Sa meva padrineta m’explicava tot això, quan jo era nina, i és meravellosa sa feina de’n Miquel Rayó per documentar savieses mallorquines que d’altra manera se perdrien.

ALGUNS OCELLS I LA SEVA RELACIÓ AMB PEDRES VIRTUOSES DIVERSES, Per Miquel Rayó

Relació entre algunes espècies d’aus i diverses pedres: arner, corb, esparver, estornells, falcó, grua, oronella, puput, voltor i xoriguer, freqüents en les nostres encontrades.

L’arner (alció) i la pedra alciònia

Respecte a aquest aucell, el seu mite i la relació amb la pedra denomi- nada alciònia, o alcioni, ja hem dit alguna cosa en aquest mateix anuari, i el que ara cal és potser oferir-ne al lector. com a mostra del que d’ella se’n diu, un text paradigmàtic.

a. «Hallanse cinco especies de Alcionio… [La] usan las mugeres para limpiar el rostro, y para quitar los empeynes y asperezas de la cutis, los albarazos, las manchas negras, y qualesquier señales, assi del rostro, como de qualequier parte del cuerpo… Quemada, y aplicada con vino, cubre de cabello la cabeza que padeció por la tiña… tiene facultad de hacer blancos los dientes, y mezclada con sal suele entrar en algunos unguentos…»

El corb i la pedra còrbia

Hi ha abundant informació sobre el corb i la seva mitologia, molt especialment si hom la considera com a au emblemàtica pel que fa a les tradicions de la religiositat popular (a la que no en deu ser aliena la coloració negra de l’aucell, ni la seva proverbial intel•ligència),3i a la seva utilitat augural.’ Pel que fa a la pedra còrbia, els textos triats per a aquesta ocasió són els següents:

a. «Els corbs saben on jeu una pedra de gran virtut que es cria en un país llunyà i que l’home pot obtenir amb una certa facilitat si es val d’una estratagema. Cal cercar un niu de corbs, treure’n els ous, coure’ls i després tornar-los al niu; quan l’ocell s’adona que no neixen, corre a cercar una d’aquestes pedres per posar-la prop dels ous, i al seu contacte neixen els petits…, més de pressa que si la mare els covés; nascuts els fills, al seu temps abando- naran el niu i també la pedra, de la qual es pot apoderar qui vulgui. Aquesta preciosa pedra allarga la vida i dóna saviesa; diu la gent del poble que els corbs viuen mil anys per efecte de la
seva gràcia i, en conseqüència, adquireixen gran experiència, talent i saviesa, com la que gaudeix el qui pot obtenir el preciós talismà, que és conegut per pedra de corb.»
b. «De la Corbia… se han de tomar los huevos, que el cuervo tiene en su nido, y cozerlos hasta tanto que se entienda estar duros, y despues se ponen en agua fria: y assi fritos se volveran al nido. El tiempo, en que estos huevos se han de cozer, es en los primeros dias de la Kalenda de Abril, guando estas aves acostumbrar a parir sus huevos. Acudiendo pues el cuervo a su nido, tiene un instincto natural que conoce estar sus huevos inutiles para poderse empollar: y assi va dando bozes por el ayre a buscar esta piedra, y no para hasta hallarla, y hallada la trae y la pone en el nido, que toque a los huevos, y en tocandolos, con la virtud, que la piedra tiene, los buelve como si no se huviessen cozido. De suerte que los empolla y saca sus hijuelos a luz…»

L’esparver i la pedra d’esparver

El mot «esparver» és, a Catalunya, gairebé qualsevol rapinyaire. No ens és possible, doncs, senyalar una sola espècie com a suport d’aquesta tradició, de la qual n’hem trobat, entre d’altres, la següent referència:

a. «La pedra d’esparver es creu que es cria en els ronyons d’aquest ocell… si és posada en el menjar de dues persones enemigues, per més odi que es tinguin les reconcilia plenament.»

