Pròleg de Roser Amills
Conèixer l’Aitana llegint-la —vull dir descobrir la seva poesia— és una trobada que res no pot interrompre. Encara que també la coneguem d’una altra manera, en la trobada breu de xerrar amb ella cara a cara o mitjançant les seves fotos i reflexions, res pot ser tan directe i definitiu com llegir els seus poemes… Què més puc afegir?
Puc afegir que porta una llarguíssima cabellera rossa i és bella de cap a peus, i parlar d’això no és intranscendent si afegeixo que el que és més bonic és que, llegint-la, no he pogut corregir mentalment ni un sol vers de tots els que ha bolcat en aquest llibre. Us repto a intentar-ho: sé que us passarà el mateix.
READ MOREEn persona, l’Aitana parla a poc a poc i en veu baixa, així que quan escriu és quan se l’escolta millor. Li vaig sentir dir que li fa il·lusió que la llegim, però en aquest viatge pel seu interior els veritables afortunats som nosaltres.
Són molts els poetes que fan exercicis per veure millor la realitat. L’Aitana ho aconsegueix.
Tornarem a veure l’intangible de la relació amb els nostres pares i els nostres cossos, el nostre país —sigui quin sigui—, la nostra infància i tots els nostres dubtes, els llençols arrugats i el tall precís dels que miren reflectits en miralls de totes les mides, la vida i la memòria de la vida. Hi ha miralls de butxaca i miralls al sostre de la cambra, hi ha dits atrevits i orelles tapades a quatre mans, certeses i lleialtats, morts vius i vides que no es moren si les podem abraçar amb la memòria… És un plaer, aquest llibre, carregat de l’enigma d’universalitat de la poesia, i això no passa sovint.
L’ego de l’Aitana brilla en aquest llibre per la seva absència i passa directament a l’estat superior, exclusivament a les imatges i algunes idees excel·lents d’un jo poètic que es lliura generós a tot i a totes les pors, d’un cantó a l’altre dels llocs del temps. Que vella és, en alguns dels seus versos, aquesta noia!
I són tan frescos i nous, aquests versos, al mateix temps… No se sap com, però en un altre i un altre poema ens sacseja, atrevida. Es llegeix amb facilitat perquè parla de la vida i de la mort —i d’això sempre en sabem gairebé massa—, però amb ella els silencis no són tensos sinó tranquils, són trens de llarga distància cap a la infància reveladora i la maduresa serena, cap a les abraçades que no vam saber fer a temps i cap a les que donarem per compensar-ho. Cap a una multitud d’emocions prodigiosament animades per la seva llengua, capaç de situar en un merescut mateix pla l’entranya i la pell eriçada, els enigmes cortesos i cortesans, la profunditat del recipient de la seva retina que tot ho veu, i el flux d’aquest riu de les emocions que sempre se li desborda.
Parleu amb ella i després llegiu-la, o viceversa. El seu to —de veu i en vers— ningú no notaria la diferència. I d’això es tracta. Són molts els poetes que ho fan: cercar una veu pròpia. L’Aitana ho aconsegueix amb precisió de cartògrafa i absolut respecte per l’enigma.
L’Aitana és un preciós armadillo amb el do de la loquacitat, si la deixes tranquil·la, si la llegeixes a poc a poc. Perquè si la llegeixes amb pressa voldràs tornar a llegir-la. Els seus versos volen ser escorcollats fins al fons. I d’això es tracta, deia: aquest llibre ho aconsegueix.
COLLAPSE