La literatura eròtica busca la normalització entre l’estigma i la seducció del lector en els dies del gran supermercat del sexe virtual
Al final de la dècada dels setanta i en els anys vuitanta una sèrie de col·leccions eròtiques impulsades per editorials com ara Tusquets (La sonrisa vertical), La Magrana (La marrana) o Pòrtic (La piga) buscaven el seu espai en el panorama literari. Al cap de tres dècades el seu rastre ha quedat per a crítics i nostàlgics del verb més excitat. Ara, el fenomen de Cinquanta ombres d’en Grey —fa tot just un any que apareixia al mercat espanyol— ha posat de nou el focus, amplificat i amb gran rebombori, sobre un gènere fins avui estigmatitzat o poc visible. I de passada, ha deixat, entre altres seqüeles, un boom mai no conegut de literatura eròtica o temàtica sexual.
Un fenomen literari i social que arribava després que la publicitat, el cinema, la moda i sobretot Internet com a gran mercat exhibidor, hagueren col·laborat en aquesta “socialització” del gènere eròtic. Només cal donar una ullada a les revistes de moda i a aquesta onada que sota el nom de “porno chic” ha posat erotisme —i una mica de transgressió— a les pàgines de paper cuixé. Notes de sadomasoquisme per a degustadors i degustadores de llenceria de luxe. “El boom al voltant de Cinquanta ombres d’en Grey és, sens dubte, un fenomen de moda, però les modes tenen també un efecte positiu pel que fa a la consolidació del públic”, assenyala l’editor Josep Gregori. Des de fa més d’una dècada la seua editorial Bromera publica les obres guanyadores del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, un dels certàmens més veterans en aquesta temàtica de la literatura catalana. “És un gènere que sovint s’ha menyspreat i banalitzat, tot i que aquestes obres són tan literàries com la narrativa històrica o la novel·la negra”, diu Gregori.
Per a Ramon Guillem, que va guanyar el 2004 el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida amb l’obra A foc lent, “és curiós que el fet de publicar novel·la eròtica es considere quasi com un estigma: hi ha molts llibres que podrien qualificar-se com a eròtics, però que es publiquen en col·leccions normals, com si l’etiqueta de ‘novel·la eròtica’ fóra un handicap per a la seua eixida comercial, al contrari, curiosament, del que passa ara amb la novel·la negra”. Seguint la petjada de les sèries històriques ja desaparegudes, l’editor Jordi Ferrer promou la col·lecció eròtica “De pèl a pèl” en l’editorial tarragonina Cossetània (9 Grup Editorial). “La publicació de literatura eròtica en català ha estat durant força temps minsa. Ara sembla que amb els èxits mundials de llibres d’aquesta temàtica, la literatura eròtica revifa a casa nostra”, diu Ferrer. I afig “és important per a una bona literatura que es creïn textos en les màximes temàtiques possibles, ja que això farà que es pugui arribar a un nombre més elevat de lectors i en aquest sentit cal que la literatura eròtica hi sigui “.
“Crec que la literatura específicament eròtica no està en un bon moment, ni la catalana ni la de qualsevol altre lloc”, diu Joan Olivares. Autor de títols com Dies de verema i Pell de pruna, tots dos guardonats, l’escriptor assenyala un moment incert amb l’arribada de les noves xarxes. “La literatura eròtica ha tingut històricament un paper transgressor i actualment això ha perdut una mica de sentit. Diria que estem en una etapa de transició, que hem de digerir tot això d’Internet i els nous tipus de relació social abans, o alhora, de llançar-nos a la recerca de nous reptes ètics i estètics”. I fa, de passada, algunes consideracions sobre el gènere. “Potser l’erotisme ha entrat en la literatura convencional i ja no necessita etiqueta, potser el llibre s’ha d’aguantar en una mà i la pantalla no…”.
Prova de foc per a alguns escriptors, la literatura eròtica juga amb els límits entre el sexe i el llenguatge.“Em pareix que qualsevol gènere és una prova de foc per a un escriptor. Personalment no aborde de manera diferent una novel·la pel fet de ser eròtica”, diu Joan Olivares. La prova de foc vertadera per a un escriptor, a parer de Ramon Guillem, “ha de consistir en una cosa tan senzilla, o tan complicada, com escriure bé. Independentment del gènere de què es tracte, siga novel·la negra, poesia o, fins i tot, literatura infantil”. “En primer lloc —assenyala Jordi Ferrer—, com en tota modalitat literària, ha d’estar ben escrit i ha d’explicar una bona història. Si el fil argumental no funciona, tampoc no funcionarà el text per més descripció eròtica que s’hi pugui posar i cansarà el lector”. “Penso —continua Ferrer— que el lector a qui li agrada la literatura eròtica vol trobar un text que li provoqui la necessitat de seguir llegint l’obra i que, evidentment, tingui una trama eròtica”.
Autor de la novel·la eròtica La flor de Hanako, per Xavi Mínguez “el gènere demana moltes descripcions d’actes molt semblants i, en aqueix sentit, cal fer una faena molt intensa a la recerca d’expressions que siguen naturals, però que no caiguen en la repetició. Trobe que la novel·la eròtica, a hores d’ara, busca crear una excitació més profunda en el lector, investigar la seua sexualitat i —almenys en el meu cas— les seues perversions. I assenyala, “però hi ha escenes determinades que és possible que creen més una pregunta al lector que no un moment d’excitació”. “En el cas de l’erotisme —comenta Joan Olivares— el repte és especialment interessant, perquè la frontera entre l’afecció i el rebuig i, fins i tot, la repugnància és molt borrosa. En qualsevol cas, remenar les entranyes del lector no és garantia de bona literatura. Hi ha experts que provoquen sensacions i sentiments en sectors amplis del públic amb productes de baixa qualitat: en la literatura (eròtica o no), en la música, en el cine o en l’enologia”.
En el seu blog, l’escriptora i periodista mallorquina Roser Amills dóna la benvinguda rememorant amb humor i atreviment la cèlebre fotografia de calendari de Marilyn Monroe. Autora de títols com Les 1001 fantasies més eròtiques i salvatges de la història o, ara, M’agrada el sexe!, un manifest segons l’escriptora “sobre el sexe participatiu”. “S’intenta promoure —diu Roser— un missatge per als homes: les dones, usuàries més avançades del sexe, ja no tenim por de perdre la nostra dignitat”. Sobre aquesta lectora de gènere eròtic i que ha fet possible l’èxit d’una novel·la com Cinquanta ombres d’en Grey, Amills creu que “és un llibre que ha arribat en el moment just: les dones som més sinceres; d’altra banda, hi ha una majoria de dones que estem avorrides de la militància feminista que “castiga” les pràctiques sexuals en què la dona es deixa fer… Ara ja expressem que ens agrada el sexe més creatiu”. Des d’un altre angle, per a l’editora Laia Climent “estem davant d’un fenomen mediàtic, la qual cosa ens assegura que no hi ha canvis profunds socials ni, per tant, tampoc sexuals”. Un model, al seu parer, ple d’estereotips. “En definitiva —assenyala Laia Climent—, la protagonista continua sent la indefensa, la virginal, l’estudiant subordinada al mascle dominant, formós i ric. Dominant sexualment, però també socialment”. “L’experimentació sexual en aquest llibre —continua Climent— és solament una petita píndola per a amagar la veritable recerca de la sexualitat femenina alliberada de tota estructura falocèntrica. De fet, cal alliberar les dones des del nucli identitari més fixat”.
Amb el paisatge de la crisi, els autors bussegen en aquesta recerca de complicitat i seducció amb el lector
Des d’un pla més literari i editorial, per a Josep Gregori “la literatura eròtica comparteix els problemes i els avantatges de la literatura en general, sobretot en aquest temps marcat per la crisi i la tisora”. “Al País Valencià el talent dels autors no s’ha vist afectat per la crisi, sinó que sovint ha estat al contrari; tot i que no passa el mateix amb les editorials, les llibreries i la capacitat adquisitiva dels lectors, que no travessen el seu millor moment”, diu Gregori. Amb el paisatge de la crisi, els autors bussegen en aquesta recerca de complicitat i seducció amb el lector. “L’únic repte que em plantege —diu Joan Olivares—, quan escric novel·la eròtica, és el de seduir el lector amb la meua manera particular d’explicar una història en la qual l’erotisme té un gran paper”. “Si llig literatura —diu Ramon Guillem—, vull trobar-me amb un ‘artefacte’ que funcione, i amb un text que, si cal, també m’emocione. I en aquest sentit l’ excitació és tant física com intel·lectual”. I afirma: “Al capdavall, m’identifique amb allò que deia Octavio Paz: la poesia és l’erotisme de la paraula i l’erotisme, la poètica del cos”.
| ||||
