publicat a Serret Bloc

 Del pi gros a la línia blava  
Roser Amills Bibiloni, relat-poema per la Trobada d’Autors al Matarranya 1 d’agost 2010
Del pi gros a la línia blava
Barcelona, juny de 2010
 
La dona millor per a l’home i l’home millor per a la dona
no coincideixen. Hi ha vehements sospites
que no han coincidit mai i nosaltres, sincronització extrema
en caiguda lliure,
dos éssers que s’havien trobat on no tocava,
només vàrem percebre el grau de calories
sentimentals que ens unia, la tarda abella estremida
que sap de la mel i la punxada.
I n’hi va haver prou amb perdre el rastre dels enemics
del nostre pacte,
amb una excusa qualsevol vàrem fugir del dinar, copiós,
que ens havia deixat el cos tou,
de la beguda, també abundant,
que aguditzava els sentits.
Humit de boira el núvol dels cabells perfumats
sortírem a fer un tomb
per detenir-nos al primer revolt,
vora una pineda albirada per il·lustres definicions,
entre cortines brodades d’estopa
i l’escorça elàstica a penes feia olor
i si la ferim regalimarà ambre, xiuxiuejaves,
sobre l’indret de criança dels bolets que formen erols
i que després caçarem entre solcs i plecs
vaig aixecar-me la faldilla llisa i de color tabac.
El pi solemne assecà la rubor de les meves galtes
quan contra ell em vas capturar, som joves i robusts
i vivim envoltats de compromisos
però durant quant temps encara,
envellirem i la vida és una de sola i esquerpa i per això
ens atrevim ara
per això només ens queda aspirar l’existència infestada
de sorpreses que tenim aquí i avui,
que causen un dolor infinit deliciós etern i alhora tan fràgil
com aquest pi amenaçat pels incendis les tales els llamps l’ínfima
labor dels terms que, com les nostres contradiccions
preguntes constants,
corroeixen la solidesa del món acte amorós,
la fondària variable segons la marjada,
l’atzar del passeig i és normal veure’l corcat
d’intencions carnoses, deies també,
on creixen i lluen les protuberàncies
i tots ho sospitaven tot quan ens han mirat de reüll
i un somriure pel capbaix i nosaltres petons telepàtics,
punxants, en forma d’alena per a la costura dels expedients,
només podiem veure la pilositat de l’anvers
de les fulles tan amable per fer un jas,
hem patit una calor considerable i un fred intens i no volíem
treure el nas d’entremig de la pinassa,
ens perseguíem com el raig de vi persegueix les rialles,
no pateixis, no passa res deies abans de decidir-me
a seguir-te fins allà on es fan i maduren les espores,
i a la sobretaula ja haviem conversat prou per filiar-nos
un amb l’altre, com fa l’entomòleg amb cada insecte descobert
en l’espessor, haviem trobat inquietuts còmplices
que ens emocionaven i així, un estremiment rera l’altre
ulls tancats tot anava convidant-nos
a gaudir del plaer
del sexe
i perquè desaprofitar el moment,
ens hem afegit sense més a aquest duel entre el descans
i el desenfrenament que habiten la boscúria, la confluència
fértil, el doll de matèria anímica que descompon
sons digitals que s’encenen i apaguen
com l’escuma del magnetisme
i hem sortit a fer un tomb i sense parlar-nos més
ens hem assegut sota l’ombra del pi més frondós del paisatge,
el pi gros on es comproven els ritmes les turbulències creades
per un i altre cos, per un i altre arbre gronxats pel vent
millor que enlloc més i és probable
que et desplomis sobre meu, és molt perillós
era inevitable
si ens mirem i el desig lluu en els ulls si les boques s’ajunten
atretes per la gravetat de la Terra si les llengües
es van entrellaçant, buscant-se, reconeixent-se
i assaborim l’excitació pròpia i aliena com un refresc d’horabaixa
i els nostres sexes despertaven les formigues
que feien la migdiada sota les pedres,
humitejàvem l’aire ràpidament i et vas anar inflant
fins a restar totalment tibant faune despert així,
tan sense tocar-nos,
un temps llarg i flexible amb els llavis pegats
com un segell a la carta amb bones notícies
del meu somriure,
provàvem d’anar relliscant fins al llit concèntric
d’agulles de pi i recordo també que a l’hora del cafè
m’explicaves que a aquest arbre que em volies mostrar
se li calculen més de setcents anys,
que és del temps de Jaume I, de Ramon Llull o del començament
de les obres de la catedral de Barcelona
i que feia de fita entre finques i tot allò que jo ja no escoltava
i un ocellet d’una revolada m’obria els ulls mentrestant
al joc amb els límits i l’abast de les nostres trasgressions
més o menys intenses segons les plujes acumulades
i la meva ànsia la nostra excursió entre les fulles que creixen
i despunten sòls lleugers i calcaris ben assolellats
ho era tot, aquí tot té més sentit que mai tot escolta el tic-tac
del rellotge que trencarà en un no res el groc ataronjat
de l’horitzó,
qualsevol excusa hauria estat suficient per visitar tot sols
l’ombra fèrtil dels bolets o la de les flors blaves i violàcies
amb una essència intensa, la remor atapeïda
de les fulles de la pinassa
l’espiga erecta del final de la tarda que destaca
sobre la imprudència verd-grisenca de les roques
i després tancava els ulls terreny amb torbes i provava d’oblidar
que hauríem de tornar a les nostres vides respectives
de grisos convencionals, d’asfalt, de formigó
amb les cames blanques i tacades de rosa
plenes d’esgarranys i picades i el cistell
que hevíem omplert de làmines primerenques
de fredolics de color brut per disimular,
del bany aromàtic d’aquest tan nostre i clandestí
dissabte a la tarda, matolls que exhalen s’aroma
prima i fibrosa sota les ungles,
rametes i petites flors visitades per les vespes perilloses
que encara guardo a les orelles, diagonal línia blava
tan arrencats de soca-rel i desperts
tan dos desconeguts que un cop més tornem a ciutat
per separar-se, baixar del tren, carrers eixuts, mans buides,
resistida i nova i inoblidable distància quotidiana.

Un comentario en «Del pi gros a la línia blava»

  1. Holla!buen trabajo su su website!
    También escribo blogs, como usted, adoro los blogs pero odio las redes sociales como twitter!
    En cuanto a mi persona yo me llamo Suzan, Yo soy de Madrid pero ahora estoy estudiando en otro país en el momento en escuela de medicina para que pueda obtener mi doctorado.
    Besos ,Nos vemos mañana…con la esperanza de que le hay gustado mi 1er mensaje.
    También voy pedir disculpas por mi idioma, es la única manera de hablar con usted…

Comparte y comenta esta entrada: