Pregó (text i audio) de Roser Amills, festes de Sant Honorat 2020 d’Algaida

Roser Amills/ enero 15, 2020/ Agenda & presentaciones, Clipping, Columnas opinión, Libros Roser Amills, Style, TEDx/ 0 comentarios

Conversar i narrar, literària i literalment, ens curen. I no només de manera individual, sinó també com a societat, conformant el nostre patrimoni emocional: la memòria.

“Le temps est le seul bien que nous ayons dans cette vie ; et je crois que la vie pourrait être plus riche et avoir davantage de signification si chacun en savait plus sur le temps et sur la manière dont il l’affecte personnellement.”

Edward T. Hall “La danse de la vie”

Aquest és el tema general que va triar Roser Amills per un pregó que havia preparat amb molta cura i que finalment, fruit de l’emoció, no va llegir sinó que el va pronunciar de viva veu.

‪Aquí podeu escoltar sencer es pregó que vaig fer dissabte a ses festes de #SantHonorat2020 a #Algaida, es meu poble: http://podcast.titoieta.cat/19-20/ES-2020-01-11.mp3 gràcies a sa bona feina de Titoieta Ràdio @titoieta ‬

Aquí tenim a continuació el contingut del text complet.

Gracis batlesa, regidora i algaidins i algaidines per ser com sou i per haver-me fet venir, per a jo és un regal incomparable i un gran honor.

Això era i no era… un sant honrat, Sant Honorat, es patró d’hivern d’Algaida, que va ser un bisbe que entre altres miracles va fer el d’afavorir escriptors i savis i pensadors. I, ben important: ho feia sense distincions d’ideologia o classe social, això m’agrada molt.

Així que no passaré gens de pena de demanar-li que m’ajudi a contar-vos lo que vos he vengut a contar per animar-vos a tots i a totes a participar a aquestes festes enguany amb un tema al cap, mem si vos agrada: sa memòria.

Idò he triat xerrar-vos de memòria perque sa memòria és patrimoni, que és el tema triat de ses festes d’enguany, i sobretot és passat convertit en futur. Tot allò que mos ha passat a cadascú, lo que recordam que hem viscut i hem sentit, és sa nostra memòria.

I és molt valuosa. I encara és més valuós tenir ben clar que marca sa nostra responsabilitat cap al futur d’una manera molt intensa: emocional, social i políticament.

Els records que sapiguem entendre i conservar, convertits en memòria, són sa garantia de que aprenem i no tornaran a produir-se ses mateixes equivocacions, o serà més difícil. Recordar per tornar a entendre el passat i veure com podem millorar, fer entre tots que sa memòria individual i col·lectiva serveixin per augmentar sa llibertat i es benestar de ses persones, des nostro entorn.

Ho he considerat sempre sa meva missió. Em va dir un familiar el següent consell:

-No xerris de tu, no queda bé.

I és cert. Però no he vingut a Algaida a fer aquest pregó, sinó per explicar un punt de vista i que el podeu valorar més enllà de “quedar bé” o no “quedar bé”.

No és fàcil, ni còmode, això de sa memòria; costa, no sempre mos agrada xerrar del passat, o de certes parts del passat. Però basta per animar-mos tenir clar que no voler recordar, o permetre que no mos deixin recordar i tenguin altres sa nostra veu, és una por feixuga que mos debilita en el camí cap al futur.

Amb aquesta paraula màgica que vos deia, sa memòria, m’he proposat no només no avorrir-vos gens, sinó també honorar es padrinets Miquel i Catalina, al cel sien, i a tota sa famili, amb tota sa honradesa i amor que mereixen.

Per entendre lo que vos diré, pentura fa falta abans explicar que els escriptors coleccionam històries dins dues capses, una la guardam dins es cap, s’altra dins es coret.

Sa des cap, que pareix sa principal per escriure, la vaig començar a omplir a sa biblioteca d’algaida.

Hi tenc una història secreta i molt íntima, amb aquella biblioteca que no era molt gran, que llavors estava a sa primera planta de s’Ajuntament, devora ca es padrins, i que va ser es meu univers ideal des que tenc us de raó, sa meva primera universitat.

Vivia a ca es padrins, entre dos temples: s’iglesi i sa biblioteca. Anava a sa biblioteca a cercar llibres que me feien espassar ses ganes de llegir i, si no record malament, només obrien els dissabtes de matí i podia agafar tres o quatre llibres cada setmana.

Un per un en vaig arribar a llegir molts, no estic exagerant, aquella biblioteca no l’oblidaré mai.

Ses biblioteques són arxius de memòria i ajuden molt als nins i nines a estimar els llibres i a estimar-se a ells mateixos, en podeu estar ben segurs, te fan sentir part d’un club ben especial, si no existissin el món seria una pitjor.

Va bé recordar sa seva relació amb sa llibertat i es progrés, ses primeres biblioteques públiques tal com les coneixem avui varen arribar amb sa revolució francesa: llibertat igualtat i fraternitat.

Com vos deia, quan vaig començar a anar a sa biblioteca era una nineta que no aixecava dos pams d’enterra però ja triava llibres que no eren per nins petits, que no duien dibuixos, aquells eren els que més m’interessaven: Italo Calvino, Stevenson, Nofre la diosa de Egipto, en Verne i es raig verd, i el far de la fi del món i la volta al món en 80 dies…

També en Tintín i ses seves aventures de periodista, n’Asterix i n’Obelix que eren més o manco de s’època de Sant Honorat, i un bon esplet de novel.les de tot el món.

I comentava aquelles lectures amb es padrí, que havia duit es cine d’Algaida i havia volgut ser escriptor, de fet va enviar guions de cine a una productora d’Estats Units (quan va morir vaig trobar una carta de resposta dins un dels seus llibres, fins llavors no havia dit mai res) i havia estat periodista.

També mos agradava jugar a escacs i era una bona cosa que no me deixava guanyar, vaig aprendre moltes coses amb ell.

Es padrí i sa padrina varen estar contents quan l’any 1995 Es Saig va fer memòria com fa sempre des de fa tants anys i va publicar que en Miquel Bibiloni Sastre, amb es seu cosí de Can Fullana Miquel Bibiloni Martorell, se varen quedar es cine com empresaris l’any 1950. Aquell cine d’Algaida havia estat fundat l’any 1932 i inaugurat amb un discurs de Pere Capellà que defensava que aquell espai havia de ser per a tothom, sense distincions d’idea ni classes socials, me torna a agradar molt això, i era un important punt de trobada i centre cultural dels algaidins.

Tornam a l’any 1950, quan el propietari, don Gabriel Oliver va decidir anar-se’n d’Algaida i va vendre sa seva part als dos cosins de Can Fullana, en Miquel Bibiloni Martorell i en Miquel Bibiloni Sastre, que agafaren sa gestió del local com a empresaris; aviat quedà tot sol en Bibiloni Sastre, ja que el seu cosí se decantà més pes seu cafè de plaça.

Sa gestió del cine amb es meu padrí fou semblant a com havia estat sempre, amb sa incorporació de sessions entre setmana, els dijous generalment, a més dels dissabtes i diumenges.

I també hi estrenaven obres de teatre, arriscant-se molt, no sempre li sortien els comptes però no defallia.

Era un somiador. I un romàntic.

Li vaig dedicar una novel.la on el feia conèixer n’Errol Flynn, s’actor de Hollywood que va passar per aquella època 10 anys a Mallorca. És una història poc coneguda, sa dels actors que en els anys 50 varen considerar que Mallorca era millor i tot que Mónaco o París: també varen estar per aquí n’Ava Gardner, na Rita Hayworth, en Robert Graves…

¿Sabíeu que n’Ava estava cansada de que només la valorassin pel seu cos i que volia ser escriptora? Per això va visitar en Robert Graves, amic de n’Errol. I en Robert Graves, en lloc d’ensenyar-li a escriure, només la va saber admirar i li va escriure un llibre, “la diosa blanca”.

Tornam a com i perquè es me padrí Miquel va agafar es cine l’any 1950: idò perque se va enamorar.

Sa mare va mossegar mocadors i el va amenaçar amb desheretar-lo quan es meu padrí li va dir que se casaria amb na Catalina Pou Barceló, pagesa de Can Menut i guapa com n’Ava Garner.

Perquè aquell casament no li agradava a sa repadrina? No ho deien, no se’n xerrava, i ho vaig haver d’investigar: sa família de requetepadrins de sa meva padrina Catalina havien hagut de fugir amb un carro de Felanitx perque els havien cremat sa casa. Per xuetes.

I com bé sabeu, allò era considerat una taca segons sa memòria des pobles tal com se feia sa memòria en aquell temps: no se xerrava i així se feia mal i més mal.

Res de igualtat, llibertat i fraternitat, lo dels xuetes… Avui ho dic ben orgullosa que ho sóc, forma part de sa meva memòria, de qui sóc avui dia i perquè m’importen tant sa igualtat, llibertat i fraternitat.

I dir-ho, fer memòria sense por, és sa manera de desactivar es valor d’aquesta etiqueta tan trista que forma part de sa història dels mallorquins i malauradament s’assembla a qualsevol de ses persecucions que hi ha hagut al llarg de sa història i que encara hi ha avui dia per motius totalment en contra dels drets humans i sa democràcia.

I bé que se varen casar i va ser desheretat (de bades, perque era fill únic) i va ser una bona cosa, per aquest motiu des de ben jovenet es padrí Miquel era tan lluitador, lo que avui dia se diria un emprenedor.

Idò en Miquel va agafar es cine i més tard es seguros de Mare Nostrum, i ses quinieles, i arreglava papers al seu despatx i tot lo que fes falta per donar benestar i dignitat a sa dona i als quatre fills que va tenir amb na Catalina.

S’amor havia vençut, com a ses películes de Hollywood.

S’aventura de sa sala de cine va durar vuit anys. En aquella època del cine era normal fer un programa de mà de totes les pel·lícules i es Saig l’any 1995 en recolliu un del mes d’abril de 1958 en què “Miquel Bibiloni Sastre, al despedirse como empresario del Teatro Principal de Algaida tiene el gusto de anunciar dos extraordinarios e inigualables programas de cine que dejarán perenne y grato recuerdo”. Les pel·lícules eren “Coraza Negra” i “Quo Vadis” (“la mejor película de todos los tiempos”).

Sí, el cine va aguantar 8 anys i finalment es padrí Miquel va haver de vendre per un motiu també ben de película: es seu cosí havia posat una televisió al bar de plaça (una de ses primeres d’aquella època) que li feia sa competència, I es padrí va obrir una botiga de peces de recanvis de ràdio, amb es temps sa botiga va ser de roba, i perfums a granel, i ses sabates Gomila, aquelles de sola de goma que no se gastaven mai, i pantalons vaqueros i botons i cremalleres i quinieles i alguns llibres, com el de receptes de cuina de madò Coloma Abrinas Vidal “Cocina selecta mallorquina”, bestseller de s’època que alguns recordareu.

Fins aquí ja vos he fet memòria des padrins, però encara n’hi ha més.

L’any 1978 mumare va tornar a Algaida. S’havia casat quatre anys abans i havia viscut a Algaida (on vaig néixer jo) es temps just per tenir-me, després va viure amb mon pare a Bilbao, Madrid, Barcelona (on nasqué sa meva germana Cati) i Manresa (on va néixer es meu germà pep).

Vos deia que va tornar a Algaida amb tres nins de 4, 3 i dos anyets. Jo era sa gran, i record que vàrem viatjar des de Barcelona en avió, de nit, i que es padrins mos varen acollir molt sèrios i que mumare plorava desconsolada.

Eren temps difícils, el final del franquisme i el principi de sa transició.

Sa padrineta també va plorar, però en general era s’alegria personificada: me va ensenyar a brodar, a fer cocarrois, a purgar caragols i fer confitura, es noms de ses herbes, els senyals del cel de que plouria o faria vent, ses cançonetes antigues, com se posava un gipó…

I sa capseta des cap que vos deia s’anava omplint, i aquell mateix any vaig començar a anar a ca ses monges i vaig aprendre a llegir i poc després a anar a sa biblioteca. També vaig començar a dir al meu padrinet que quan fos gran seria escriptora.

I ell reia, i sé que estava content quan jo li deia això de ser escriptora perque me va començar a regalar llibres i es meu tio Joan, que estudiava medicina a Barcelona, un dia quan vaig fer deu anys me va regalar una màquina d’escriure i tot perque jo culetjava sa des padrinet tot lo dia.

I era preciós veure es padrí content i sa padrina que reia de sa complicitat que teníem… perque no solien estar molt contents, en aquella època.

I vos dic que era una novetat veure els padrinets contents perque ho van passar ben malament. Mumare havia tornat a Algaida de Manresa amb tres nins i sense s’homo…

I vet aquí que els nins d’Algaida més xerecs venien a tirar pedres a sa porta de sa botiga des padrins i així vaig saber que mompare era a sa presó (mumare primer mos va dir que era de viatge). I se veu que sa gent en xerrava i mumare callava i jo només sabia que tot allò que no entenia era trist, molt trist, per mumare i els padrins. I que no era de viatge, monpare.

Ja sé que és incòmode xerrar d’això, però no passeu pena, és una història que passa d’incòmoda a alegre si se conta sencera.

Els escriptors ho feim, això de xerrar de lo que no se xerra i normalment fa falta i convé, algú ho ha de fer. Heu de saber que lo que passa és que sa capsa des cap dels escriptors ho guarda tot i no discrimina, totes ses històries mereixen el seu lloc i ser contades i pentura ses tristes o incòmodes encara més: si les contam s’oretgen i les podem entendre molt millor entre tots, compartint-les s’entenen més que d’un en un.

Això de dir ses coses és com glosar amb sa ximbomba els dies dels foguerons, glosar ses coses bones i dolentes de sa vida per purificar-les, a que sí?

Jo també estava trista per tot allò que veia i encara no entenia, a mesura que creixia i anava tenint coneixement de lo que havia passat i passava.

A s’escola defensava els germanets dels nins que els prenien sa motxilla per fer befa, i a canostra els llegia rondaies mallorquines en veu alta, gairebé les cantava de tant que mos agradaven a tots tres ses rondaies. Això era un rei que parava faves… i jo me vaig venir amb un capellet de vidre…

A ses rondaies hi havia una idea que triomfava: s’heroi o sa princesa que ho passaven malament un bon dia prenien els atapins i anaven lluny a aprendre coses del món per cercar sa pau o sa fortuna que no tenien a caseva.

I ara tornam a aquí mateix, a aquest espai on mos trobam, quan era una sala de teatre. Un dia, per no sé quina festa de s’escola, vaig llegir a s’ecenari un poema que havia escrit. Cada nin feia una cosa, no ho record molt bé.

Lo que si record és que va ser aquí mateix, hi havia cadires arnades folrades d’una tela com de vellut i jo anava vestida amb una faldeta blau marí que m’havia cosit mumare, com una princesa de ses de ses rondaies. I aquella gentada asseguda que escoltava i me feia impresió… com avui.

En aquell poema hi xerrava d’una nina que volia un món millor. Ple de llum, ple de claror, molt cursi, ja ho sé. És avui que se fa realitat, gairebé 40 anys després, aquell primer poema que vaig escriure, és ben curiós que tornem a ser tots aquí i ho comprovem junts.

Davant voltros puc dir que sí, que el món és millor, que sa fosca s’aclareix. Si, resulta que s’ha fet real aquell poema, així ho sent avui gracis a tots voltros: malgrat hi hagi tristors al món, com hi ha nit i dia també hi ha alegries, sobretot quan de ses tristors en podem fer entre tots un aprenentatge, un conte que acaba com acaben ses bones rondaies, amb sa fortuna des coneixement.

Sa història que vos contava, però, encara no vos l’he acabada de contar, falta una mica. Quan tenia 12 anys, monpare va tornar.

I encara vaig haver de llegir molt més però per evadir-me, mompare li pegava a mumare i així va passar un any, i en varen passar dos… i vaig escriure una novel.la i tot. La vaig enquadernar cosint els fulls de deu en deu, una feinada, tal com sa padrina m’havia ensenyat a cosir es traus dels botons.

Però lo que escrivia era fosc i trist, encara la guard, una memòria difícil. I és que monpare també m’havia començat a pegar a jo, i tot pareixia un desastre.

Jo callava perquè encara no tenia totes ses paraules, ni totes ses memòries: com havia estat sa vida de monpare, sa de mumare, sa des padrins… Ara que ho sé, que he fet memòria, ja ho puc contar tot junt. I llegint i llegint vaig anar progressant: inspirada en un llibre d’una nina que viatjava pel món, no en record es títol però sí que era una nina valenta, estil na Pippi Langstrump, vaig començar a pensar que havia de fugir.

Sa padrina me va abraçar i me va dir que havia de fer bonda i que havia de tenir paciència. Així se tractaven aquests temes quan xerrar-los encara no era lo normal. Així era Algaida i el món sencer en aquella època: aquestes coses se callaven, s’amagaven, avergonyien a qui no havien d’avergonyir.

I vaig callar com mumare tot quant vaig poder. Per sort, no va ser massa ni me vaig quedar amb sos braços plegats i vaig voler ser independent: trenava punteres de sabates de pell per unes pessetes sa peça i poc després sa padrina me va ajudar a cercar feina a s’Hostal d’Algaida i sa meva amiga Xisca va fer lo mateix i vaig anar amb ella a fer feina a ca n’Alorda. I, sobretot, ses mestres de s’institut me varen dir que no estava bé que monpare mos pegàs i me varen animar a estudiar molt per obtenir una beca i anar a sa universitat a Barcelona.

13 anyets, tenia. A ca n’Alorda mos pagaven poquet però també és un bon record, era veure món, amb els autobusos de turistes que venien, i practicàvem idiomes. I vaig anar estalviant, com una formigueta.

És meravellós recordar tot allò. Aquelles aventures i desventures anaven omplint sa meva capseta d’escriptora des cap, sa part bona és que me vaig espavilar molt i ja anava en vespino a estudiar i fer feina.

Fins que amb 17 anys, en passar sa selectivitat un mes d’agost, l’any 1992, vaig fugir a estudiar a Barcelona, i amb una beca i tot de tan motivada com estava.

Mumare tenia por, com sempre i amb raó, i monpare m’ho havia prohibit (ses nines no fa cap falta que estudiin, deia) i vaig haver de falsificar sa seva firma als papers de sa beca.

I tira a tira, amb sa nova vida (estudiava i feia feina a un forn a Bellaterra), me va arribar es moment, a la fi, de descobrir s’altra capseta d’escriptora que vos deia al principi: sa des coret.

Resulta que aquesta capseta ja la tenia ben plena i no ho sabia. Ho vaig saber estant a Barcelona, a mesura que m’enyorava d’Algaida (mumare m’enviava es Saig i quelitas i sobrassades) i me vaig poder reconciliar amb ella mentre la comprenia i ella m’anava contant sa seva vida i així ella i jo anavem entenent que entre ses coses dolentes n’hi havia també de bones:

dins sa capseta des coret jo hi tenia des de sempre s’olor de terra de ses veles d’anar a tomar metles, s’oloreta de na Margarita, sa somereta dels padrins, el mostrador llarg de fusta on es padrí tallava roba de set llengos i sa padrina mostrava fils i botons a ses clientes, i sellaven quinieles mentre a sa cuina se feien els dilluns els burjons curts…

I vaig recordar a Barcelona sa padrina tocant sa ximbomba i cantant gloses an es foguerons per Sant Honorat, tan valenta i sàvia, en sabia moltes i jo sense donar-me conta les havia apreses i titurí com plou, es temps se refresca… i sa cara d’enfadada de sa moixeta que havia amagat els moixets entre sa llenya de sa païssa i sa màquina de capolar per fer torrons de metla i ses sobrassades de ses matances i lo poc que m’agradava fer nets els budells i el premi de ses duqueses de brossat amb aquell gustet de canyella… i com picaven rabioses ses fileres de cuques des pins de plaça si les tocaves, i com havia après a fer panades i robiols ben enrodillats i a emblanquinar i a emmidonar i a fer lleixiu amb cendra i a sembrar domatigueres i a trencar olives amb sa maça de fusta, d’una en una.

Tot això ho vaig enyorar amb especial intensitat a Barcelona, era es meu patrimoni emocional. I, també en aquella època, ja 1995, vaig tenir el meu primer fill, tan desitjat: va ser néixer ell i sentir que havia de començar a escriure de bon de veres de totes aquestes coses, que havia de fer memòria, el meu personal patrimoni.

I resulta que vaig escriure un llibre de poemes que era tan de sa capsa des coret que jo mateixa me vaig quedar sorpresa, i sonpare des meu fill Marcel, que és filòsof i va néixer a París i havia llegit molt, també estava astorat, jo no feia més que donar el pit an es nin i escriure i així vaig estar moltes setmanes, gairebé ni dormia de tan entregada com estava a aquestes dues feines que són ses més importants que he fet en aquesta vida.

Es meus fills i escriure.

“Uno solo, por favor”, se va titular aquell llibre.

Resulta que és un llibre on s’explica sa història d’una dona maltractada.

Vos estic xerrant de 1995. Encara no se xerrava molt, d’aquestes coses, i ses dones encara callaven i callaven i si anaves a denunciar pentura te miraven malament i tot o se deia allò de “mi marido me pega lo normal”. Ara ho veig: vaig voler donar veu a mumare i entendre de qualque manera a monpare. I va ser bo, perque a ell el vaig poder perdonar, que és una gran cosa, i vaig començar a xerrar de dona a dona amb mumare, i com per art de màgia poc després mumare se va saber separar d’ell, i alliberar-se. Mumare ho ha passat molt malament física i anímicament. Monpare era un homo sense recursos per expresar-se més enllà de sa violència…

Estimar és comprendre, i se n’aprén amb sa nostra memòria i sa dels que han estimat, i aquesta memòria pot sortir també dels llibres.

Quan li vaig donar a llegir a mumare aquell llibre, record que estava ingressada a sa clínica, i mumare me va dir una cosa que no oblidaré mai:

-Tant de bo, filla meva, jo hagués estat tan valenta com tu quan tenia sa teva edat.

Queda dit, idò, això també

I sa bona notici és que sa capsa des coret va fer el seu efecte màgic encara una mica més: es llibre va guanyar un premi nacional i el va publicar una editorial boníssima de poesia, Calambur, de Madrid.

I ja me teniu anant a Madrid l’any 1997 a rebre el premi, a sa residencia de Estudiantes, com en Lorca, en Buñuel o en Dalí… Un somni.

Me miraven una mica perque anava amb un ninet que encara prenia pit, no s’esperaven que aquell llibre l’hagués escrit una dona, me varen dir, i molt manco una de tan jove. Idò jo ben orgullosa, ja vos ho podeu imaginar.

Un primer llibre construït de silencis i biblioteca d’Algaida i por i il.lusions de que dir ses coses podia millorar el món. A partir d’aquell dia me vaig considerar escriptora sense cap por, me va entrevistar a sa Ràdio n’iñaki gabilondo i tot. Una algaidina a Madrid, era es titular.

I ara sé que encara no ho sabia però vaig fer bé de contar aquella història de sa dona maltractada a aquell llibre, com totes ses que he contat en la vintena de llibres que duc escrits.

Sempre escric donant veu als que pel motiu que sigui no l’han tenguda o no han estat escoltats, estic convençuda que contar ses històries així, honradament i sobretot sense por, cura, aclareix sa fosca, calma, i quina gran notícia que Algaida sencera hagi començat aquest camí, a la fi: quan vaig llegir lo de sa placa amb el nom del batle republicà Pere Llull Fullana davant s’ajuntament vaig pensar que era una bona manera de compartir i donar claror i començar entre tots sa feinada de recuperar una història molt i molt trista, sa de sa guerra civil, que a Algaida va fer tant de mal, per dignificar ses víctimes.

Record que per un treball de s’escola quan tenia deu o onze anys un dia mos varen fer recollir testimonis de sa guerra civil i no hi va haver manera, es vellets d’Algaida no volien xerrar-ne gens.

I és que eren unes històries terribles, però encara més terrible devia ser per ells haver de callar per por: por de possibles represàlies, por del què diran, por de sa por…

És una gran feina sa de fer memòria, vos he predicat amb s’exemple fent memòria de sa meva, vos anim a fer sa vostra aquests dies de Sant Honorat i tot l’any: que de mica en mica mos acostumem entre tots a que se puguin dir ses coses.

No pareix fàcil d’entrada, però ho és: ja sabeu allò de quan cou, cura. I quan pica, madura. Als meus padrins sé que els faria una mica de vertígen tot això que he contat, i a mumare per descomptat. Però en el fons sé que es padrins estarien ben contents de poder veure com ho veig jo que ses coses bones que me varen regalar han estat ben aprofitades i que ses dolentes s’han convertit, com vos he contat avui horabaixa i aquí, també en coses bones.

I tot gracis a sa honestetat que ha propiciat Sant Honorat per a que vos ho conti, i amb sa convicció de que:

  1. perdonar no esborra el passat amarg, però ajuda a fer-lo comprensible, mos fa savis i forts.
  1. Una memòria curada no és una memòria eliminada: és una memòria compartida.
  1. Podem convertir la memòria del nostre passat en una esperança per al futur, nostre i de tots.

Gracis algaidins i algaidines, visca cada una de ses vostres capsetes de memòria, cuidau-les molt i obriu-les de tant en tant i que s’oretgin, compartiu-les i no deixeu mai per demà sa felicitat compartida que podeu tenir avui.

Ses memòries individuals són com ses lletres: Una sola lletra no és gran cosa, però si s’ajunta cada lletra amb altres se formen paraules, i de ses paraules idees i grans projectes; aquest és el poder de compartir lo que cada un pot aportar, i de fer memòria entre tots.

Visca Sant Honorat i visca Algaida i visca sa història de cada algaidí i algaidina, una part més des nostro patrimoni.

Compartir esta entrada

¡Puedes hacer algo genial! Comenta esta entrada: