Comentaris de Josep Igual per MORBO

Ressenya escrita per Josep Igual i llegida el 13 de novembre al Trull de les Raboses, a Vall-de-Roures, amb motiu de la presentació de “Morbo”, de Roser Amills.

Els oficis de genial embolicaire que és el llibreter Octavi Serret (que us he de dir que vosaltres no sapigueu de sobres), m’han propiciat el paper de ser l’encarregat de presentar-vos el nou poemari de la Roser Amills.

Sí, el cervell hipercombustionador de l’Octavi va aprofitar que la Roser i un servidor seríem el mateix dia a Vallderoures, aprofitant també que el riu Matarranya passa prop de ca seua, i que un, en més d’un relat, ha descrit més d’una escena de tall eròtic, per lligar la cosa. I aquí estem. Veges què vols fer-hi!
Però, com són els arcans atzarosos de la vida… que ara li ho he d’agrair d’allò més, perquè la conjuntura ha fet que siga un dels privilegiats primers lectors dels nous poemes d’aquesta noia expansiva, valenta i molt bona escriptora, a la què he tractat molt poc, i sempre sota el paraigua d’alguna moguda de l’amic Octavi i còmplices.

Havia llegit un grapat de poemes, més o menys esparsos, que la Roser té penjats en uns racons o altres de la lent o bola de cristall, com l’Aleph borgià, que ja és la xarxa cibernètica. Factures impecables, bon ofici capaç de congriar ressons clàssics i troballes de les avantguardes ja dites històriques, una veu treballada i personal… això havia trobat en Amills, que no és poc.

Molts dels poemes que havia llegit estaven bastits en castellà –un castellà dúctil, perfecte-, i tenia curiositat –no empraré ara el terme morbo, per no abusar-ne-, de saber com s’expressava, en tot un volum, aquesta poeta lluminosa en la nostra llengua. I, com no calia esperar altra cosa, en català encara ens és més propera, i sense deixar de regalar-nos constants epifanies lluminoses. Creieu-me que això de ser bon poeta en dues llengües distintes és un do donat a molt pocs, a molt poquets.

La poeta Amills, l’excel·lent poeta Amills, si el meu servei d’espionatge i Sant Google no m’han enganyat, es dedica professionalment a la comunicació. I comunicació trobem en els seus versos. Té la ferma voluntat d’arribar nítidament al lector/a, sense renunciar-hi, però, al joc, a la música, al ritme de l’ars poètica, a l’ambició de pensament, que domina amb ampli ventall de recursos i amb una imaginació verbal i filosòfica ben reeixida.

Però la poesia, sí, és comunicació, però també, i sobretot, és coneixement. I aquest “Morbo” és un llibre savi. Un llibre savi a la manera en que ho són els poetes, amb el seu “saber no sabent”, intuint, dubtant, més que no donant respostes i fórmules closes (si es que les hi ha).

L’erotisme és una de les maneres més eficients d’explicar la naturalesa humana, de fer un relat bastant aproximat de tot allò que s’amaga darrere dels formulismes socials, i de provar de comprendre’ns com a individus i com a col·lectivitat. I sí, podem etiquetar “Morbo” com un aplec de poemes d’intensitat eròtica. Però, no seria prou l’etiqueta, no seria una acotació ni completa ni justa. A “Morbo”, la Roser aparentment se’ns dóna tota, fa uns “estriptís” bellíssims, i, alhora, carregats de veritat, de la seua veritat, de la veritat dels detalls humana i universalment compartibles que la veu poètica retria, disposa en la pàgina, i ens ofereix.

En molts trams del poemari, el to elegíac hi concorre, però sobretot domina al llibre una sostinguda celebració de la vitalitat, de l’alegria de viure, de saber-se viu en interactuar o confondre’s amb l’espill de pell d’altri, amb els trastorns gloriosos que ens procuren en els sentits els frecs ardents en saber-nos estimats i estimant.

He dit deliberadament “aparentment se’ns dóna tota”. S’escau ara recordar aquella avisadora pensada del gran Fernando Pessoa: “el poeta és un fingidor; fingeix fins i tot el dolor que en realitat sent”. I la Roser és una poeta de cap a peus, ergo, potser és una mica fingidora.

Ja sabem, de llarg i de lluny, que al capdavall el jo poètic i el jo íntim no tenen perquè encaixar perfectament l’un amb l’altre. Sabem que els poetes empren màscares i tot d’artificis – l’art, la poesia no ho oblidem, són artificis-, i sens dubte aquests recursos són al bagatge literari de l’autora de “Morbo”.

El que sí que podem esperar de la veu poètica d’Amills és autenticitat. L’autenticitat i la valentia del poetes de debò. I no em contradic: es pot fingir creativament sense deixar de ser autèntic. Amills no tem la precisió de la paraula que designa, o desentranya i eleva una realitat viscuda o figurada, no tem encarar-se amb els tels impressionistes que sol enlairar el reialme, atàvic i sempre nou i urgent, del desig.

Com a destra alquimista formal i conceptual, en moltes estrofalades de “Morbo”, la poeta és ben capaç de menar les segregacions i replecs corporals de l’amat – o els propis- a tota una litúrgia de revelacions predominantment joioses, tot i que no falten alguns moments amb fruita de l’agredolç, que és la que també porta aparellada sovint la relació entre humans.

I no us estranyeu si en la lectura, en la paleta poètica de l’autora, us trobeu que algun dels plaers i orgasmes afinadament expressats us fan travessar cert envà i us aboquen a una visió del món no privada de misteri o d’una certa, potser heterodoxa, mística. Ja he assenyalat abans que el recull alberga alt i depurat pensament de tall humanista, begut directament de les fonts més solvents i decisives, com ara alguns d’aquells existencialistes del segle XX o dels arbitratges de Bocaccio o d’algun d’aquells venerables pensadors grecs i mediterranis, com una mica grega i clarament mediterranista és la nostra poeta.

Els anys, les èpoques, afegeixen o en transformen els significats de les paraules (les llengües són ens vius i mudables). Així, si busquem en els diccionaris “Morbo”, més d’una entrada assenyalarà la connotació malaltissa. Però, en aquestes post-post-modernitats, tots sabem que “Morbo” ja admet altres acepcions més saludables i lúdiques. En tot cas, en el títol amb què la poeta illenca ha batejat el seu nou recull de versos, pel seu art subtil de disposar els elements en l’artefacte poemàtic, podem asseverar sense errar-nos, que “morbo” és sinònim estricte, per no dir encavalcat, acoblat, de passió. La passió vitalista ho amara tot al llibre, una passió que li fa una oxigenant, alliberadora botifarra als subterfugis calculats, a les hipocresies grises, a l’enorme, pesant i prou estúpida dictadura del políticament correcte.

He tingut la immensa sort de tractar en la distància curta dos poetes que s’han ocupat amb fondària i gosadia d’aquest vessant sensualista o eròtic, Maria Mercè Marçal i Vicent Andrés Estellés, i crec que estic en disposició d’assegurar-los, que Roser Amills és exactament de la mateixa estirp: desperta, valenta, suggeridora, i el més important, al meu modest entendre: una excel·lent poeta.

Per anar acabant, una advertència – o potser estímul. D’aquest llibre, d’aquest “Morbo”, no se’ns surt impune, i no s’acaba, ni de bon tros, com tota la bona poesia, quan tanqueu el llibre. Quedeu avisats: això no és “fast-food” de pur entreteniment superficial, això és la sostinguda flama ardorosa on qualsevol es pot reconèixer. Però, compte, recordeu que l’òrgan més impudorosament sensualista del nostre cos és el cervell, i la poeta, en molts d’aquests bons poemes, ha apuntat directament al cervell del visitant, al del lector o lectora.
Que una dona, amb tota la púrria patriarcal que encara arrosseguem en aquests dies, malgrat algunes cosmètiques, haja bastit aquesta obra és un afegit impagable a l’hora de assaborir i celebrar aquest “Morbo”.

M’havien dit que potser hauria de llegir algun dels poemes del llibre, però crec que estareu d’acord amb mi en que, tenint la poeta tant a la vora, té molt més valor sentir els versos en la seva veu, ja que les lectures en veu alta que fan els propis poetes ens aporten més pistes de com han composat els poemes, perquè un poema més que escriure’s, es compon; i la Roser és, els ho asseguro, una magistral componedora. Res no és gratuït en els seus poemes. I, au va, deixem-nos de coartades indignes, sentir-los en la seva veu, qui ho pot dubtar, ens donarà més… morbo.

Josep Igual

——— Ens agradarà rebre els vostres comentaris, i si el que voleu és aconseguir algun llibre podeu demanar-los per correu electrònic i Octavi Serret, de Lllibreria Serret, s’encarregarà de fer-vos arribar molt aviat i directament a casa els títols que us interessin: info@serretllibres.com