Retrat de l’escriptora Liberata Masoliver i Raballat. S.d.-Autor: desconegut. Fons Ricard Simó i Bach / AHS
Retrat de l’escriptora Liberata Masoliver i Raballat. S.d.-Autor: desconegut. Fons Ricard Simó i Bach / AHS

M’agradava parlar amb ella, i al llarg d’uns mesos ens varem veure molts cops. D’allà sortí aquesta entrevista.

«Si hagués nascut home i hagués pogut disposar de la meva vida, de jove hauria escapat de casa per anar a explorar les selves africanes; el seu misteri, la fauna, la vegetació, la vida dels homes que hi viuen, sempre em varen atraure»

Liberata Masoliver, 1911-2001

Aquesta santcugatenca, inclosa en el Who is Who? d’Anglaterra i el ¿Quién es Quién? de la Asociación de Artistas y Escritores Españoles, va néixer el 18 de gener de 1911; de la seva infància en recorda les lectures, d’amagat dels seus pares, de totes les novel·les i revistes que arribaven a les seves mans i, especialment, la biblioteca d’autors clàssics que, per la seva fortuna, va heretar de l´ àvia materna; “ la meva ment retenia anècdotes, perills, curiositats, successos, tot el que algun amic o conegut explicava, per exemple, de la Guinea espanyola”.
Als cinc anys va entrar al Col·legi de monges franceses Sain Joseph de Cluny, per deixar-lo als setze, contra la seva voluntat, i començà a treballar en el negoci del seu pare, inventor i industrial.; “quant tenia onze anys, una nit, vaig cremar un llençol per haver tingut una bombeta elèctrica endegada, d’amagat de ma mare, per poder llegir una obra clàssica anglesa, herència de la biblioteca de la meva àvia Inès”. Cinc anys més tard Liberata es casà amb Josep Marlet Barrera, fill d’industrial i també inventor. Liberata Masoliver parla amb tristor del seu desencertat casament: «les grans coses, el matrimoni i l’ofici a seguir, sempre ens venen en una època en que no estem preparats».

En esclatar la guerra civil, l’any 1936, ja feia dos mesos que s’havien instal·lat a Sant Cugat i la solitud va decidir-la: havia d’escriure, necessitava evadir-se d’una realitat adversa, els problemes personals i les dificultats de la postguerra.

Les primeres novel·les i recopilacions de versos no les va deixar llegir a ningú: va estripar-les per protegir els seus íntims pensaments “vaig escriure uns quants relats autobiogràfics, que vaig destruir en havent complert la seva funció, desfogar-me”; però Liberata ja no podia deixar d´escriure i quant, l´ any 1954, el negoci del seu marit va entrar en una nova crisi, ella es va trobar amb la necessitat i l´oportunitat de presentar una de les seves novel·les a un premi literari… i va guanyar-lo. El Premi Elisenda de Montcada va ser el primer de la seva intensa trajectòria com a novel·lista; ja tenia més de vint obres escrites i va decidir-se a presentar Efún, títol que designa un imaginari poblat de la Guinea colonial espanyola on es desenvolupa la trama de la novel·la;” abans d´escriure Efún, havia escrit vint-i-quatre novel·les d´amor, de guerra; d´amor i revolució a la vegada, exclusivament pel meu us, per corregir el meu castellà après de les monges franceses, sense pensar tant sols que podrien ser publicades.”

Va redactar Efún l´any que la seva filla, de setze anys, va estar malalta: “Ambdues vàrem passar tres llargs mesos a Moià, la meva filla al llit en repòs absolut, jo a la seva vora en un balancí. Vaig escriure Efún per distreure la meva filla, que m´ agafava els fulls a mida que els anava acabant d´escriure”.
Quant va arribar el dia de l´ entrega de premis encara no es sabia qui era el guanyador: els organitzadors varen convidar tots els finalistes a un sopar de gala al Gran Hotel, durant el qual es concediria el Premi. ”Recordo que, després de la darrera votació, em vaig quedar amb el nas inclinat vers la meva tassa de cafè, de por… Federico Gallo (fill), pel micròfon, preguntava si l´autora d´Efún es trobava dins la sala”.

Va continuar escrivint, i començà Los Galiano, obra per la que hi passen Ovidi, Terenci, Homer, Eliógabal i una sèrie de clàssics grecs posats en boca d´un personatge que s´ assembla molt a Eugeni d´Ors. El 1957 l’Editorial Janés va publicar la novel·la, finalista juntament amb Carmen Kurtz i Manolo Arce, del Premi Planeta; la crítica reconegué Liberata Masoliver com una gran escriptora, i va anar publicant un llibre cada any: el 1958 l´ Editorial Barna li publicà Selva Verde, Selva Negra, també d´ ambient africà, però aquest cop entre caníbals de l´Abissínia, i l´any següent El Rebelde, novel·la acuradament documentada sobre la revolució espanyola.

Resumir una vida tan intensa és una tasca complicada, per això accentuarem alguns títols representatius com a mostra de la producció de Liberata Masoliver: l´any 1960 Barcelona en Llamas quedà finalista en el Premi Seix Barral; “ com que quant vaig escriure Barcelona en Llamas no pensava editar-la, la vaig ambientar explicant de manera senzilla, honestament, el que havia vist, sentit… perquè tinc un picar subconscient observador que em dicta el que he captat, mentre escric, i vaig recordar els centenars de religiosos, o gent de dretes, sacrificats”; “també vaig deixar patent el soroll de les bombes que els avions franquistes deixaven caure sobre Barcelona, una altra manera d´ assassinar ”.

El que va passar amb aquest llibre va ser que el Lector de les obres que publicava l´Editorial Seix Barral, el poeta catedràtic José María Valverde, amic de l´escriptora, li va demanar que enviés unes quantes novel·les al premi de l´Editorial, que aquell any s´ atorgava per primer cop. El premi va ser concedit a una obra mediocre, el valor de la qual consistia en els atacs a la burgesia, segons l´opinió de l´escriptora.

Però Barcelona en Llamas va quedar finalista i el senyor Petit, director de l´Editorial, comentava que es tractava d´un llibre excepcional a la seva companya de taula Carmen de Villalobos, directora de Radio Miramar, el dia de l´entrega de premis, que es va celebrar a Mallorca.

El 1961 es radiava La mujer del Colonial a Radio Nacional de España de Barcelona.”Com que l´Àfrica em continuava atraient, amb les seves intricades i perilloses selves, vaig decidir aprofitar els apunts que m´ havien sobrat d´Efún i vaig tornar a construïr una obra d´ ambient africà”; El protagonista, Ramón Narváez El Colonial, està dotat d´un cos robust i una intel·ligència i força hipnòtiques que Liberata reconeix inspirades en el seu pare: “ l´home més valent que va conèixer la seva època, oriünd de Roda de Ter, on anys abans del seu naixement un tiet seu havia escrit Lo Bach de Roda, biografia d´un capitost català, molt valent i popular, durant la Guerra Carlista” Les aventures que creuen les pàgines d´aquest llibre inclouen una gran cacera d´elefants i l´autora en parla comentant que “pel seu tema, La Mujer del Colonial té més valor que Efún, l´obra que degut al premi Elisenda de Montcada em va introduïr en aquest món literari tan complicat”.

Dos anys més tard, Liberata va decidir innovar el seu estil ”l´ escriptor realista i imaginatiu busca noves formes de crear les seves novel·les; per exemple: es cansa de novel·lar en passat, en present, en primera persona…” i va escriure la novel·la El albañil, que plasma la “picaresca española”, fent servir únicament verbs en futur “poso els personatges a caminar utilitzant el futur”. Poc després escriuria La Vida de Crist, on explicava els fets bíblics d´una manera més amena i moderna, al seu gust, tot emprant la informació que un amic teòleg li va anar proporcionant al llarg dels quatre anys que va durar la preparació del llibre i on ens explica costums i tradicions que és imprescindible conèixer per poder comprendre els textos bíblics, massa allunyats de la nostra societat actual; aquest llibre actualment és al Vaticà en espera de ser editat.

Un graciós comentari, que Liberata Masoliver no oblidarà mai, fou el d´un jove periodista de Madrid que, per lo vist, no havia llegit les seves anteriors publicacions, que va escriure a la Revista Il·lustrada , en una època en la que l´escriptora ja àvia d´una noieta de quinze o setze anys :“Proclamo y declaro, sin temor a equivocarme, que Liberata Masoliver, la joven autora de Casino Veraniego, llegará a alcanzar un puesto muy relevante en la historia de la literatura de nuestros tiempos”.

Altres premis que li van atorgar foren el premi Ateneo de Valladolid i varis premis del diari La Prensa, i quedà finalista a concursos com el Premio Cáceres, el Café Gijón de Madrid, Hucha de Oro de la Caja de Ahorros de Valladolid…i mentrestant, algunes de les seves obres es varen anar publicant en fascicles a La Prensa de Barcelona, on varen assolir un gran èxit.

Per aquells dies Liberata i el seu marit organitzaven multitudinàries festes a la seva torre de Sant Cugat, on s´escoltava Jazz en directe, música nova a Espanya en aquella època, i aprenien a ballar els nous ritmes, “jo ballava bé i el meu marit no, segons deien” comenta en un somrís encara jovenívol als seus vuitanta i tants, “i va ser allà on Josep Marlet va començar a promocionar a Tete Montoliu, que llavors només contava disset anys i era el jove pianista que animava el quartet que tocava a les festes a casa”.

Liberata explica que va començar d´escriure en castellà perquè en aquella època li resultava més fàcil accentuar correctament, però també té obres redactades en català i s´estima especialment una llarga història-conte infantil en vers que va dedicar als seus nets de tres i cinc anys, il·lustrat amb magistrals dibuixos en color per la seva amiga Glòria Serra, que va morir de càncer sense veure´l editat, a pesar dels esforços i les presses de Liberata per enllestir-ho a temps.

Tothom es sorprenia i interrogava sobre l’excepcional capacitat creativa de la novel·lista i la seva difícil senzillesa, i per contestar a tantes preguntes Liberata va escriure Telón, obra autobiogràfica i esclaridora on explica al seu públic el procés de creació de les seves novel·les i que els crítics del moment compararen amb Kafka i Faulkner per la seva qualitat i comprensió.

Liberata conreava èxits i enveges professionals a parts iguals i participar en la vida literària li resultava massa cansat i decebedor. “No sé demanar. No en sabré mai. Ni intrigar”. Després de disset anys d´editar contínuament, va avorrir les embolicades maquinacions i trampes que imperaven entre els editors i la crítica; sobre aquest tema Liberata recorda la seva sorpresa quant una, amiga Walda Pla de Bofill, li va comentar el llibre Mrs. Calwel habla con su hijo, de Camilo José Cela, editat aquells dies, i tota somrient va afegir: “Cela, escriptor que jo admirava, ha copiat l´ originalíssim tema d´aquest llibre d´una novel·la anglesa que jo vaig llegir fa molts anys a Anglaterra”. I el més curiós és que per aquella època també un periodista madrileny, en el Ritz, explicava a Liberata Masoliver que La familia de Pascual Duarte “és la còpia exacta d´un llibre escrit per Vives”.

Un món ben complicat, el dels homes de lletres.

La nostra novel·lista va deixar de publicar per decisió pròpia, però avui, amb vuitanta cinc anys i a l’espera d´un editor que vulgui recopilar la seva extensa i variada obra, confessa “ de vegades penso que, a causa d´haver-me traçat una línia recta en la vida… per causa de l’orgull que ens produeix la pròpia manera de ser, de vegades un s’equivoca”.

Cal dir que totes les edicions de les obres de Liberata Masoliver es troben actualment esgotades: «amb el temps tots els llibres es venen», comenta fent broma. Continua escrivint i ja té, entre novel·les, contes curts per a petits i grans, i novel·les policíaques, més d’un centenar de títols. «La meva activitat preferida és crear, ja es tracti de novel·les, contes, vestits, randes…».

entrevista sant cugat a roser amills televisio

3 comentarios sobre “Liberata Masoliver, novel·lista

  1. Una història fascinant! No vaig arribar a conèixer a la Liberata, però hem compartit ciutat durant vàries dècades i pel que vaig descobrint, parla a les seves obres de «llocs i personatges comuns»,. Tot un descobriment. Gràcies!

Comparte y comenta esta entrada: