Perquè hem nascut sense pràcticaI tira tira de d’allà jo comencí a rimar
sense secret badad de coca i boca i pitrada
de com ets uns deixen ets altres cada dia i alarma poc
fins que mos fa mal i falta abordar-ne de veres ses causes
-hem nascut sense pràctica, morirem sense rutina- mentre
tot l’amor del món està sempre desitjant ser tonada
cent vegades repetida pes contador de rondalles,
i qualque cosa en balejarem de tot això, me deia,
qualque vers mos encorbarà s’espinada i mos darà traça
o calma a sa mala costum que tenim, ajocada taca,
a aquest estar sempre desitjant allò que un altre deixa escrit
en bell desordre
damunt s’era de ses passes passades com corbs i òlibes
sempre desitjosos des gra que s’esmuny de sa saca
i en farem recompte en farem glosa medul·lada,
en destriarem un grill, una pedra, una alba amable
o es ratolins fugissers de ses quimeres només somiades
que no mos ompliran es gavatx enllà de s’hort rera sa portella
que no mos calmaran ni mitja set mai.
