ESTRENA “Fleurs du mal”

PALMA – desembre de 2022

Estrena – Fleurs du mal
Teatre de Vilafranca de Bonany
Diumenge 18 de desembre de 2022, 20h

Vicenç Oliver, director de l’escola Inperiencia Teatro, i un dels pocs grans mestres de formació actoral, juntament amb l’escriptora també mallorquina Roser Amills, coescriuen la peça teatral Fleurs du mal.

Un elenc jove i internacional amb música en directe al servei del geni incomparable de Baudelaire. Els disset actors i actrius mallorquins que pujaran a escena ofereixen una proposta independent, ambiciosa i trencadora que no deixarà ningú indiferent:

Humberto Blaya, Chema Lozano, Toni Ramírez, Miguel A. Cordero, Stephane Weisbrodt, Biel Gomila, Joan Siquier, Daniel Medrano, Gaby Martínez, Jorge Solano, Maribel Racedo, Ángeles Pradas, Eva Valls, Laetitia Derrier, Charo la Reina, Paula Lizana, Pablo Di Franco.

L’escriptora Roser Amills s’ha tornat a enamorar de l’escriptura i, per celebrar-ho, a més de coescriure aquesta peça, es despulla (literalment) en cos i ànima sobre l’escenari sota la direcció de Vicenç Oliver.

 

Vicenç Oliver, director de l’escola Inperiencia Teatro, i un dels pocs grans mestres de formació actoral, juntament amb l'escriptora també mallorquina Roser Amills, coescriuen la peça teatral Fleurs du mal. Vicenç Oliver, director de l’escola Inperiencia Teatro, i un dels pocs grans mestres de formació actoral, juntament amb l'escriptora també mallorquina Roser Amills, coescriuen la peça teatral Fleurs du mal.

Vicenç Oliver i Roser Amills accepten la monstruositat de Baudelaire i ens acosten a la seva tendresa per fer allò monstruós, bell. La mirada revolucionària de Baudelaire que troba l’art corrent, vulgar, senzill, quotidià, mundà… Aquesta obra s’adreça al jo profund.

El Teatre de Vilafranca tanca l’any amb un espectacle de caràcter especialíssim i brindem per celebrar l’enginy de les lletres de tots els temps, Charles Baudelaire. Apropar-nos als clàssics des de la mirada d’avui per parlar de temes que ens concerneixen. Més enllà de l’escàndol, l’estremiment, la grolleria, l’ambigüitat, la subversió i la decadència, la revolució Baudelaire. Un renegat que va dubtar de la virtut, del bé, de la bellesa, de la salut de la civilització, de la puresa de les grans institucions, i que ho va dir amb passió, amb eloqüència i amb ferocitat. La seva producció poètica travessa 165 anys i té més força i actualitat que mai, ens toca i ens eriça, maldestres i avergonyits, per elevar-nos.

Inperiencia Teatre, amb dos premis 2022 a la Mostra Certamen de teatre amateur de #SantaMariadelCamí, representem el poeta cec i decadent que tot ho veia: si un artista només reprodueix allò que veu, és possible que faci una obra falsa, per això ens hem bolcat a allò que no es veu a simple vista amb Baudelaire i això és el que posen a escena els disset actors.

Per què, ara, Les flors del mal?
Charles Pierre Baudelaire va néixer a París fa dos-cents anys, el 9 d’abril del 1821, i va morir prematura i embruixadament el 31 d’agost del 1867. Dóna veu als sorolls foscos del món, als pensaments secrets, als desitjos arraconats, als gustos autocensurats, als murmuris de la fosca de l’ànima humana. Les flors del mal, del 1857, i després la seva edició ampliada del 1861, és l’esplendor de l’obra i del pensament del poeta francès.

“Tots mereixem una vida veritable i no una gàbia amb instruccions”.
Vicenç Oliver i Roser Amills
Telèfons per entrevistes:

Vicenç Oliver, Tel. 645 07 35 33
Roser Amills, Tel. 699 39 59 60

El que va escriure Baudelaire és veritat habitada. Va buscar dir allò que és inaprehensible: la pluja, el sol, l’arpia, el verí, i així hem escrit aquesta peça, guiats per Baudelaire l’etern, el no mort, tot un mètode eficaç per exaltar en escena la bellesa del que és horrible i del que és horrible de la bellesa. La bellesa s’obre pas on menys se l’espera. Com la vida, comença i es transforma, però no cessa. Sobretot, sobre l’escenari.

Univers baudelerià: «Del fons cel véns, o de l’abisme sorgeixes?”, escriu al seu poema Himne a la bellesa. És el primer poeta urbà, el primer que observa que la veritable bellesa és als carrers, entre la gent, en el discórrer diari dels individus, allò bell és artificial, la vida quotidiana.

