Norai de lletra

Abans del salt hi ha un llast, una densitat i una germinació. Per explicar aquest canviar els peus de terra fem una pausa i contemplem que ja n’havia hagut de fer uns quants, de salts, més petits i discrets: la firma del pare en els papers de la beca. Falsificar la pàtria potestat i fer plorar la mare, no calia que la filla gran vagi a la Península a fer res. Estudiar? Vanitat. Imperdonable.

El tiet m’havia regalat una màquina d’escriure, el padrinet m’enviaria cartes a Barcelona, la padrineta quedava somrient com només somreia ella. El pare va estripar els impresos ben convençut: jo arbre crescut tort i s’havia de redreçar. La senyora Aina i el senyor Joan, mestres de primària, em perdonaven la dislèxia del cervellet acabat de recuperar de la toxoplasmosi, deien: “Escriu, escriu”, i es creien que havia caigut per les escales, un o dos cops cada setmana.

La professora de llatí de l’institut no s’ho creia tant, excursió a veure un rellotge de sol i la conversa aquella, el temps és una filera de polaroids que es revelen a mesura que les mires. D’una de les traduccions en vaig treure l’altra idea: dues grapades de terra vermella d’Algaida, dur-les amb mi a la Vila Universitària de l’Autònoma.

Hi ha un proverbi àrab que diu que ningú no pot saltar fora de la seva ombra i hi ha en Josep, el pare francès del meu fill parit el segon curs de la carrera de Filologia i que es va dir Marcel. Tot l’embaràs vaig cercar amb Proust el temps que encara no havia perdut. En Josep li deia l’altre dia a aquest fill, tan gran que farà 27 anys, que no entén que ho hagi deixat tot i hagi tornat a Algaida, al lloc dels primers mals, per acabar-hi treballant de peó de neteja. “La teva mare treia matrícules, va guanyar a la Universitat de Barcelona un premi de narrativa que presidia en Joan Perucho, va publicar el primer llibre amb 20 anys amb un altre premi, de poesia, cinc novel·les…”.

Tot això que parlen pare i fill gran i li diuen al petit, que en té 14 i un altre pare, em sona com quan cant dins la cisterna, tan clar com per posar-ho amb les dues grapades de terra ben centrat entre la vida i la mort i somriure. Tot és comunicable i incomunicable com aquestes polaroids que ara revis perquè m’han demanat que reflexioni l’escriptura i la terra i brolla això: cada metàfora nova costa com a les plantes inventar-se una forma de fulla diferent, fer entendre què en són d’importants la terra i escriure, que tot és sempre poc preu per mantenir-los, és poquíssim suar aquest estiu que he suat amb una granera a la mà de granar ombres de reflexions. La terra mallorquina no ha estat mai gens bona de llaurar, plena de pedres i eixuta, i els mallorquins, també.

Parets de pedra seca. Posam els problemes de voraviu del camí i avançam, els he saltat tantes vegades que m’he convertit en atleta d’anar i tornar profunda i amb la sòlida constància i la bella monotonia de ser jo també matèria de cuneta. Tantes paraules i terra que tinc i tenia i tindré sota l’escriptori en una safata de plàstic plena d’històries.

Un dia m’hi va visitar, a la safata del barri de Gràcia de Barcelona, un borinot ros dels que viatgen de l’Àfrica —és com un colibrí—, i em va dir de tornar. Passen l’hivern a esquerdes entre les roques, arbres o edificis i emprenen viatge amb els vents que bufen del sud, des del Mediterrani i el nord de l’Àfrica fins a Algaida i Gràcia.

Un altre dia, ja del 2020, em van demanar que fes el pregó d’Algaida i l’honor va ser al mes de gener de l’any passat. Va agradar i vaig estripar alguna fantasia de què diria, vaig explicar: “víctima de violència domèstica” i després “víctima de violència de gènere”, del pare del meu segon fill, en Joanet. Aquestes coses no són per un pregó, i ho vaig acabar d’arreglar al març quan vaig tornar, fugint i ben real, a viure a la casa on havia nascut 46 anys abans amb poc més que les mans buides i es va complicar. El tiet pou tapat ja no em vol amb màquina d’escriure ni sense i diu que hauria de tornar amb el maltractador. La batlia declara desgrat i em revictimitza un any sencer per la frivolitat que demani ajut i alguna cosa més que banc d’aliments, i quan em torn a matricular a la universitat qüestionen, marmulen, potser entre tots tenen raó i hauria d’aprendre una lliçó. Encara no sé quina.

L’esper. Optimista. Despert a les 4:45 h per anar a fer feina més contenta que un gínjol perquè encara no veig temps perdut enlloc, escric això i allò altre. Aquesta lliçó com de rondalla mallorquina de la donzella que va saltar de terra fa 28 anys, no es casà mai i només va dur de tornada els llibres de tots aquests anys dedicats al poble i al tiet i als pares perdonats. I els estim i estim Algaida i cada pedra del camí que no m’aguant. Roser massa silvestre, “això et passa per voler ser tan independent”. Incòmoda com les males herbes que filen arrels per qualsevol escletxa i sobreviuen a totes les inclemències, continuar escrivint amb terra o sense, com un miracle.