Cafè filosòfic amb Roser Amills, a El Llobregat

Prensa · El Llobregat · 6 de marzo de 2020

Jaume Grau Massalleras explica a la revista El Llobregat com va ser el Cafè filosòfic del 14 de febrer de 2020 al Cau de les Arts d’Esplugues de Llobregat, conduit per Roser Amills a partir de la seva novel·la La bachillera i de les dones il·lustrades de totes les èpoques.

Avui a la revista EL LLOBREGAT, amb la Vanguardia de l’Hospitalet i el Baix Llobregat:

Hipatia d’Alexandria, Hildegarda de Bingen, Elionor d’Aquitània, Madame de Tencin, Olympe de Gouges, Víctor Català, Gertrude Stein, Peggy Guggenheim i moltes més han vingut convidades per nosaltres al Cau de les Arts d’Esplugues de Llobregat.

I fent de mestre de cerimònies la Roser Amills i Leonor, xuetes i mallorquines -perquè també Mallorca ha estat convidada al Cafè filosòfic-. Totes dones il.lustrades en fer del coneixement el motiu de la seva vida.

“He construido en el aire castillos tan hermosos que me conformo con las ruinas”.

Jules Renard.

Aquest somni del literat francès encapçala el llibre de Roser Amills: La bachillera, el malnom amb què els benpensants mallorquins es referien a la Leonor i a totes les dones que llegien massa, cosa poc afavoridora i sospitosa, atès que “… las damas con exceso de lectura asustan a los buenos maridos…”.

Assistents asseguts al voltant de taules en una sala acollidora amb parets grogues, durant un Cafè filosòfic — Imatge d’arxiu d’un Cafè filosòfic al Cau de les Arts d’Esplugues de Llobregat

Un somni, un castell en l’aire: el de la cultura, el de la il.lustració; un bé escàs en mans de les classes privilegiades, que en gaudien en exclusiva quan les pauses entre les guerres -el negoci- els donaven temps per dedicar a l’oci -Aristòtil dixit-; i que no consideraven adequat per a les dones, destinades a la reproducció de l’espècie i a perllongar els llinatges. És en aquest sentit que ens referim a la il.lustració, i les dones il.lustrades són totes aquelles que, en qualsevol època, van decidir sortir-se del camí marcat per la seva condició social i de gènere. La Il.lustració -amb majúscula- la situem al llarg del segle XVIII fins als primers anys del XIX, quasi coincidint amb la trama de La bachillera, quan la raó i les llums -en gran part acollides en els salons de les dames aristocràtiques franceses- van esclatar en la Revolució Francesa, que va obligar a un nombre molt important de membres de l’Ancien Regime a cercar refugi a l’estranger. Molts d’ells es van veure obligats a exiliar-se a Mallorca per decret reial, entre ells el comte d’Espagnac, personatge sinistre, model de psicòpata amb poders il.limitats, que té un important paper en el relat de la Roser Amills.

No hem volgut fer un debat monogràfic sobre educació ni feminisme, sinó deixar fluir la conversa i permetre que anessin apareixent totes les dones il.lustrades que abans hem esmentat, i moltes més. Precisament l’art de la conversa és el que reivindiquem per a un cafè filosòfic, i aquest és el títol d’un altre llibre que ens ha acompanyat durant el col·loqui: La cultura de la conversación, de Benedetta Craveri, sàvia italiana, neta de l’historiador i polític antifeixista de principis del segle XX Benedetto Croce. En aquest llibre Craveri investiga la importància dels salons promoguts per les dames aristocràtiques a la França dels segles XVII i XVIII (la Chambre bleue de Madame de Rambouillet), i arriba a afirmar que la paraula de la dona va constituir el germen de la societat moderna, en el temps en que els vells ideals s’oposaven al naixent predomini de l’absolutisme i la transformació de la noblesa guerrera i rural en la noblesa cortesana de Versalles; mentre l’esprit de la Contrareforma maldava per recloure les dones dins la vida privada o la clausura. “Este ideal de conversación, que sabe conjugar la ligereza con la profundidad, la elegancia con el placer, la búsqueda de la verdad con la tolerancia y con el respeto de la opinión ajena, no ha dejado de atraernos nunca; y cuanto más nos aleja de él la realidad, más sentimos su falta”. Benedetta Craveri, La cultura de la conversación.

Però, així com la cultura, la conversa i la literatura eren entreteniments del més exquisit diletantisme entre les “Precioses” dels salons parisencs, per a Leonor, el personatge real recuperat per Roser Amills, són instruments de supervivència, l’únic vehicle que la pot redimir i rescabalar del seu passat d’abusos i humiliacions. Per a una noia, que pertany a una classe -els xuetes, mallorquins descendents de jueus conversos- aconseguir convertir-se en mestra, gràcies a l’empara del bisbe i d’una de les famílies més influents de Mallorca, li permet realitzar el seu ideal d’independència absoluta, sense veure’s obligada a casar-se, tal com era el destí de qualsevol dona de l’època, i alhora facilitar l’educació de les noies més desfavorides, fent tot el possible per erradicar l’analfabetisme femení.

Una ficció històrica, basada en personatges reals, ben documentada i explicada amb amor i admiració per una dona valenta que cerca un ideal d’il·lustració al que té tot el dret del món, i que ens ha donat peu per una conversa farcida de referències històriques i literàries, en un escenari -Mallorca- tan estimat com ple de sorpreses.

Per Jaume Grau Massalleras