Mercè Rodoreda va néixer el 10 d’octubre de 1908 al barri de Sant Gervasi, que en aquella època era encara una vila independent de Barcelona, tranquil·la i allunyada de la ciutat.
Ho explica la mateixa Mercè a La plaça del Diamant:
«Sóc filla d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon, que encara conserva.»
La torreta, situada al número 340 del carrer Balmes, tenia l’entrada pel carrer Manuel Angelon, número 8. Era propietat del seu avi matern, antiquari i gran admirador de Jacint Verdaguer —de qui explicava que n’havia estat amic i a qui havia dedicat una escultura a l’entrada del jardí principal—. A la part del darrere hi havia un altre jardí, gairebé un hort, amb tarongers, magraners i flors.
He anat a buscar aquesta torre. Per arribar-hi, he agafat els Ferrocarrils de la Generalitat i he baixat a la parada de Pàdua. Però no hi ha res: avui és un aparcament que dona al carrer Balmes —l’antiga riera de Sant Gervasi—, i a la part del darrere, al número 6, hi ha un club d’alterne que es diu Flamingo.
Trist hauria quedat l’avi de saber el futur de la seva torre. L’havia batejada amb el nom de Casal Gurguí per donar una certa importància a la casa i a la família, i li agradava tant la cultura que sempre estava disposat a celebrar-hi festes i actes poètics, fins i tot uns Jocs Florals del barri.
Des de casa, Rodoreda podia sentir el cant dels rossinyols, els crits dels paons i veure la vegetació abundant —i alhora abandonada— del parc que tenia al davant. Avui només s’hi sent el soroll dels motors dels cotxes que circulen nit i dia.
En aquella torre la Mercè es va fer dona. Estudiava al barri i anava a comprar al Mercat de la Llibertat o al de l’Abaceria —que antigament es deia de Santa Isabel—, acompanyant una veïna, o a la vaqueria del carrer Torrijos a comprar llet. Era una nena alegre i curiosa, a qui agradava molt anar al cinema: als anys vint i trenta, a Gràcia hi havia disset cinemes.
També es va enamorar platònicament del seu tiet Joan Gurguí, a qui admirava especialment perquè havia marxat a l’Argentina i escrivia cartes que la petita Mercè llegia amb emoció. Quan ella tenia onze anys, ell va tornar amb una petita fortuna. Innocent, ella l’esperava.
El 1921, amb tretze anys, mor l’avi, que era qui posava ordre a casa, i comencen els problemes i una tristesa profunda. No ho va explicar mai del tot, però els biògrafs apunten que el tiet va abusar d’ella.
Uns anys més tard, el dia que ella feia vint anys, la van obligar a casar-se amb el germà de la seva mare —fet pel qual va caldre una dispensa papal—, catorze anys més gran que ella. Van fer el viatge de noces a París i, de tornada, es van instal·lar al carrer Saragossa, al barri de Gràcia. En aquell moment, embarassada —passejant la panxa pels Jardinets—, va prendre plena consciència de com el seu marit, i tiet, li havia anul·lat la personalitat. Va començar a desitjar la independència: va començar a escriure i ja no va parar mai.
Vuit mesos després va néixer el fill, però el matrimoni no va durar gaire. El 1937, en plena Guerra Civil, se separaven definitivament.