Els estornells i la pedra d’estornell

En aquest text, que extractam, se reflecteix de nou la creença en el poder de certs objectes en funció de la màgia simpàtica i de la teoria de les rúbriques abans esmentada:
a. «… la porten al seu niu els estornells i… els dóna vivor i rapidesa de moviments i que la gran mobilitat característica d’aquest ocelló… és deguda a la influència d’aquesta pedra anome- nada per aquesta creença pedra d’estornell.

Les tres creences referents a la pedra que ens són conegudes coincideixen a concedir-li virtut vivificadora, poder estimulant i generador de força… si hom [la] porta al damunt, li dóna vida i energia; per aquest tal motiu aconsellen que en portin les persones febles i malaltisses, i qui sap si a causa d’aquesta virtut energètica la medicina popular la utilitza per a facilitar el part.»

El falcó i la pedra falconera
Als antics llibres de falconeria, hom pot trobar remeis per a guarir els rapinyaires dels cetrers del mal de pedra. A continuació, i pel seu interès, reproduïm el que al respecte se’n diu a un d’aquests llibres.

«Cuando vieres que el halcón defeca una vez y luego otra seguida, y después de esto va con el pico al overo y se le ensucia, y además bate a menudo con la boca en la lúa, y unta las plumas del overo con suciedades, sábete que entonces tiene piedra. Debes curarlo de esta guisa:

Recetas:
Toma la simiente del perejil, dásela a comer en carne o corazón de gallina, y está aparejada la materia: al otro dia métele miel dura, en turrón, por la boca, hasta que vaya al vientre, cuantía de una nuez, en tres o cuatro pedazos, y tan pronto veas que la miel hace su obra…, y que la ha expulsado toda, y el halcón vuelve a soltar la materia que suele, entonces dale un corazón de carnero con zaragatona. limpio…

Si vieres que la piedra es tan grande que no la puede lanzar, para mientes en el halcón y verás que quiere defecar y no puede… Derriba, pues, el halcón, lávale bien el sieso con agua tibia, pálpale en aquel lugar y, si la hallares, oprímesela mansamente como cuando se oprime la huronera al hurón, y así se la harás salir…»
(podem relacionar-ho amb el que ja s’ha apuntat respecte a la pedra d’es- parver):

a. «Es parla d’una altra pedra que pot ésser la mateixa, per la semblança de l’ocell que l’estotja, anomenada pedra falconera; blanca, polida i arrodonida com si fos una gota de llet, té la propietat de guardar la casa de perill: robatori, incendi, traició, encisos i tota mena de mal donat. »

La grua i les pedres

La grua té relació amb algunes pedres de les que se poden considerar comunes, ja que hom no els dóna nom particular ni els identifica per si mateixes, si no és en funció d’haver estat en els peus o en el gavatx de l’esmentat aucell, i aleshores, encara hom la nomena simplement «pedra de grua». Vegem-ne tot seguit els textos més esclaridors:

a. «Lo que se cuenta de la piedra [de les grúes] es mentira:… se cuenta que llevan [en el estómago] como lastre una piedra que, una vez que la regurgitan, vale como piedra de toque para el oro.

b. «Es opinió que les grues, mentre dormen, en deixen una o diverses de guàrdia per vigilar que ningú no s’acosti a la colla; si albiren algun perill llancen un crit d’alarma molt especial que desperta les companyes i de seguida aixequen el vol i fugen; la grua que fa de sentinella no para de volar i per tal de no adormir-se porta una pedra agafada amb les potes i yola amb aquell pes; si un moment, retuda per la son, s’abalteix, la inconsciència pròpia del seu estat li fa escapar la pedra de les potes i aleshores s’adona que s’havia endormiscat i baixa ràpidament a terra per recollir altra vegada la pedra i seguir la seva missió vigilant…

c. «La piedra que tragan [las grullas] para que les sirva de lastre para botar firmemente, y en acabando su viaje la vomitan, es buena para conocer el oro… conoziendo su flaqueza toman en el pico cada qual una piedra con que se asseguran que no las llenara el viento, teniendola por custodia de su salud… afirman algunos que antes de partir las Grullas de las partes Orientales engullen cierta arena que ay toda hecha de oro, y que en el estomago se ajuntan y aunan aquellos granillos, y se les haze como una piedra: y passado el mar, las vomitan y poniendolas despues al fuego sacan buen oro dellas.. Y ve aqui vinieron a dezir los que desto tienen hecha experiencia: de piedras de Grullas oro sacudas… Y cada una toma y debora una piedra que le sirve de comida en el viaje y de pesso contra la fuerza de los vientos…..

L’oronella i les pedres

Animal molt preuat en gairebé totes les contrades, l’oronella és present amb reiteració en tradicions religioses i profanes» circumstància afavorida per la relativa afecció antropòfila de l’espècie. Pel que fa a les pedres i la seva relació amb l’oronella, ara en reproduïm els següents fragments:

a. «Calsedònia és una pedre qui es atroba al ventre de la horonella. E aquesta pedre no és molt bella mes vers les altres pedres de bondat, car qui aquesta pedre portarà guorà de mal de ydropia.»

b. «Casa on fan es niu, és bona i no hi peguen llamps. En haver-hi set anys que li fan, i no les ho han espenyat, hi duen una pedra de treure busques d’ets uis.»

c. «El poble creu que aquest simpàtic ocell neix cec i que els seus pares li donen vista fregant-li els ulls amb una pedra… No es possible de trobar aquestes pedres, que només les orenetes velles saben on són: per a obtenir llurs nius o esperar a que elles les llencin una vegada utilitzades, puix que no les guarden.

Hom diu que si es desitja obtenir una d’aquestes pedres fora del temps de cria cal caçar viva una oreneta i encegar seves companyes no trigaran a presentar-se amb una pedra d’aquest tipus per guarir-la…»
d. «N’hi ha una altra, relacionada així mateix amb la vista, que s’anomena pedra de rei… [perquè] només la posseeixen els reis…, puix que forma part de llur adreç personal i pertany al matrimoni reial; tirada a l’aigua on es renten els reis, els dóna força i claror a la vista. Qui sap si aquesta pedra i la d’oreneta en són una de sola amb nom diferent. La gent de mar creu que, sense deixar d’ésser raríssima, es pot trobar entre la sorra de la platja, on les van a cercar les orenetes… [hom la identifica] com a alidona.»

e. «La [piedra] chelidonia debe su denominación al color de las golon- drinas…»

f. «Hallase una piedra en la Golon- drina… para que obre esta piedra, segun sus cualidades, que esta ave se ha de matar para sacarle la piedra en cierto tiempo… Has de matar la Golondrina en el mes de Agosto, en el creciente de la Luna, antes que el pollo, que nacio primero toque la tierra… sirve al uso de la medicina sutilmente triturada, si se aplicare a enfermedades de los ojos con agua…»

g. «Quien la quisiere hallar debe tomar el primer pollo que hace la golondrina en el año, y pare mientes que sea la luna creciente cuando lo tomare; y luego que saliere del huevo, débele abrir por el vientre y hallará allí dos piedrezuelas… si las molieren en mortero de oro, con majadero de oro, y meten los polvos de ellas bien molidos, en los ojos de quien los tiene claros y no ve, por agua que tiene encerrada en ellos, hácele muy gran provecho, y si lo usa, sana del todo.» g. «Quando creze la Luna, a los golondrinitos del primer parto de la Golondrina, les hallaras en el vientre unas pedrezuelas de las quales tomaras dos… antes que toquen en tierra, embueltas en un baldres de Vezerro, o de Ciervo, y atadas al brazo, o al cuello son muy utiles contra la gota coral… Los pollos de las Golondrinas que crian estas piedras se conocen en esto: si como en señal de paz estan sentadas en el nido, el uno frontero al otro; porque los demas que no las tienen estan de espaldas unos contra otros… Molida, y hechada en agua quita el dolor de los ajos (sic) sanandolos con aquella agua… Quando se las saquen estas piedras a los golondrinos: dizen que haran mejor effecto si sus padres no estan presentes, y que sea en el mes de Agosto.»

El puput i la pedra de puput

Ens sembla lògic que un altre animal antropòfil i vistós estigui present en aquesta col .lecció de mites en relació a les pedres d’origen o de procedència ornitològica. No. ens estranya tampoc que se faci referència a la fetor proverbial del niu de l’animal,

Noteu que el nom «chelidonia» també és donat a una herba de la qual en donen notícia – si bé que incompleta – els herbaris antics. També en els contes populars catalans se sap dels efectes sanatoris d’aquesta herba. Vegeu ALCOVER, Op. cit.

Noteu el contrast. En els textos anteriors la pedra d’oronella era portada per les oronelles al niu en benefici dels seus pollets, o en benefici (cas de la rondallística mallorquina) dels habitants de la casa on havien penjat el niu durant un cert període de temps (set anys, ens diu Alcover, fent ús d’un nombre màgic). En canvi, ara, la pedra és produïda per l’oronella i és dins l’oronella, del cosset de la qual cal extreure-la matant l’animal. Es un comentari propi d’un alquimista. Coincideix amb el criteri que ens senyala Eliade. respecte als mites metal-lúrgics: «Se llegará a no poder concebir «creación» ni «fabricación’ posibles sin un previo sacrificio.

a. «Quan la Mare de Déu va perdre el seu Fill, la puput es va adonar de la desesperació de la mare i al moment es llençà a la recerca de Jesús i no trigà gaire a trobar-lo; va córrer a la Verge, indicant-li amb el volar on era i guiant fins al temple l’atribolada Mare, on va trobar el seu Fill estimat. La Mare de Déu, per premiar-li el favor, li va donar el magnífic plomall que porta a la testa i una pedra que desprén escalfor perquè, igual que ]’àguila, li servís per a covar els seus ous; la puput la porta sota la llengua; és, per tant, molt petita… en abandonar el niu, com que ja no la necessita, la deixa allà mateix, i per aquesta circumstància hom la pot posseir amb facilitat. Li són atribuïdes virtuts molt oposades. Proporciona felicitat, especialment alegria. Segons uns altres, la pedra és negrosa i greixosa i fa pudor d’excrements; d’ací la desagradable fetor de la bestiola i del seu niu; tot i que les seves virtuts són tan importants, no és gaire cercada, per la seva pudor repulsiva.»

El voltor i la pedra «buitreña» dels lapidaris castellans

D’aquesta pedra en relació al voltor n’hem trobat menció a l’obra del rey de Castella Alfons el Savi. El voltor, no obstant, té (genèricament, car no ens referim aquí al voltor negre propi de Mallorca) un cos prou ample de creences que qualque dia mereixeria una nota específica més desenvolupada.

a. «De la piedra que llaman abietityz (o kabrocí, segunda modalidad del açufaratiz)… que quiere decir buitreña… porque la trae la hembra del buitre a su nido por parir más ligeramente a sus hijos… tiene tal virtud que cuando la meten en cuero de ciervo y la atan a la mujer del muslo izquierdo, cuando está de parto, pare luego ligeramente y sin peligro, y nacen los hijos sin percance, si la naturaleza no erró antes al formarlos.»

El xoriguer i la pedra xoriguera

Relacionada sense cap dubte amb les ja vistes pedres d»esparver», i «falconera», la pedra xoriguera apareix en el cos de creences catalanes recollides per Joan Amades, que la descriu amb els següents termes:

a. «… es creu que es pot trobar a l’estòmac d’algun d’aquests ocells; serveix per a allunyar malalties, atreure la sort, afavorir amors, induir al matrimoni i guardar de tota mena de ferides procedents d’arma, sigui blanca o de foc.»

Comparte y comenta esta entrada: