Hi ha un tauró sota el llit
Intenta cridar però només aconsegueix
que de sa boca brolli un murmuri:
hi ha un tauró sota el llit.
La seva veu sona estranya,
com el fil fugisser d’una ràdio
mal sintonitzada.
Per què no ens escolta?
Diu que si es mou
el tauró li anirà mossegant
els dits dels peus,
després els de les mans
i finalment les orelles.
Per això s’està molt quieta
vestida de taronja sota el llençol.
No ha de moure’s.
No pot respirar.
No ha menjat gens,
reclama la infermera,
i duu tota la nit parlant sola
perquè les gotes del sedant
no li fan efecte.
Hi ha quelcom més que alleugeriment
en la mirada de ma mare
quan li murmuro que callem,
que tal vegada així
el tauró desaparegui,
com totes les altres vegades.
