Foto de Carme Esteve para la ACEC, Encuentros 080 | 10 de mayo 2012, Roser Amills con los admirados poetas Albert Tugues y Mario Lucarda

Roser Amills(Algaida, 1974), escritora mallorquina, vive y trabaja en Barcelona desde el 92. Ha publicado cuatro volúmenes de poesía –el más reciente es Morbo, col. De pèl a pèl nº 3, Cossetània 2011– y una decena de libros de temáticas diversas. Desde el 95 compagina la escritura con el periodismo off y on-line  (autora del blog Inspiración Digital en La Vanguardia), los talleres de escritura y recitales, la radio, las performances y la asesoría editorial. 

 POEMA PUBLICADO en “Morbo”, Cossetània Edicions, enero de 2012 (edición bilingüe)



 

 

 

I JO VOLIA QUE VOLIA

I jo volia ser dolenta, volia ser rebel

i volia ser molt puta,

volia deixar d’estudiar i acabar de cambrera

en un restaurant oblidat de carretera,

volia no creure més que en allò que veig,

no esperar mes comprensió

que la que pugui proporcionar un gat,

volia gatejar nua per una platja deserta,

volia ser el refugi dels camioners,

la mosso d’esquadra calenta,

la dona que fuma la que s’ho beu tot

tots els dies fins al quefer de la matinada

per carrers, pisos, bars, estius, hiverns,

discoteques, amics, hostals sense mestres,

un poc més però, abans, atura’t, menys,

menys, enrere,

l’íntima diagonal que ajunta punts paral·lels,

la de cada port, ser la sirena dels saltamarges,

la mà equivocada, volia jugar a fet i amagar

com qui resa rondaies, preveure

paranys riure endins,

retirar-me al camp ser ximple tothora

copular,

ser la que es mereix un correctiu molt sever,

la que posseeix l’instint de mentir quan cal i desitja

dits aliens més gosats que els propis,

i la immortalitat, i totes les experiències,

els embalums ambigus qualsevol tros

a l’espera de l’altre,

ser la que no fa preguntes i només escriu poemes

mentre la sacsegen al llit, volia ser cardada

sota la música taladradora del heavy metal dels 80,

saber-ho tot del morbo que tot ho redimeix,

volia ser del sexe a l’aire lliure solcat d’aspersors,

de l’amor-fum de tabac directe als ulls

però no vaig poder. No encara.
Y YO QUERÍA QUE QUERÍA

Y yo quería ser mala, quería ser rebelde

y quería ser muy puta,

quería dejar de estudiar y acabar de camarera

en un restaurante olvidado de carretera,

quería no creer más que en lo que veo,

no esperar más comprensión

que la que pueda proporcionar un gato,

quería gatear desnuda por una playa desierta,

quería ser el refugio de los camioneros,

la mossa d’esquadra fogosa,

la mujer que fuma, la que se lo bebe todo

todos los días hasta el quehacer de la madrugada

por calles, pisos, bares, veranos, inviernos,

discotecas, amigos, hostales sin maestros,

un poco más, pero, antes, párate, menos,

menos, atrás,

la íntima diagonal que junta puntos paralelos,

la de cada puerto, ser la sirena de los saltacercas,

la mano equivocada, quería jugar al escondite

como quien reza rondaies, prever

trampas risas adentro,

retirarme al campo, ser tonta todo el tiempo

copular,

ser la que se merece un correctivo muy severo,

la que posee el instinto de mentir cuando es preciso y desea

dedos ajenos más osados que los propios,

y la inmortalidad, y todas las experiencias,

los bultos ambiguos, cualquier trozo

a la espera del otro,

ser la que no hace preguntas y sólo escribe poemas

mientras la sacuden a la cama, quería ser follada

bajo la música taladradora del heavy metal de los 80,

saberlo todo del morbo que todo lo redime,

quería ser del sexo al aire libre surcado de aspersores,

del amor-humo de tabaco directo a los ojos,

pero no pude. No aún.

Comparte y comenta esta entrada: