja pots imaginar que això les disfressa eficaçment, de manera que no hi ha forma de distingir la gran senyora de la seva serventa. És impossible per al més gelós dels marits reconèixer la seva dona quan se la troba i fan el que volen, impunement.»

Va tornar a Londres, on va morir el 1762. Es diu que les seves últimes paraules van ser: «Ha estat tot d’allò més interessant».

Dones oprimides actuals: Afganistan (poesia eròtica secreta i mortal)

Sabem que la vida de les dones a països com l’Afganistan és molt cruel, ara imagina’t el que pateixen les poetes, que per por de ser represes per la societat romanen en l’anonimat.

Quan les germanes s’asseuen juntes, sempre lloen els seus germans. Quan els germans se seuen junts, venen les seves germanes.

Yo llamo. Tú eres piedra
Un día cuando me busques, descubrirás que me he marchado.
Me vendiste a un hombre viejo, padre,
Que Dios destruya tu casa, yo era tu hija.
Hacer el amor con un hombre viejo
es como cogerse un arrugado tallo de maíz ennegrecido por el moho.
Cuando hermanas se sientan juntas, siempre alaban a sus hermanos.
Cuando hermanos se sientan juntos, venden a sus hermanas a otros.
Porque mi amado es Americano,
pústulas florecen en mi corazón.
Sueño que soy el presidente.
Cuando despierto, soy la pordiosera del mundo.
Mi cuerpo me pertenece a mí;
a otros su dominio.
En la prisión de Policharki, nada tengo que me pertenezca,
excepto el corazón de mi corazón que vive entre sus muros de piedra.
Que Dios destruya a los Talibanes y termine sus guerras,
Ellos hecho de las mujeres afganas viudas y rameras.

No obstant això, fa uns anys, la periodista i poeta Eliza Griswold va conèixer la història de Zarmina, una jove afganesa que compartia els seus poemes a través d’una ràdio. La noia expressava les seves vivències, lamentacions i frustracions. Però quan els seus germans van descobrir que la jove escrivia, la van copejar brutalment com a càstig. Per protestar en la seva impotència, la Zarmina es va calar foc i més tard va morir a l’hospital.

Mèxic contemporani i expressió femenina (àudio 23)

Réquiem por una muñeca rota (Cuento para asustar al lobo), de la mexicana Eve Gil:

Siempre nos habíamos abrazado como deseando fundirnos, como si nos asaltara la necesidad de abrirnos el pecho para portarnos una en otra […] Pude besarla como siempre quise, succionando la venita azul de su cuello que ella me entregaba con deleitosa sumisión, como intuyendo desde siempre mi deseo de poseerla. Nos amamos como un par de gatas a lenguazos y mordiscos, celebrando la travesura máxima con risas de duende, deseando que nuestros padres pudieran vernos a la una hurgando en el sexo de la otra, y así […] alcanzamos la plenitud.

Resum: homes amb por

«La criatura de sexe masculí té dret a ésser d’una altra forma de la que li adjudica la societat. És, però, el dret menys reivindicat de tota la història humana.» Josep Vicent Marquès

«Es diu que, quan una persona duu el seu gos lligat, ell està igual de lligat.» Salvador Puig Antich

«Quan, a l’edat adulta, hom domina l’art de no marejar-se per la insatisfacció de les lectures que mai no ha fet ni podrà fer, comença a ser capaç de llegir més pausadament i també comença a aprendre a rellegir aquells textos que mereixen la relectura.» Jaume Cabré

Vargas Llosa (àudio 17)

Criticón: no és el seu cas saber adaptar-se a la realitat de les dones, i mal escriptor.

Julio Cortázar: sensibilitat femenina (àudio 24)

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Bukowski: la solució (àudio 22)

«Tots tenim por de ser marietes. Estic fart d’això. Potser hauríem de tornar-nos tots marietes i tranquil·litzar-nos. No agafar el cinturó com Jack (Jack Kerouac). Però Jack és bo, per variar. Hi ha massa gent amb por de parlar contra els marietes, intel·lectualment. Igual que hi ha massa gent que té por de parlar contra l’esquerra, intel·lectualment. No em preocupa el rumb que prengui l’assumpte, només sé que hi ha massa gent amb por».

Exemples de dones que saben (i poden) somriure

«De seguida que alguna autoritat reconeguda diu i escriu dirigint-se a la gent: “Això, no ho facin, és pecat, s’abstinguin!”, al material humà ens entren unes ganes irrefrenables de fer-ho. Som fets així. Què s’hi pot fer!» Josep Pla

Rosa Regàs: «Els millors paradisos són els que tenim a dins.»

Dolors Miquel: «El meu cos reclama carn, / la teva carn, la teva. / L’aliment animal, / la sensació robada, / la sensació animal.»

Ada Parellada: «El menjar bé i el bon sexe solem deixar-los per a dies especials, però hauríem d’integrar-los en el nostre dia a dia.»

Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.»

Mercedes Abad (àudio 18)

Que no et prohibeixin Ligeros libertinajes sabáticos. La Mercedes Abad ha dit en moltes ocasions que li agradaria que poguéssim parlar del sexe i de l’erotisme amb la mateixa naturalitat amb què parlem de les circumstàncies meteorològiques (plourà, fa calor…), però com que encara no és així, doncs ella hi posa el seu granet de sorra amb escrits com aquest:

El señor Robertson sufría enormemente porque su esposa era lesbiana y amaba a la señora Smith. La señora Smith también sufría porque se sentía culpable. Al señor Robertson lo único que le gustaba realmente era exhibir su miembro y jugar con él al billar.
Nadie se asombraba al contemplar el desmesurado miembro del señor Robertson. La única persona que parecía preocupada al ver la polla desnuda del señor Robertson era el señor Adams. El señor Adams se acercaba al señor Robertson, se sacaba su propio miembro de los pantalones, lo comparaba con el del señor Robertson y se echaba a llorar desconsoladamente. La señora Adams nunca estaba allí para calmarlo. Todo el mundo sabía dónde estaba la señora Adams. Cuando decidían ir en su busca, daban unas cuantas vueltas infructuosas por la casa. El señor Adams lloraba cada vez más fuerte. Todos sabían que sólo la señora Adams podía consolarlo.

Como agua para chocolate, de Laura Esquivel (àudio 29)

Laura Esquivel confessa que en la decisió de llançar-se a escriure Com aigua per a xocolata va tenir molt a veure la seva infància i el seu passat, ja que en la seva família sempre havia existit una forta relació amb la cuina i una llarga tradició de bones cuineres. També pensava que la literatura li atorgaria una llibertat total a l’hora d’escriure sobre el que a ella li interessés.

Lo único que la animaba era la ilusión del refrescante baño que la esperaba, pero desgraciadamente no lo pudo disfrutar pues las gotas que caían de la regadera no alcanzaban a tocarle el cuerpo: se evaporaban antes de rozarla siquiera. El calor que despedía su cuerpo era tan intenso que las maderas empezaron a tronar y a arder. Ante el pánico de morir abrasada por las llamas salió corriendo del cuartucho, así como estaba, completamente desnuda. Para entonces el olor a rosas que su cuerpo despedía había llegado muy, muy lejos. Hasta las afueras del pueblo, en donde revolucionarios y federales libraban una cruel batalla. Entre ellos sobresalía por su valor el villista ese, el que había entrado una semana antes a Piedras Negras y se había cruzado con ella en la plaza. Una nube rosada llegó hasta él, lo envolvió y provocó que saliera a todo galope hacia el rancho de Mamá Elena.

«L’èxit és la vida que porta un, és com viu, com gaudeix, com integra, com gaudeix de les petites coses». I el sexe i l’erotisme són la petita gran cosa de la vida de les persones.

Txell Escrigas (àudio 30)

Txell Escrigas Palou, Viladrau, ha crescut a Sant Miquel de Balenyà i viu a Vic.

Passes la teva llengua pel meu coll, la passeges fent petits tocs, amunt i avall. T’atures al lòbul de l’orella. M’estremeixo, m’excites, em mullo. Apartes la roba que et molesta i baixes cap a l’espatlla fent petits petons. Petó, llepada, petó, llepada… Quan arribes al final de l’espatlla, una suau mossegada. M’aixeques els cabells, olores el meu clatell. Aspires profundament. Pots veure com la meva pell reacciona al teu alè. Passes a l’altra meitat del meu cos i fas el mateix que abans. Sense pressa, sense pausa. No sé qui gaudeix més dels dos.

Novetats acabades d’editar (7 de març)

Dues dones nues (Rosa dels Vents). La directora més taquillera de la història del cinema espanyol, Maria Ripoll, i la reconeguda periodista, escriptora i directora teatral, Elisenda Roca, s’uneixen en aquest llibre de relats per donar veu a les dones. Dues dones nues és el retrat de vint-i-set dones que despullen, sense complexos, la seva realitat davant dels nostres ulls.

Com a bones amigues i veïnes, quedaven a la terrassa de la Maria o a casa l’Elisenda i, sovint, de la conversa sorgien històries de dones diferents, increïbles, potents i divertides. «Això ho hauríem d’escriure», deien. I aquí ho teniu. Dues dones nues és el retrat de vint-i-set dones que despullen, sense complexos, la seva realitat davant dels vostres ulls.

«Ella, María de la Trinidad Romero Guedejas, la Trini, va trobar la seva veu en la de Mari Trini. Sempre la va considerar una valenta en una època de dones invisibles, uns anys complicats per reivindicar res. La dona, com el conyac, era cosa d’homes, un complement per ressaltar la virilitat, la punyetera costella d’Adam, la que si no es casava aviat se li passava l’arròs i es quedava per vestir sants, la que deixava de ser una dona per convertir-se en mare, «madrecita del alma querida», la que esperava amatent el seu home sempre esgotat per la feina, la que no treballava… La que no treballava! Té nassos, la cosa!» Relat La dona que canta.

Enfurecidas. Reivindicar el poder de la ira femenina, de Soraya Chemaly. Un manifiesto feminista y transformador que insta a las mujeres del siglo XXI a abrazar su furia y convertirla en una herramienta para generar un cambio personal y social duradero. Las mujeres están furiosas y no es difícil adivinar por qué. O somos demasiado sensibles o no lo suficiente. O vamos mal vestidas o demasiado arregladas. O estamos demasiado gordas o demasiado delgadas. O somos zorras o puritanas.

Preguntes???

… el mejor trabajo para las mujeres en los Estados Unidos es el mismo que en 1960?

… la violación conyugal todavía no está prohibida en grandes partes del mundo?

… el encarcelamiento masivo de estadounidenses, en su mayoría negros, ¿no se considera una parodia de derechos humanos?

… la edad de máxima ambición política para una chica estadounidense es nueve?

… mujeres, mejor educadas, más sanas y seguras que hace 100 años,

Final: un bon somriure

El principal pecat, al llit, és avorrir, i, com més fantasies siguem capaços de comprendre, millor ens coneixerem.

«Convé riure sense esperar a estar alegre, no sigui que ens sorprengui la mort sense haver rigut prou.» Nèstor Luján

El nom

I quan un amant ja t’ha deixat mil reguerons
blancs als llençols,
quan nua ja t’has fregat la seva veu
contra els malucs
i la teva contra les seves natges,
en haver-ne tingut tot el cos entre les mans
i haver-lo mossegat arreu sense pausa
arriba el moment de mirar-li de fit a fit
l’eròtica nuesa del forat del cul
i començar amb gosadia a preguntar-li
com es diu, de quin peu calça
o com vol prendre el cafè i sobretot
quin és el seu superheroi preferit.
Mai abans, això seria una manca
de delicadesa
imperdonable.