Una obra de teatre basada en Les flors del mal que no es queda a la superfície: Baudelaire va escriure el seu destí al seu llibre de poemes “Les flors del mal”, que inicialment es titularia “Les Lesbiennes”. Això no vol ser una biografia històrica de l’autor, sinó l’últim, etern alè, dels seus poemes maleïts.

Monstruositat i tendresa: la porta que, a mitjans del segle XIX, obre Baudelaire és el futur de les arts i la mirada de la societat per assenyalar sense pudor no l’altra cara de la bellesa sinó l’altra meitat. El poeta que va poder dir al seu destí: “Tu em vas donar el teu fang i amb ell vaig fer or”.

Viu més de 150 anys després de la seva mort: vivim una època de moralitat complexa, caiem, cada cop més, en un puritanisme invisible disfressat de bonisme molt perillós. Baudelaire sens dubte continua desafiant-nos en l’experiència estètica: “La vida només té un encant veritable: l’encant del joc. Però, i si ens resulta indiferent guanyar o perdre?”.

Poeta maleït: la bellesa, ni més ni menys, és el que batega en el seu famós maleïtisme, i en aquesta obra, allò que està darrere de les seves paraules, al cor de la seva filosofia, allò que ens ho canvia tot. La venjança de Baudelaire va ser una obra immortal que es va alçar en rebel·lió contra la hipocresia del seu temps, contra la sordidesa de la vida, contra l’utilitarisme mesquí i els suborns de la respectable corrupció.

Baudelaire va encarnar l’altra revolució francesa. Un home avançat al seu temps, esgarrapat per la manca d’afecte… Un Hamlet que transforma la seva nafra en la llum que presenta aquesta peça. I què és aquesta peça? Descobrir una sola resposta avortaria la posada en escena. El món deixarà de ser tebi i creuarem fronteres: va ser en la frontera entre allò que es considera bell i allò que es considera repugnant on l’artista, modern i lliure, va descobrir noves veritats i va aprendre a dir que la dignitat de l’art no és buscar la bellesa on ja sabem que es troba, sinó potser on ens van dir que no hi era. La poesia es fa carn, arruga, natja.

Argument: Intuirem el nadó Baudelaire al bressol, observa una enorme biblioteca; veurem un nen agafat al pit de la mare, vídua prematura; un col·legial maltractat expulsat del col·legi per insubordinat; un jove que va odiar el seu militar padrastre per haver-li arrabassat el paradís; un adult que va buscar la plenitud a la perifèria; un vell de trenta anys que va abraçar el buit; un sifilític cec entestat a desemmascarar el deteriorament de la societat; un piròman feliç que encén llumins per les zones més fosques de l’ésser humà.

Un Baudelaire per a tots els públics: els que veuen el que veuen, els que no hi volen veure o no saben què saben i desitgen, els que van més enllà i reviuen la modernitat del 1857 i se’n nodreixen. Tots són benvinguts, com diu Baudelaire, “si els teus ulls, el teu riure, el teu peu, m’obren la porta”.

La sensació de la multitud i la solitud es presenten com a universos paral·lels. Acompanyeu-nos amb aquesta convicció: Baudelaire va voler beure’s la vida i la vida va acabar vomitant-li a sobre.

Que ningú no esperi res convencional. La irregularitat, allò inesperat, la sorpresa o l’estupor són elements essencials de la bellesa.

Reservar una entrada és un preu irrisori per a aquest tumultuós passeig solitari, és entrar en una nit silenciosa pel preu d’un parell de copes, és una cita a cegues amb un Baudelaire més modern que cap artista actual, apressat, violent, actiu, febril com si tingués por que se li escapessin les paraules i reconciliat perquè no se n’hi escapa ni una.

A l’hora en què els ciutadans dormen, observarem quina gran pietat té la nit de l’artista, les seves ombres, quan es fan preguntes: ombres que es tornen animals amables i ens parlen dels problemes naturals i més que naturals, de l’artista veritable, de les flors belles i més que belles, singulars i dotades d’una vida entusiasta com l’ànima de Baudelaire, creador d’una modernitat que ve a rescatar-nos en un salt des del 1857 fins a aquest convuls 2022 nostre, no menys monstruós.

Revisitem la concepció del poeta romàntic, un poeta que és rebutjat i maltractat, amb les ales de gegant que li impedeixen caminar. Per a Baudelaire, la modernitat és el que és transitori, el que és fugitiu, la decadència, una meitat de l’art, l’altra meitat és l’etern i l’immutable d’asseure’ns a viure amb ell aquesta transició ben lluny del món material. Ens deixarà ben plens de preguntes necessàries: és només quan sortim de l’ordre de la immediatesa, per entrar a l’ordre etern de l’art i els plaers, quan veiem la nostra naturalesa d’animals destrossats ansiosos de preguntes i refinament i aconseguim l’art, com a redempció: l’època, la moda, la moral, la passió, les flors del bé i del mal.

Comparte y comenta esta entrada: