Fragment del meu assaig «M’agrada el sexe»: Els fills i l’educació emocional

«En teoria, la llibertat que anhelava havia de ser serena i alegre, i a més profitosa per a les meves parelles… Però era al contrari: em mal interpretaven. Què feia malament? No ho sabia, així que vaig passar uns quants anys, gairebé una dècada, anant per la vida com si anés en moto enmig de la boira, sense amb prou feines poder dir què buscava (perquè ni jo mateixa ho sabia). No és que ho passés malament, ja que, com va deixar escrit Henry Miller, «el sexe sense amor és una experiència buida. Però, com a experiència buida, és una de les millors». Creixia. I em divertia creixent, aprenia noves possibilitats de relació que d’una altra manera no hauria ni conegut, exercitava el meu cos i la meva ment afrontant reptes: el sexe casual, esporàdic, sense lligams de cap mena, que no té res de dolent en si mateix. Si vols practicarlo, simplement deixa de banda els problemes de consciència i atreveix-te a mantenir la ment oberta. Sé de què parlo. Aquí tinc les cicatrius, les veus? I la lluentor als ulls d’haver-les superat i poder aprendre alguna cosa de tot això.»

«El que importa és tenir clar si el que has viscut fins ara és el que volies viure, o no? Vaig fer el que vaig poder, però no sempre el que volia.»

«Sí. Ho he parlat amb els meus fills, amb les paraules adequades a les seves edats: un amb prou feines té cinc anys, l’altre l’any que ve serà major d’edat. La veritat és que més que de sexe, del que els he parlat és de plaer. Tots dos saben que una dona no ha d’anar ni de monja ni de puta per la vida per sentir i donar plaer, i que ells no han d’encarnar l’arquetip masculí pel mateix motiu, que no hi ha papers preestablerts i que del que es tracta és de passar-s’ho bé. Felicitat sexual no és sempre aconseguir el que un vol respecte als ideals de les pel·lícules, sinó voler el que un fa i gaudir-ho amb plaer. I el plaer és, com el dolor, un element psíquic elemental. Els genitals, els condons, les postures, les carícies i els malentesos hi són, ara i aquí, i els comentem perquè són elements necessaris per a la vida moderna, hi ha coneixements que portem de sèrie i d’altres que els hem d’aprendre. Si de petits ens ensenyen a reprimir els nostres instints i a anul·lar la relació entre el plaer i el cos, hi ha moltes possibilitats que, d’adults, el missatge perduri i ens trobem amb bloquejos que no sapiguem afrontar. També els he dit que hi ha pulsions que ens aclaparen i ens avergonyeixen, que cal saber expressar per no empobrir-nos emocionalment i sexualment. Per entendre’ns, els recordo com als vuit anys al gran li va agafar per odiar les samarretes de colors perquè eren «de nena» i només volia vestir samarretes llargues de color negre. Va ser una etapa, li pertany, és el seu aprenentatge. I ara ja ho veu d’una altra manera i és una prova que tots els prejudicis poden i han de superar-se. Dit d’una altra manera: des que el meu fill va abandonar la por a les samarretes «de nena» ha pogut gaudir més vestint-se, i li va la mar de bé. Com va ser la teva infància pel que fa a les converses sexuals? I la de la teva parella? Podria ser un bon tema de conversa per a una sobretaula relaxada. De totes aquestes coses en parlo amb ells. No seré més moderna per posar-li un paquet de condons a la tauleta de nit al meu fill gran, però tampoc menys si reconec davant seu que el sexe és, per a mi, i crec que per a tots, molt més que rebolcar-se i compartir fluids, molt més subtil i delicat. Em refereixo a una relació entre persones, i al repte de trobar-li el sentit i els avantatges: ja no hem de convertir-nos en màquines sexuals, sinó desplegar tot el nostre potencial sensual d’acord amb els nostres desitjos, emocions i personalitat. Els meus dos fills saben que les noies no sempre volen ser princeses i que un massatge al clatell o saber escoltar són pràctiques d’allò més eficaces i seductores, no tant per preocupar-nos per satisfer l’altre sinó més per sentir-nos-hi en contacte, en comunicació, per convertir la vida en moviment, alegria. La felicitat sexual és el centre de la vitalitat d’una cultura, n’és el cor i l’ànima. Espero que als meus fills no se’ls oblidi tot el que hem parlat, tot i que això ja sé que no serà assumpte meu, i que facin el que els sembli bé, ja que les mares absorbents i indiscretes… són un problema encara pitjor!»

Comparte y comenta esta entrada: