Sunday, July 04, 2010

Roser Amills Bibiloni – Poemas

De UNO SOLO POR FAVOR

I, LOS CAFÉS

Sí, me obligo, de improviso,
a caminar una tarde nómada de latidos
llanos tras la angustia
y voy contando tu edad desconocida
entre tantos pies que pasan.

—–
Es conveniente e incluso
imprescindible
creer que el Eixample es monótono
y aburrido.

Hay que entrar en ese café de la esquina
y entregarse a la película francesa
que nos gustaría vivir.
—–
Junto a la puerta que no da al vano,
cargada de versos y vasos
una sonrisa con manos
y mis grandes pensamientos

mundanos.
Inmediatamente, cual anónimo
gesto epistolar, una taza,
pido una taza de certificación notarial,
que todos sepan de mi espera.

—–

Los músculos de tu nombre,
—cuando por fin me lo has dado—
me tocan la cara
en un rubor

estremecido.

—–

Lo inesperado
sólo cuando es dúplice puede ser perfecto.

—–


II, BORRADORES PARA UN DIÁLOGO

Ama sin miedo este presente sin descendencia,
el minuto quebrado
durante el que nos vestiremos de alevosos íncubos
y cortejaremos nuestro futuro de incomprensibles caren
-cias.

—–

Ésta es mi casa,
entra, quería avisarte,

lo mío son sucesivas faltas
decrecientes
de ética y abismos,
un discontinuo navegar poco y algunas rubias sin cariño.

—–

III, EL TREN POR EL CORAZÓN

Si te dejas caer de bruces
yo en el reposo de tu cuerpo,
en tus cejas íntimas y desprevenidas,
pasearé mi lengua acuchillada, hecha trizas,
sin apenas cielo, paladar ni sonrisa,
y lloraré a cambio de las cáscaras
secas de lo que tú me digas.

—–

Lector:

recibe un sentido pésame
por mis besos, tan vanos,
y camina despacio las horas
de este largo brindado descanso.

—–

De Morbo – a Barcelona amb vint-i-cinc cèntims de vi


El morbo nostre de cada dia

Ignorar el morbo de tots els poemes, de totes les èpoques,
cançons i vides, és com si al veure les estranyes formes d’un
paisatge de lava oblidéssim l’explo-sió volcànica d’on
provenen.

—–

El meu cul, quan el toques a la nit

El meu cul quan el toques a la nit
es torna d’un material pesant i raríssim
que vol un llarg viatge d’anada
al jardí de les malícies
i no haver de tornar si no surt el sol encara
mentre balancejo els malucs rítmicament
per dibuixar-te esses davant la cara.
És un espectacle torbador, deies,
que només tu assoliràs dins les pupil•les
la meva rialla de pluja daurada
que fàcilment pot provocar un sisme
i fer-me caure de quatre grapes
endavant i endarrere bocaterrosa
i amb el cul ben enlaire
mentre tu mires de salvar-me cansat,
assedegat, gruixut i lubricant-me
fins a fer-me gemegar de dolor i satisfacció.

—–


Rondaia mallorquina II

A sa plaça hi respiren pins feliços,
ses orenyelles corren a missa negre carbó
i si es pensament se forma a sa boca
som tan tota sola que ses ganes ho tornen tot claror
i hi ha horabaixes com aquest que plou aigo de bimbolla,
se fan les sis i busques i no me queden ni oli
ni bunyols ni mel ni figues seques descolorides
per deixar de pensar en tu,
hi ha horabaixes que m’estenc a terra
per esperar que arribin ses barques des pirates
a raptar-me
i voldria ser una al-lota que recupera
els dies que vaig deixar petits,
els de ses mallorquines que no han de tornar i no frisen
dins sa fresca de ses cases ben tancades
per pastar es pa flonjo des alens
i untar es motllos de ses rondaies d’homos amb saïm.

—–

Comparte y comenta esta entrada: