Antes del salto hay un lastre, una densidad y una germinación. Para explicar este cambiar los pies de tierra, hagamos una pausa y observemos que ya había tenido que dar algunos más, de saltos, más pequeños y discretos: la firma de papá en los papeles de la beca; falsificar la patria potestad, y hacer llorar a mamá: a la hija mayor no se le ha perdido nada en la Península. ¿Estudiar? Vanidad. Imperdonable.

Mi tío me había regalado una máquina de escribir, el abuelo me enviaría cartas a Barcelona, la abuela se quedaba sonriendo como solo ella sonreía, papá había rasgado los impresos muy convencido; yo, árbol crecido torcido que había que enderezar. Doña Aina y don Joan, maestros de primaria, me perdonaban la dislexia del cerebrito recién recuperado de una toxoplasmosis. Decían: «Escribe, escribe» y se creían que me había caído por las escaleras una o dos veces por semana.

La profesora de latín del instituto no se lo creía tanto. Excursión a ver un reloj de sol y la conversación aquella: el tiempo es una hilera de polaroids que se van revelando a medida que las miras. De una de las traducciones saqué la otra idea: dos puñados de tierra roja de Algaida, llevarlos conmigo a la Villa Universitaria de la Autónoma.

Hay un proverbio árabe que dice que nadie puede saltar fuera de su sombra y está Josep, el padre francés del hijo que parí en segundo curso de la carrera de Filología y que se llamó Marcel —durante todo el embarazo busqué en Proust el tiempo que todavía no había perdido. Josep le decía el otro día a este hijo, tan mayor que va a cumplir 27, que no entiende que lo haya dejado todo y haya regresado a Algaida, al lugar de los primeros males, para terminar trabajando de peón de limpieza. «Tu madre sacaba matrículas, en la Universitat de Barcelona ganó un premio de narrativa que presidía Joan Perucho, publicó su primer libro con 20 años con otro premio, de poesía, cinco novelas…».

Esto que hablan padre e hijo mayor y que le cuentan al pequeño, que tiene 14 y otro padre, me suena como cuando canto dentro del pozo, tan claro como para ponerlo con los dos puñados de tierra, bien centrado entre la vida y la muerte, y sonreír; todo es comunicable e incomunicable, como estas polaroids que ahora reviso porque me han pedido que reflexione sobre la escritura y la tierra y esto es lo que brota, cada nueva metáfora cuesta como a las plantas inventarse una forma de hoja diferente, hacer entender lo importantes que son la tierra y escribir, que todo es siempre poco precio por mantenerlos: es poquísimo sudar este verano como he sudado, con una escoba en la mano, barriendo sombras de reflexiones. La tierra mallorquina no ha sido nunca fácil de labrar, llena de piedras y seca, y los mallorquines también.

Paredes de piedra seca. Ponemos los problemas como margen del camino y avanzamos; las he saltado tantas veces que me he convertido en atleta de ir y volver profunda y con la sólida constancia y la bella monotonía de ser yo también materia de cuneta, tantas palabras y tierra que tengo y tenía y tendré bajo el escritorio en una bandeja de plástico llena de historias.

Un día me visitó, en la bandeja del barrio de Gracia de Barcelona, un abejorro rubio de los que viajan desde África, es como un colibrí, y me dijo de regresar. Pasan el invierno en grietas entre las rocas, árboles o edificios y emprenden el viaje con los vientos que soplan del sur, desde el Mediterráneo y el norte de África hasta Algaida y Gracia.

Otro día, ya en 2020, en Algaida me pidieron que diese el pregón y el honor fue en el mes de enero del año pasado. Gustó y rompí alguna fantasía sobre qué diría, expliqué «víctima de violencia doméstica» y después «víctima de violencia de género», del padre de mi segundo hijo, Joanet. Estas cosas no son para un pregón, y acabé de arreglarlo en marzo cuando volví, huyendo y tan real, a vivir a la casa donde había nacido 46 años atrás, con poco más que las manos vacías, y se complicó: mi tío, pozo tapiado, ya no me quiere ni con máquina de escribir ni sin ella y dice que debería volver con el maltratador; la alcaldía declara desagrado y me revictimiza un año entero por la frivolidad de pedir ayuda y algo más que banco de alimentos y cuando me vuelvo a matricular en la universidad, cuestionan, murmullan; quizá entre todos tienen razón y debería aprender una lección. Todavía no sé cuál.

La espero. Optimista. Me despierto a las 4:45 h para ir a trabajar más contenta que unas castañuelas porque todavía no veo tiempo perdido por ninguna parte, escribo esto y aquello. Esta lección como de rondalla mallorquina de la doncella que saltó de tierra hace 28 años, que nunca se casó y que solo trajo de vuelta los libros de todos aquellos años dedicados al pueblo y al tío y a los padres perdonados, y los quiero y quiero a Algaida y a cada piedra del camino que no me soporta. Roser¹ demasiado silvestre, «esto te pasa por querer ser tan independiente». Incómoda como las malas hierbas que hilan raíces por cualquier grieta y sobreviven a todas las inclemencias, seguir escribiendo con o sin tierra, como un milagro.

¹ Juego de palabras con el nombre de la autora, Roser, que en castellano significa «rosal».

Abans del salt hi ha un llast, una densitat i una germinació. Per explicar aquest canviar els peus de terra fem una pausa i contemplem que ja n’havia hagut de fer uns quants, de salts, més petits i discrets: la firma del pare en els papers de la beca. Falsificar la pàtria potestat i fer plorar la mare, no calia que la filla gran vagi a la Península a fer res. Estudiar? Vanitat. Imperdonable.

El tiet m’havia regalat una màquina d’escriure, el padrinet m’enviaria cartes a Barcelona, la padrineta quedava somrient com només somreia ella. El pare va estripar els impresos ben convençut: jo arbre crescut tort i s’havia de redreçar. La senyora Aina i el senyor Joan, mestres de primària, em perdonaven la dislèxia del cervellet acabat de recuperar de la toxoplasmosi, deien: “Escriu, escriu”, i es creien que havia caigut per les escales, un o dos cops cada setmana.

La professora de llatí de l’institut no s’ho creia tant, excursió a veure un rellotge de sol i la conversa aquella, el temps és una filera de polaroids que es revelen a mesura que les mires. D’una de les traduccions en vaig treure l’altra idea: dues grapades de terra vermella d’Algaida, dur-les amb mi a la Vila Universitària de l’Autònoma.

Hi ha un proverbi àrab que diu que ningú no pot saltar fora de la seva ombra i hi ha en Josep, el pare francès del meu fill parit el segon curs de la carrera de Filologia i que es va dir Marcel. Tot l’embaràs vaig cercar amb Proust el temps que encara no havia perdut. En Josep li deia l’altre dia a aquest fill, tan gran que farà 27 anys, que no entén que ho hagi deixat tot i hagi tornat a Algaida, al lloc dels primers mals, per acabar-hi treballant de peó de neteja. “La teva mare treia matrícules, va guanyar a la Universitat de Barcelona un premi de narrativa que presidia en Joan Perucho, va publicar el primer llibre amb 20 anys amb un altre premi, de poesia, cinc novel·les…”.

Tot això que parlen pare i fill gran i li diuen al petit, que en té 14 i un altre pare, em sona com quan cant dins la cisterna, tan clar com per posar-ho amb les dues grapades de terra ben centrat entre la vida i la mort i somriure. Tot és comunicable i incomunicable com aquestes polaroids que ara revis perquè m’han demanat que reflexioni l’escriptura i la terra i brolla això: cada metàfora nova costa com a les plantes inventar-se una forma de fulla diferent, fer entendre què en són d’importants la terra i escriure, que tot és sempre poc preu per mantenir-los, és poquíssim suar aquest estiu que he suat amb una granera a la mà de granar ombres de reflexions. La terra mallorquina no ha estat mai gens bona de llaurar, plena de pedres i eixuta, i els mallorquins, també.

Parets de pedra seca. Posam els problemes de voraviu del camí i avançam, els he saltat tantes vegades que m’he convertit en atleta d’anar i tornar profunda i amb la sòlida constància i la bella monotonia de ser jo també matèria de cuneta. Tantes paraules i terra que tinc i tenia i tindré sota l’escriptori en una safata de plàstic plena d’històries.

Un dia m’hi va visitar, a la safata del barri de Gràcia de Barcelona, un borinot ros dels que viatgen de l’Àfrica —és com un colibrí—, i em va dir de tornar. Passen l’hivern a esquerdes entre les roques, arbres o edificis i emprenen viatge amb els vents que bufen del sud, des del Mediterrani i el nord de l’Àfrica fins a Algaida i Gràcia.

Un altre dia, ja del 2020, em van demanar que fes el pregó d’Algaida i l’honor va ser al mes de gener de l’any passat. Va agradar i vaig estripar alguna fantasia de què diria, vaig explicar: “víctima de violència domèstica” i després “víctima de violència de gènere”, del pare del meu segon fill, en Joanet. Aquestes coses no són per un pregó, i ho vaig acabar d’arreglar al març quan vaig tornar, fugint i ben real, a viure a la casa on havia nascut 46 anys abans amb poc més que les mans buides i es va complicar. El tiet pou tapat ja no em vol amb màquina d’escriure ni sense i diu que hauria de tornar amb el maltractador. La batlia declara desgrat i em revictimitza un any sencer per la frivolitat que demani ajut i alguna cosa més que banc d’aliments, i quan em torn a matricular a la universitat qüestionen, marmulen, potser entre tots tenen raó i hauria d’aprendre una lliçó. Encara no sé quina.

L’esper. Optimista. Despert a les 4:45 h per anar a fer feina més contenta que un gínjol perquè encara no veig temps perdut enlloc, escric això i allò altre. Aquesta lliçó com de rondalla mallorquina de la donzella que va saltar de terra fa 28 anys, no es casà mai i només va dur de tornada els llibres de tots aquests anys dedicats al poble i al tiet i als pares perdonats. I els estim i estim Algaida i cada pedra del camí que no m’aguant. Roser massa silvestre, “això et passa per voler ser tan independent”. Incòmoda com les males herbes que filen arrels per qualsevol escletxa i sobreviuen a totes les inclemències, continuar escrivint amb terra o sense, com un miracle.

My uncle had given me a typewriter; grandad would send me letters to Barcelona; grandma continued to smile as only she knew how; dad had determinedly ripped up the forms; I was the twisted tree trunk that had to be straightened. Doña Aina and Don Joan, my primary school teachers, forgave the dyslexia of a mind that had recently recovered from toxoplasmosis. “Write, write”, they urged me, convinced that I had fallen down the stairs once or twice a week.

My high school Latin teacher was not so convinced. A school trip to see a sundial and that conversation: time is a row of Polaroid photographs that are gradually revealed as you watch them. I got an idea from one of the translations: two fistfuls of the reddish soil of Algaida would be coming with me to the hall of residence at the Autonomous University.

⸻

There is an Arab proverb that says that nobody can step out of their shadow, and there is Josep, the French father of the son I gave birth to during my second year of the degree in philology and whose name is Marcel. Throughout my pregnancy, I looked to Proust for the time that I still had not lost. The other day, Josep said to this son, who is so grown up that he is on the verge of celebrating his 27th birthday, that he can’t understand why I gave everything up to return to Algaida, the place of those early problems, just to end up working as a cleaner. “Your mother used to get top marks; at Barcelona University she won a creative writing competition where the chairman of the panel of judges was Joan Perucho; she published her first book at the age of 20 and won a poetry prize, five novels…”

This conversation between father and elder son, passed on to the younger one, who is 14 and has a different father, reminds me of when I sing in the cistern; as clear and sharp as with the two fistfuls of earth, right in the middle of life and death, and smile. Everything can and cannot be communicated — like those polaroid photos I am now flicking through because I have been asked to reflect on writing and the land, and this is the result: each new metaphor requires the same effort as that of a plant creating leaves in a different shape; transmitting the true importance of the land and writing and whose conservation is never costly. Sweating as I have this summer is next to nothing: brush in hand, sweeping away reflective shadows; Mallorca and its lands have never been easy to farm, scattered with stony dry soil, and the same is true of the Mallorcan people.

Dry stone walls. We leave our problems at the side of the road and continue on our way. I have jumped over them so many times that I have become a seasoned round-trip athlete with the solid constancy and the precious monotony of also being roadside matter; all the words and earth I have, had and will have under my desk on plastic tray filled with stories.

One day I received a visit in the tray in Barcelona’s Gracia district, a blond bumblebee that had travelled all the way from Africa, like a hummingbird, telling me to return. They spend the winter huddled in cracks in the rocks, trees and building and resume their journey from the Mediterranean and North Africa to Algaida and Gracia when the wind starts blowing in a southerly direction.

⸻

Another day, this time in 2020, I was asked to recite the opening speech for Algaida’s town fair, an honour that took place in January last year. It went down well, and I did away with some fantastic ideas about what I would say; I explained “victim of domestic violence”, followed by “victim of gender violence” of the father of my second son, Joanet. Such things are not for festive speeches, and I spoilt things even further when I returned, literally fleeing back to the house where I had been born 46 years previously, practically empty-handed, and things became even more complicated: my uncle, a walled-up well, cannot bear the sight of me with or without my typewriter and tells me to get back to my abuser; the council protests and revictimizes me for a whole year for daring to seek help that goes beyond the food bank. And when I enrol at university again, I am questioned and the object of rumour; maybe they are all right and I should learn a lesson. However, I am still unsure as to what that lesson is.

I can wait. In an optimistic frame of mind. I wake up at 4.45 a.m. to go to work, happy as a lark because I still can’t see any wasted time anywhere, I write this and that. This lesson and the Mallorcan rondalla tale of the girl who left her homeland 28 years ago, who never married and who returned with only the books of all those years, dedicated to the forgiven people, uncle and parents. I love them, Algaida and every stone of the road that is unable to bear me, Roser¹, far too wild: “that’s what happens when you try to be so independent”. As prickly as the weeds that take root in any crack and survive all weathers, still writing with or without a land, like a miracle.

⸻

¹ Play on words with the author’s name, Roser, which in English means “rose bush”.

El dia que en Pere Colom em va parlar per primera vegada d’aquest projecte, vaig detectar en la brillantor dels seus ulls que xerrava molt seriosament, cosa que no abunda avui dia en la producció cultural i que s’agraeix especialment en aquesta nova era que hem inaugurat, la humanitat sencera, a causa dels canvis profunds que està ocasionant la pandèmia mundial.
Va ser una cita d’allò més inspiradora, entre cafès i referències mitològiques em va explicar que estava triant dones poderoses, deesses, totes mallorquines de naixement o per adopció intel·lectual i professional, i immediatament vaig pensar en un fet massa oblidat de les deesses de qualsevol cultura, enclavament geogràfic o època. Egípcies, maies, celtes, gregues, babilòniques o ses dones d’aigo mallorquines.
Ho he reflexionat i escrit durant anys i encaixa perfectament amb l’objectiu d’aquest llibre: les deïtats femenines són més poderoses com més autenticitat hi ha en elles, i això incorpora virtuts i suposats defectes.
Deesses que es permeten ser juganeres o gamberres, que s’alegren o s’enfaden, exigents o disperses, que saben sortir-se amb la seva, que no se sotmeten a res ni a ningú. Així som les dones quan ens deixem de tonteries i ens fem veure en tot el nostre esplendor real i genuí, sense por ni donar explicacions.
Així, completes, cadascuna de nosaltres és una deessa i com a tals tenim força per cuidar-nos, estimar-nos unes a les altres, potenciar-nos un nivell molt més profund que la simple exigència d’inclusió d’aquest món caduc en el qual ja no ens sentim còmodes i cal dir-ho, aquest món tan mal configurat (i defectuosament estructurat) del patriarcat. Quina antigor, el patriarcat, podent tenir deesses!
I quin millor mitjà per explicar-li una mica més tot això al món que aquest llibre. Aquí hi ha un camí que ens convé, quina sort que en Pere el transiti també, és un molt bon viatger que sap dir-ho i diu “dona: la teva pell, el teu cabell, les teves mans, els teus llavis, la teva mirada, el que fas i penses i dius, és de deessa”.
Una altra cosa és que els altres encara no sàpiguen veure-ho, però mostra’t orgullosa i ho veuran, sense por a la violació o les crítiques per haver-te despullat, sense por a no estar en els cànons físics aquells que ja no funcionen si ets deessa, sense por al què diran…
Unint-te al temps i no lluitant contra ell. Unint-te a altres dones per celebrar-te.
També Coco Chanel deia que “la bellesa comença amb la decisió de ser un mateix”. Hi estic molt d’acord, només que jo afegeixo que el més difícil és aquesta part d’esbrinar qui ets, i també la més important, i cal que hi hagi tradició, referents. Exemples a seguir. És un honor per a totes les dones que hem participat en aquest projecte obrir una miqueta més el camí.
Amb aquest llibre, entre totes, li expliquem al món el que és ser mallorquina, el que és ser cadascuna de nosaltres, i ho expliquem nosaltres, amb la veu potentíssima de tot el que som. Ni més ni menys. Les mallorquines som poderoses deesses fora de l’estàndard de les postals tradicionals, ja no som pageses tapades amb es rebosillo i res més, som madones dels nostres cossos, som generoses mostrant-nos en cos i ànima, som les sàvies hereves de totes les mallorquines que hi va haver i els lliurem aquest regal a les mallorquines que vindran perquè els resulti un miqueta més fàcil dir-li al món “sóc una deessa mallorquina, coneix-me respeta’m tal com sóc i beneiré la teva visita a la meva terra”.
I en un altre pla, per acabar, fa falta destacar que a més hi ha un ordre molt subtil en aquest llibre que en Pere ha treballat fins al mínim detall, i que es nota sense notar-se. Els grecs miraven el cel i consideraven que l’univers era bell perquè estava ordenat. I en varen dir cosmos, que en grec significa alhora ordre i bellesa.
En Pere Colom, d’una manera natural i respectuosa, ha ordenat i retratat i tornat a ordenar aquest cosmos femení mallorquí i el resultat és tan inspirador com electritzant, genera impacte social, impacte emocional i impacte professional perquè cadascuna de nosaltres des de les nostres àrees, des de la nostra visió del que és ser dona, des de les nostres professions i inquietuds, hem xerrat amb ell, cadascuna ens hem expressat tal com som sense complexos, hem opinat i escrit, hem imposat les nostres regles i hem col·laborat a favor de les seves en un ordre que sí ens inclou i ens fa sentir segures. Mira’ns.
Ens veiem perquè ens vegis, per conversar amb qui ens mira, per brillar més que les estrelles del firmament, que és el que les deesses fem amb molt de gust quan volem i a més ens ho posen tot a favor.
Lectora, lector, benvinguts a aquest viatge. Cada pàgina t’ajudarà a mirar-nos i mirar-te profundament, a qüestionar i reconfigurar el teu concepte de territori, bellesa i identitat. Formem un tot, som el que pensem i el que penses tu. Accepta aquest regal i després comparteix-l’ho, regala-li al món aquesta forma de mirar Mallorca ampliada i rica i podràs dir que de veritat has conegut l’illa. Mallorca és totes les deesses que l’habiten. Mallorca és una gran dona.

La respuesta no tardó en llegar, recibí 100 mensajes en menos de una hora. Una seguidora me reñía, decía que eso era algo íntimo de la mujer y que debía guardarlo para mí. Otra me decía que soy una guarra. Un hombre insistió describiendo en largos párrafos lo asqueroso que le parecía que compartiera con el mundo esa foto de mi dedo manchado de sangre, esa sangre de mi vagina: la comparaba con mocos, vómitos o, literalmente, un pedazo de mierda; luego trataba de ser más educado y me aleccionaba sobre por qué los detritus no deben mostrarse y más tarde expresaba, ya en un cuarto o quinto comentario de la foto y con toda la ira de que era capaz, lo mal que está mostrarle al mundo «algo así». Una treintañera tímida trataba de rebatirlo diciendo que era «la sangre de la vida». Otra mujer amonestaba al iracundo, a quien tildaba de machista y le recriminaba que era él quien tenía un problema. Uno de mis seguidores más fieles, apenado, me comunicaba que por primera vez discrepaba de una de mis fotos y tal vez dejaría de seguirme. Otra mujer respondía que es muy frecuente en el cine porno ver corridas de semen en la cara de mujeres, pero no tanto ver sangre menstrual, y así siguieron entre todos desgranando prejuicios para reflexionar sobre ellos. Otro hombre me llamó simplemente cerda. Una mujer guapísima me reconvino en tono cariñoso diciéndome que no siempre hay que mostrar imágenes tan realistas de lo que es ser mujer, pero que era mi Instagram y yo podía hacer lo que quisiera. Otro reflexionaba sobre cómo se podría representar el ciclo de la vida de una forma más bonita, según él más estética, es decir, sin ese incómodo dedo manchado de sangre menstrual. Un simpático seguidor exclamó: «Dejadlo ya, no es más que un dedo manchado de un poco de sangre menstrual, no hay para tanto». Una joven decía que si yo hubiera dicho que me había cortado el dedo, es decir, si hubiera omitido que la sangre era menstrual, no hubiera pasado nada. Una señora exclamaba: «¡Ya me gustaría a mí tenerla!», y otra le respondía que se la regalaba, que le daba muchas molestias, que entorpecía su día a día, pero que bien pensado quizás también ella un día la echaría de menos…

Sentí amor por todos ellos, como una hora antes había sentido amor por mi vulva y así se lo había expresado al mundo. Con una foto. Sentí amor por los hombres y las mujeres que tienen miedo de hablar de la regla y, por tanto, de la vagina, y se asustan cuando alguien lo hace. Por los hombres y las mujeres que hacen todo lo contrario, que se alegran de que alguien ponga literalmente el dedo en la llaga. Sentí amor sobre todo por las numerosísimas mujeres que sé que son tan atrevidas como yo, que callan aunque sé que desean hablar de su feminidad sin que nadie las insulte, desprecie ni mire con malos ojos.

Soy gamberra. Soy descarada. Es mi energía y la expando, tiene que haber de todo en el mundo y deberíamos amarlo y tolerarlo y comprenderlo todo. Y mi vocación de hablar sin pelos en la lengua tiene un mérito claro: así demuestro que se puede hablar de lo que sea sin miedo: no me caerá un rayo del cielo ni me lapidarán, aunque sé que algunos me mirarán de reojo; pero no me preocupa, al contrario, me aporta muchas alegrías ser así.

Por ejemplo, haber conocido a Pilar, su trabajo, a sus pacientes. Eso ha sido un glorioso regalo, y lo será también sin duda para quien lea este luminoso libro. Porque hay mucho trabajo en este libro, y además demuestra que queda mucho por hacer para normalizar la relación de la humanidad con las vaginas, para sacarlas a la luz y mirarlas como merecen: con amor. Lleva Pilar muchos años en esa cruzada, y con una sonrisa de oreja a oreja la he escuchado, leído y admirado, puesto que siento que merece la pena estar aquí con ella.

Un día se conectó Pilar conmigo a través de las redes sociales y me regaló el maravilloso relato de su labor: supe que Pilar se dedica a despertar vaginas dormidas.

Ahora sé que también despierta conciencias.

Las de sus pacientes, en primer lugar, pero también todas las demás. Porque Pilar habla el lenguaje de todas las vaginas del mundo y nos canta con ellas canciones alegres: baila, disfruta, conócete, vive, exprésate.

Gracias a Pilar sé que tengo la suerte innata de tener una vagina inquieta y segura de lo que le gusta, pero también que hay vaginas asustadas, vaginas desganadas, vaginas traumatizadas, vaginas lentas, vaginas flexibles, vaginas sin himen de nacimiento, vaginas cálidas… En definitiva, que las vaginas son como orquídeas, cada una con sus formas y colores, con sus pliegues y sus alegrías, y también con sus contracturas y necesidades de cuidado, con su falta de entrenamiento o exceso de timidez, con optimismo y vitalidad o vaginas sin voz a las que hay que animar a expresarse. Y, sobre todo, ahora sé lo que ya sospechaba: que en las vaginas hay mucha energía creativa, generosidad, equilibrio y sabiduría, y que las mujeres ganamos mucho cuando perdemos el miedo a despertar todo eso.

Gracias a Pilar Pons sabemos que se pueden curar las vaginas cerradas a cal y canto, que son las de las mujeres que tienen vaginismo. Que es un problema que esas mujeres han vivido en silencio por nuestra culpa: nuestros prejuicios colectivos no las dejaban hablar. Todos esos prejuicios que enumeraba antes sobre las menstruaciones son un ejemplo claro de lo necesario que es este libro.

Pilar sufrió al principio de su trabajo con el vaginismo, pero fue valiente: casi nadie del sector médico científico tomaba en serio sus descubrimientos porque estaban encerrados en sus prejuicios, a los que ella respondió con más casos e investigaciones, y exitosas soluciones, y así desde durante años, incansable, hasta que nos ha descubierto a cuantos le hemos prestado la debida atención, horrorizados, que el vaginismo abunda pero se puede tratar; lloraréis y reiréis de alegría con los casos que cuenta sobre mujeres de todas las edades que han escondido lo que les pasaba a madres y amigas, incluso a sus parejas, y han sufrido mucho hasta que han dado con Pilar.

Pilar las ha escuchado, las ha tratado, las ha curado. Les da la palabra en este libro, hablan de su vagina sin prejuicios y expresan el sufrimiento que les supuso no saber qué les pasaba hasta que dieron con ella.

Su mérito estriba en que Pilar sí ama las vaginas, y comparte ese amor con el mundo en este libro delicioso y emocionante de un modo honesto, profesional, sensible y responsable, ilusionada porque sabe que este libro va a ayudar a muchas mujeres que todavía no se han atrevido a hablar con/de sus vaginas, y no me refiero solo a las que padecen vaginismo, no.

Lo más importante es que este libro no es solo para las mujeres que padecen vaginismo. Atención: este libro es para todos los hombres y las mujeres, para que abramos los ojos y miremos con más amor, con más respeto, esa parte del cuerpo femenino que nos ha dado la vida, y que luego, apenas sabemos por qué, condenamos al silencio y la invisibilidad. Regalemos este libro a cada persona que hable con miedo, asco o ira de una vagina, de una mujer, y solo con que lo lea y comparta ya habremos mejorado el mundo.

Roser Amills, 2016

Suena el timbre y me percato de que sí he dormido, esparcidas como una enredadera las ondas del pelo sobre mi rostro empapado. Por fin recordé, justo antes de desvanecerme, cómo nos conocimos. Fue hace una semana. Y todo eso que César repetía antes de marcharse anoche, cuando le eché a gritos, sobre las dos de la madrugada. Hago un recorrido sonriente y casi feliz hacia atrás, con deleite justo hasta cuánto me habían aburrido los cuentos de ese hombre que perseguía palabras para convencerme, que tardaba tanto en encontrarlas y además daba rodeos…

No debo hacerle esperar. Me levanto de un salto, pulso el botón del interfono, me lastimo el pie derecho con un clip para el pelo y gruño sorprendida porque no es César el que está al otro lado. Es Pedro. Por eso, a toda prisa, me embuto unos vaqueros y una camiseta, no voy a recibir desnuda al que bebe los vientos por mí, es obvio, y como en un sueño regresa poco a poco a mi mente distraída esa otra conversación de ayer por la tarde, justo antes de que me visitara César, esa insistencia con que Pedro se ofreció a dejarme en casa y echarme una mano en la búsqueda de empleo al día siguiente. Qué ridículo, tanta prisa, y que lo hubiera olvidado por completo. Me despidieron.

Empecinado, Pedro se ofreció también a prepararme unas cuantas citas con colegas. Sigo siendo psiquiatra y sólo tendría que preparar unas copias actualizadas del currículum, dijo. Y ahí está. Con esa roñosa bufanda muy larga de siempre que le da varias vueltas al cuello. Recuerda una barba muy tupida cubierta de polvos blancos.

—Estás pálida, Federica, ¡pareces Blancanieves!

—Pasa, por favor, hace frío.

No hace frío. Tengo fiebre. Fiebre y mala memoria. Todo son malas noticias para Pedro y ruedan como canicas, como mis ojos, por el suelo jaspeado del piso que miro para no mirarle a la cara. Estoy tiritando. No, no hay currículums, anuncio muy seria. Sé que eso le hace sentir mal, hay que explotar al máximo los sentimientos de culpa de Pedro. Ni hay almuerzo para acompañar la revisión conjunta de esas entrevistas de trabajo que él ha programado para la tarde, y a todo esto avanzo pizpireta por el salón, lanzo bufidos y recojo ostentosa dos copas de vino de la mesa, el cenicero lleno de colillas de César, el camisoncito para recibirle. ¿Está Pedro enfadado? Acabo de recordar que una vez confesó que no le gustan las mujeres con pantalones y le pregunto, pero él dice no recordar nada.

—¿Qué te parece si comemos algo rápido en el bar de la esquina, Pedro?

—Pero antes, por favor, peínate un poco y lávate la cara, no puedes ir así a ningún lado.

En menos de media hora estamos instalados en la terraza del bar de la plaza de la Virreina con el portátil donde, con mejor aspecto, trato sin éxito de actualizar mi currículum de psiquiatra en paro mientras Pedro encarga un par de hamburguesas dentro. No, no sé si contarle —por supuesto en tono de broma para no darle demasiada importancia— lo que tengo entre manos. Que hay otra que lucha por arrebatarme a mi nuevo gran amor, o que quizás estaba antes y lo había ocultado a la perfección. Los hombres hacen esas cosas. Y que he encontrado notas en los bolsillos de César, eso impresionará a Pedro. Que por la letra de la otra estoy segura de que le ama y le conoce tan bien que no hay nada que hacer. Grafológicamente, la otra es siempre mucho mejor en todo. Y lloraré, y luego Pedro se esforzará por consolarme…

Pero cuando Pedro ha vuelto a la mesa y ha dicho “me gustan las hamburguesas que preparan en el barrio de Gràcia, nada que ver con las del hospital” y “la verdad es que con el buen día que hace, era mejor comer al sol”, y me ha puesto al día de los últimos chismes, ha sido más que suficiente para que bajara las defensas y me recostara en la mesa a mirarle la boca a Pedro como de costumbre cuando le escucho, desde hace años. Eso también funciona. Desde abajo, como si mi cerebro pesara toneladas y me costara erguirme, resulta muy sexy. Es una boca muy grande y la tuerce de formas extrañas mientras habla, sobre todo cuando se relaja, como ahora, cuando le he confesado que no echo de menos ni mi antiguo puesto ni las visitas.

—… eres una excelente profesional, seguro que no tardarás en encontrar un trabajo de lo que sea en alguna empresa que valore tus nuevas aptitudes. ¿Has repasado la lista para esta tarde?

Me siento muy intrigada.

—¿Qué lista?

Pedro susurra que tiene, por suerte, una copia en una carpeta. Da grandes bocados a su hamburguesa, lo que delata que hace un gran esfuerzo por evitar que se note que está irritado. Sus planes optimistas no contemplaban la posibilidad de que no colabore en absoluto en hacerle sentir útil, es eso.

¡Pero él me mira tanto! No da su brazo a torcer y la cosa ocurre.

—¿En qué estás pensando, Federica?

El silencio que sigue es especial, se vuelve de confianza y me animo a responder tras un largo intervalo. Carraspeo y sonrío, como una niña aplicada.

—Sufro.

—¿Sufres? ¿Por qué sufres?

No debería. Ni una palabra más, me repito. ¡Nos conocemos tan bien! Pedro rebatirá cualquier pensamiento pesimista con tanto empeño que no podré soportarlo y luego…

—¿No vas a contármelo? —sus labios se estiran ahora hacia los lados en una mueca tierna—. ¿Entonces es cierto que ya no te gusta hablar conmigo?

Sonrío azorada y bajo los ojos. Resistirme a Pedro sería como resistirse a un sueño mientras se sueña.

—Ya lo sabes. Estoy enfadada con él…

Ese respingo conocido. Me arrepiento de nuevo. Parecía tan animado y, de pronto, el que está pálido es Pedro. Ha bajado mucho la cabeza y ya no le veo la boca entreabierta, lo que es una lástima porque se le había quedado un trocito de lechuga entre los dientes que le daba un aspecto de lo más emotivo.

La cabeza gacha de Pedro. En un remolino en la parte de atrás se aprecia un círculo de cuero cabelludo que me atrae mucho más que la reprimenda que Pedro ha empezado a verter sobre mí. Me he cubierto la frente con la mano para que note que me da vueltas la cabeza, eso puede hacerle parar.

—Federica, ya estás otra vez con tus cuentos… No es momento después de estos meses…

El calor del sol es tan delicado y tibio sobre mis brazos que no puedo dejar de observar cómo se me eriza la piel como a cámara lenta y aprieto las manos juntas sobre las rodillas de la excitación. Él hace movimientos negativos con la cabeza.

—… debes tener cuidado, centrarte y mirar hacia delante. Seguro que en cuanto te centres en un trabajo te sentirás mejor, y…

—Está con otra. A mis espaldas…

He visto el camino fácil para más confidencias y aprovecho que le he interrumpido para hablar y hablar, con la cara rebosante de felicidad, los grandes ojos verdosos de Pedro se inclinan sobre mí como si fuera a acariciar con ellos algo muy delicado. Me observa incrédulo. Son duros, son los ojos de un animal herido y eso me hace sentir obsequiosa, me mira con egoísmo, es eso, por eso continúo generosa con más y más detalles. Todo con palabras rápidas y firmes para que a Pedro no le quepa duda de mi profunda decepción respecto a su maravilloso adversario.

—… toda la semana pasada perdidamente enamorados, ya sabes cómo son estas cosas, y anoche le monté una escena. Le pedí que se marchara y ahora le echo de menos y necesito consuelo…

Pedro ha encogido la boca como si quisiera meterla dentro de su vaso de refresco.

—¿Quiénes estáis enamorados?

Acabo de darme cuenta del juego, como si esa pregunta de Pedro prendiera una mecha que hace estallar respuestas y sonrío para suavizar mi huida. No debo darle el nombre, o él le buscaría y quién sabe de lo que Pedro sería capaz si le encontrara…

Pero él ya me ha agarrado de la muñeca y ha estirado una pierna para bloquear mi marcha. Me mira a los ojos, ¡qué guapo está cuando se pone así!

—Por favor, Pedro, debo volver a casa. Tenías razón, así no puedo acudir a ninguna entrevista y además puede que César haya vuelto a disculparse…

Parece que amanece de nuevo, menudo ritmo. Escucho en la radio pitidos que indican la hora, pero no está bien sintonizada. La ciudad iluminada en la noche es más bella que de día y tengo hambre, no llegué a dar un solo bocado a la hamburguesa, qué lástima. “Él ama a otra”, susurra ahora la radio con claridad y trato de apartar esa voz, pero no sé cómo, como no sé cuándo me he metido en la cama.

Lo que sí recuerdo es que le enseñé a Pedro las notas. Las tenía guardadas en la carpeta de las entrevistas de trabajo que llevaba él y se limitó a observarlas muy callado. ¿Por qué actuaría así, si tanto me ama? No importa. Quiero levantarme, pero tras varios intentos desisto y siento llenárseme el cuerpo de flores y azotes de cálidas corrientes como los vagos recuerdos de más y más amor que han empezado a invadir mi cabeza: Pedro rebuscando frenético en sus bolsillos, sacaba notas mientras yo repetía que debía marcharme por si César llegaba y nos descubría. Eso puso horrorosamente celoso a Pedro, se negaba a escuchar más detalles sobre el otro, pero no me daba por vencida e insistí con energía febril, y seguramente por eso Pedro al final se puso a hablar con alguien por teléfono. Para ignorarme, para hacerse el interesante, tan patético como su larga bufanda convulsionándose y sacudiéndose y mis manos temblorosas…

Se abre la puerta y alguien enciende la luz.

Y entonces mi conciencia se abre como una rosa y saboreo ese familiar regusto de manzana en la boca, esas manos tan suaves que me sujetan la barbilla para incorporarla un poco.

—Bébetelo todo –me susurra Pedro.

Hemos regresado a la casilla de salida, esa donde vi a Pedro por primera vez, hace años. Quiero levantar los párpados para agradecerle que me ame a pesar de los terribles celos que le provoco.

—Descansa. Te recuperarás pronto y volveremos a intentarlo. Tranquila, tranquila, estamos aquí para cuidarte.

Convulsiono. Alguien me ha atado a la cama, qué manía absurda, cómo va a abrazarme así. No hay prisa. Hay pasiones que caen por su propio peso, le digo a Pedro, le he volcado mi alma dentro como él vuelca el medicamento en mi garganta, pero él aún no ha sabido ni recibirla ni qué hacer con ella. Ya llegará el momento adecuado, no hay prisa. ¡Si pudiera pensar en otra cosa! Abro los ojos para reñirle mirándole a la cara por haber querido curarme tan pronto, para repetirle a Pedro que es normal que él sienta celos porque todos los sentimos y no tiene nada de malo, pero los tubos de neón del cabezal, justo sobre la cara, se instalan en mi cerebro y lo taladran y entonces Pedro desaparece y sobre su rostro está el de un desconocido nuevo que quiere también consolarme y entre los dos me abrazan con vaivén de mar amortiguado, de ese amor infinito sin el que ya no podría vivir. Comprendo, como lo comprenderá algún día Pedro, que para amar así no queda otra que seguir poniéndoles notas en los bolsillos a todos en ese sueño dentro de un sueño que es mi pasión. Mi mano empieza a revolotear bajo la sábana, pero sin saber dónde posarla dejo que todas esas ideas caigan por su propio peso y vuelvo a dormir. Tranquila. Hay tiempo y ya no pesa. Tendré la atención de Pedro unos meses más.

El protagonista, un inquietante Sr. Gandhi, le cuenta a un desconocido, a la desesperada, cuanto ha vivido durante unos meses en la ciudad condal, lejos de su esposa por voluntad propia, o eso cree, y no son unas vivencias cualesquiera.

Ahí está el mayor acierto del autor: nos ofrece, sin previo aviso, la miríada de líos de faldas, mayúsculos y pedagógicos, de un analfabeto en las artes amatorias, un casi virgen que escala los peldaños del ars amandi con un gracejo, velocidad y espontaneidad que causarán más de una envidia, más de dos tocamientos y sobre todo muchas inspiraciones para cuantos desconocen el entramado de todo lo que hay que hacer para convertirse en un promiscuo diplomado cum laude.

En un frenesí ágil y casi permanente, conoceremos los avatares de la conquista de muy distintas mujeres y, sobre todo, una mirada a esas aventuras de lo más simpática: que un hombre hable sin tapujos de sus miedos, contradicciones y despropósitos para cazar y no comprometerse no es nada habitual, mucho menos si lo hace sin atisbo de fanfarronería y con altas dosis de reflexión constructiva.

Para una mujer o un hombre “com cal”, con su auto-censura activada a toda máquina, lo que descubre este libro puede resultar, a veces, incluso molesto de tan veraz y crudo, pero bendito sea el sonrojador material recopilado y aprovechado por el autor.

Ignoro si Rawal ha experimentado en primera persona cuanto cuenta o ha dejado volar su imaginación al entrelazar testimonios reales o inventados. Da lo mismo: el resultado se sostiene con un brío y una claridad de ideas que entusiasma.

Son escandalosas las peripecias del y las protagonistas, todos engañados pero cada uno a su manera, junto a decenas de figurantes, por calles, bares y plazas barcelonesas que dan vida y contexto a todo tipo de líos de faldas y pantalones, con el referente constante de la hindú Hyderabad en la distancia, ciudad en la que una esposa hindú espera con sospechosa mesura, una mesura que lleva al protagonista a dar un rodeo, vertiginosa excursión, por Andalucía, Madrid y Canarias. Esta espiral imprevista es la guinda del pastel por la elocuencia y perspicacia de los devaneos extra y la intriga psicológica que generan, y es una delicia.

Como en las mejores películas porno, sin ser porno para nada porque hablamos de literatura y la literatura sugiere más que muestra, pero con un verbo encendido que no dejará a ningún lector, ni lectora, indiferentes, al final garantizo que nos descubriremos con una sonrisa ante la habilidad del narrador para hablar de los grandes temas de la pareja, fugaz o estable, sin despeinarse.

Aquí, en esta tragicómica borrachera erótica, hay material para innumerables debates y animo a compartir la lectura y dialogar sobre las impresiones que cada página despierta sobre asuntos de cama a menudo casi intransferibles si no es con valor y audacia.

Aplaudo la voluntad de remover los vetustos alambiques de la fidelidad, la infidelidad, el sexo ocasional y el sexo consciente con jornadas maratonianas de desenfreno intercultural y destaco que la dificultad superada con creces no pasa exclusivamente por recrear las peripecias del protagonista con todo lujo de detalles físicos y psicológicos, sino por no poner una palabra de más ni de menos hasta que entendamos profunda e íntimamente cuanto le ha sucedido al Sr. Gandhi.

Se ha tomado el autor su tiempo para elaborar esta joya de educación emocional, y el resultado funciona. Si no hay imprevistos, las parejas que lean juntas esta novela crecerán como parejas y, sobre todo, crecerán como individuos amantes y sinceros. Como bien explica el autor, amantes y mentirosos, sobre todo con nosotros mismos, somos todos los que amamos, a menudo como podemos, y si nos sinceráramos más… y al estilo Sr. Gandhi... otro gallo cantaría.

Va vestida com la Sherezade perquè sap el que es fa, porta ja moltes més de mil i una nits despatxant per aquí i per això les dues peces del seu salwar kameez són de tots els colors, també, i com li llueixen les mànigues de tres quarts i els malucs arraulits sota la camisa llarga fins a mitja cuixa, quins girs concèntrics tan exactes que fan les floretes diminutes del mandala que neix al melic i s’expandeix cap al sexe i els pits encesos com una llàntia que concentra les mirades distretes, quins ulls tan alegres quan repassa títols i edicions en veu alta fins que localitza el que ha demanat el client amb barba de tres dies i ulls plens de guspires, o la tieta solitària o la noia d’ulleres de pasta que es deixa el serrell més llarg del compte per poder mirar sense que la mirin.

No hi ha pressa ni ànsia d’acabar la transacció, però cap pregunta més enllà dels quatre tòpics quotidians, volen malgrat podrien passar la resta de la tarda així; aviat entra un altre lector que ha de regalar un llibre molt semblant i la màgia tremola, i tothom sap el que voldria sense saber-ho del tot, però cal anar per feina. Hi ha clients que acostumen a parlar del temps per fer-ne, i d’altres no recuperen la parla fins que ella no talla el paper de colors i tanca amb dits agilíssims les vores al voltant del llom del volum més excitant de la llibreria.

Això sí, en un moment donat gairebé tots han d’empassar saliva per preguntar què es deu, i s’exciten secreta i discretament si ella mira als ulls i desitja molt bona lectura. Sense voler, es passen la llengua pels llavis abans de donar les gràcies i es miren les mans sobre el taulell, amb les galtes envermellides. Molts tenen una humitat o una erecció de més que fa olor de pecat lector, que és el millor de tots, i se n’alegren secretament mentre passen el pes del cos d’un peu a l’altre, i potser s’embarbussen per repetir el títol sencer o revisar en la imaginació els detalls de la coberta. Tots guarden el premi del seu atreviment, tan discret, com un tresor, i triguen més del compte a trobar totes les monedes per pagar.

En persona, l’Aitana parla a poc a poc i en veu baixa, així que quan escriu és quan se l’escolta millor. Li vaig sentir dir que li fa il·lusió que la llegim, però en aquest viatge pel seu interior els veritables afortunats som nosaltres.

Són molts els poetes que fan exercicis per veure millor la realitat. L’Aitana ho aconsegueix.

Tornarem a veure l’intangible de la relació amb els nostres pares i els nostres cossos, el nostre país —sigui quin sigui—, la nostra infància i tots els nostres dubtes, els llençols arrugats i el tall precís dels que miren reflectits en miralls de totes les mides, la vida i la memòria de la vida. Hi ha miralls de butxaca i miralls al sostre de la cambra, hi ha dits atrevits i orelles tapades a quatre mans, certeses i lleialtats, morts vius i vides que no es moren si les podem abraçar amb la memòria… És un plaer, aquest llibre, carregat de l’enigma d’universalitat de la poesia, i això no passa sovint.

L’ego de l’Aitana brilla en aquest llibre per la seva absència i passa directament a l’estat superior, exclusivament a les imatges i algunes idees excel·lents d’un jo poètic que es lliura generós a tot i a totes les pors, d’un cantó a l’altre dels llocs del temps. Que vella és, en alguns dels seus versos, aquesta noia!

I són tan frescos i nous, aquests versos, al mateix temps… No se sap com, però en un altre i un altre poema ens sacseja, atrevida. Es llegeix amb facilitat perquè parla de la vida i de la mort —i d’això sempre en sabem gairebé massa—, però amb ella els silencis no són tensos sinó tranquils, són trens de llarga distància cap a la infància reveladora i la maduresa serena, cap a les abraçades que no vam saber fer a temps i cap a les que donarem per compensar-ho. Cap a una multitud d’emocions prodigiosament animades per la seva llengua, capaç de situar en un merescut mateix pla l’entranya i la pell eriçada, els enigmes cortesos i cortesans, la profunditat del recipient de la seva retina que tot ho veu, i el flux d’aquest riu de les emocions que sempre se li desborda.

Parleu amb ella i després llegiu-la, o viceversa. El seu to —de veu i en vers— ningú no notaria la diferència. I d’això es tracta. Són molts els poetes que ho fan: cercar una veu pròpia. L’Aitana ho aconsegueix amb precisió de cartògrafa i absolut respecte per l’enigma.

L’Aitana és un preciós armadillo amb el do de la loquacitat, si la deixes tranquil·la, si la llegeixes a poc a poc. Perquè si la llegeixes amb pressa voldràs tornar a llegir-la. Els seus versos volen ser escorcollats fins al fons. I d’això es tracta, deia: aquest llibre ho aconsegueix.

I tot perquè volem que ens estimin?

Diuen que és amor, o alguna cosa així.

L’amor —que inclou també el sexe— estaria relacionat amb que els humans som mamífers que esperem ansiosos que algú ens acaroni el llom per sentir-nos segurs i estimats, i l’“alguna cosa així”… amb que no tot això es deu a les simples ganes que ens estimin i atenguin. No. També succeeixen aquestes coses perquè som insegurs, amb unes expectatives altíssimes i una capacitat d’acceptar la frustració cada vegada més diminuta.

Les apps i webs de cites són el salvatge Oest, sí, amb confusió i anonimat, i qui més qui menys s’ha llançat a colonitzar la seva parcel·leta. Però hi ha primers colons un pèl més centrats, com l’autora d’aquest llibre, la periodista científica Begoña Merino, que ja ens porta anys d’avantatge, i està molt bé poder aprendre d’ella.

Necessitem un llibre que ens expliqui com funcionen les xarxes de cites?

La Begoña i l’editorial em van encarregar aquest pròleg un dilluns a la tarda, i precisament acabava de llegir en un blog el següent providencial diàleg, que exemplifica com n’és de bo estar ben informats quan ens decidim a entrar en aquestes apps d’emparellament si no volem sortir amb la sensació d’haver perdut el temps:

—Hauríem de fer com les ties aquestes que demanen pizzes a Tinder.

—Pizzes? A Tinder?

El blog explicava que s’anomenen The Tinder Games. Consisteix en noies demanant a tipus que troben per Tinder que enviïn pizzes a casa seva. Pagades per ells, és clar. La que rep la pizza primer, guanya.

Aquesta escena, que no forma part del llibre de la Begoña però podria perfectament ser-hi, és un bon exemple per a qui es creu que ho sap tot i tard o d’hora en troba un altre que en sap més que ell i…

He après molt llegint les pàgines d’aquest llibre i us animo a fer-li un bon repàs a cada capítol, per molt que en sapigueu ja, si no voleu acabar pagant metafòriques pizzes com qui no vol —per exemple, escoltar durant hores una pesada, sortir plorant del pis d’un desconegut o fer de mocador d’una crisi de parella aliena—, doncs el que era simplement una app més per lligar s’ha convertit també en terreny abonat per a tota mena d’embolics, teràpies personals i frustres a canvi d’una mica d’atenció.

Sí, atenció. Encara que ens agradaria que no fos així, no tot és sexe fàcil en aquestes xarxes, més o menys com en el món real, i el que menys volem és convertir-nos en preses fàcils de depredadors o, pitjor encara, de les nostres més il·luses fantasies, oi?

Per descomptat, pots fer el que et doni la gana als portals i apps de lligar i ignorar per sempre aquest llibre. Però si vols ampliar la teva cultura —sexual, relacional, emocional—, continua llegint. Entrar en aquestes apps i portals de cites i no rebre satisfacció immediata és frustrant, i l’única manera d’evitar que ens afecti més del compte és tenir el seny de comprendre que no tot surt bé a la primera, que no som els únics que tenen dubtes i problemes i que la satisfacció immediata és irreal. I no ho dic només per tu: és molt propi del nostre temps confondre la possibilitat i la satisfacció, i perdre’s.

El fenomen de les cites en línia se’ns pot anar de les mans precisament per aquesta confusió de base massa generalitzada. Tot va molt més de pressa que la nostra capacitat per assimilar nous codis de conducta que ningú ens va ensenyar a sortejar. Simplement t’agrada, ens agrada atreure i ser atrets, i vinga swipes a la dreta. Molts. I tan fàcil que seria llançar-se a les braves i dir sempre la veritat, sense embolics… i quin cacau portem entre tots al cap.

I així, el que en principi es va inventar per augmentar les probabilitats de rotllo de milions de solters tímids, excessivament controladors o simplement mandrosos ha esclatat i s’ha expandit de tal manera que se’ns amunteguen les grates possibilitats però també els incòmodes inconvenients, un explosiu còctel d’excés de velocitat + raonables dubtes + la inevitable ansietat moderna. Els típics “¿estaré fent alguna cosa malament?”, “¿no li agrado a tothom?”, “¿i si la meva xicota també m’està posant les banyes virtuals?” formen part del nostre (virtual) cacau mental.

Hi ha un bon remei, preventiu com les vacunes, que consisteix a adquirir coneixements respecte a tot això. Com més millor.

Aquest raonable llibre ajuda a posar una mica de seny en tot aquest assumpte i defensa que lligar, emparellar-se per sempre o tenir sexe esporàdic és saníssim i convenient, però les regles del joc de les noves formes de lligar ens tenen fets un embolic, i aquí és on sí cal parar-se a pensar una mica: què volem, què podem oferir i què cal esperar. I també què cal fer si descobreixes el teu xicot o el teu cap a Tinder, o potser pensar com normalitzar el cas d’aquesta amiga meva que es va enamorar de l’actual pare dels seus fills fa cinc anys en una orgia acordada en línia, o de les conseqüències de la legió d’exs “d’una sola nit” que pots generar, sense gairebé adonar-te’n, en tot just dos mesos de recerca de la teva mitja taronja mitjançant el conegut “prova/error”. Com d’esgotador pot resultar mantenir deu converses alhora per a res o com evitar que t’acabin enviant fotos de la polla o dels pits per “veure què n’opines” als cinc minuts de començar a xatejar.

En aquesta “terra sense llei” de les cites en línia, per la qual tard o d’hora acabarem fent tots algun tomb per veure què s’hi cou i què hi ha de cert en les promeses i polèmiques que va generant, tot s’acaba ordenant. Els humans adorem les normes, ens ajuden a sentir-nos segurs, i les anem establint sobre la marxa imperceptiblement. És inevitable: fins i tot entre els grups més alternatius i amorals hi ha decàlegs, encara que sigui el vintage “prohibit prohibir” o els codis de vestuari dels clubs BDSM que debaten entre el làtex negre o els fluor. Les normes, els codis, són un excel·lent calmant davant l’angoixa de l’excés de llibertat, i per paradoxal que sembli… la llibertat massa a granel aclapara més que les normes.

Cal encetar un sucós debat, i aquest llibre és un bon material de base per iniciar-lo.

Felicito la Begoña per ser la primera a oferir en un llibre tota la informació de què es disposa avui dia per afrontar la tasca de lligar en línia. Material compilat amb rigor, documentat i amb moltes ganes de no donar res per fet. A més, té una ment científica de les que m’agraden, s’ha entregat a la causa en cos i ànima —sí, ella ha estat en aquestes apps i portals donant-li al tema— amb sinceritat, estudiant-se primer a ella mateixa, i des d’aquesta intimitat ha analitzat després la d’altres testimonis fins a completar aquesta valuosa ruta per “tot el que volies saber i no t’has atrevit a preguntar”. Perfecta tant per a l’excés d’expectatives dels novells com per corregir un pelet els que ja porten temps en el tema i no ho acaben de veure clar.

Les apps de cites, en definitiva, no són el món de color de rosa i va bé recordar-ho: són una vàlvula d’escapament més per a homes i dones que no han aconseguit encara el que volen, que no saben el que volen, que no saben o no volen comprometre’s quan ho troben, que porten temps trobant-se amb desconeguts i ja els està bé, que passen hores navegant entre perfils i pensant en formes creatives de trencar el gel i no s’atreveixen… En definitiva, hi ha de tot. Però cada match genera il·lusions i després cal saber encaixar-les, com encaixar també el rebuig, i tot plegat és més fàcil si sabem com funciona.

La Begoña ho ha investigat amb uns matches de més i de menys per a cada situació possible, i ho ha bolcat en aquest llibre amb una base de dades prou àmplia, la seva curiositat imbatible i una més que lloable capacitat d’aprendre tant dels encerts com dels errors, que encomana als lectors. A més, ho explica amb esperit divulgatiu, amb la voluntat de millorar el nostre món virtual —que és el que aconseguirà si ens fa una miqueta més savis, més realistes i més sincers a l’hora d’enfrontar les cites en línia—, un joc modern que hauria de seguir sent un joc simpàtic i no un maldecap: tant per a relacions duradores, com per al sexe d’una nit, per trobar follamics… sense perdre de vista que tots estem igual de segurs o insegurs, satisfets o insatisfets, assenyats o bojos… en el món real i en les apps i webs de cites. I només fem bondat quan dormim. I no sempre!

Roser Amills, escriptora i periodista

Si un home m’ordena els suèters
en degradat com un arc de Sant Martí,
apila les calces per grau de transparència
dins el calaix corresponent,
emboteix els abrics en aquest forat
que algun dia serà un vestidor
o s’ennuega quan li toco el sexe
en públic traïdorament desfermada
se m’entelen els ulls de l’emoció.
Sé que la meva part masculina
ja li hauria preguntat
si vol casar-se amb mi.

Tinc sabates de taló

Tinc sabates de taló vermelles
amb pols de creuar tots els carrers
i entre les orelles amagatalls
i un vestit amb ales
per a que no m’atrapin massa aviat
les filades dels entomòlegs
que m’enamoren cada dissabte
i no oblido mai bé a qui m’oblida
i guardo un batec sempre sincer de natges
i mil desviacions i somnis eròtics
de tots colors
i si em revises príncep blau les calces
hi trobaràs tendresa festes i disbauxes
i sempre arribo tard
com les hores de recuperar petons
i una abraçada o no pot baratar-me
el desig
i mai un gran amor dels de pel·lícula
més aviat una rebregada inoblidable.

Pecadores

Unes dècades enrere jo no existia
i en altres tantes ja no existiré
i així i tot, per si de cas, la mare m’ha explicat
que quan vaig néixer el Codi Penal prohibia
escriure i llegir sexe,
tenir sexe,
pensar sexe,
voler ser més i més sexe.
Confesso que he de clavar el genoll a terra
davant l’evidència que, per sort,
després es van imposar raons a dojo,
llibres, pel·lícules, revistes
i no es poden deixar créixer
teranyines de sucre entre les cames, deien,
i per alegrar la cresta de l’alegria saludable
podien llavors les dones però prou discretes
recórrer a les mans dels pagesos amb durícies
o a les de les dependentes,
dels mariners de viandes
o de les executives mal despullades
i tot molt assenyat i ple de metàfores,
això si, una comunicació exquisida
del dolor i del plaer i de la nàusea
en totes ses vessants que gairebé
no feia soroll
que no parava un instant de rajar,
de moure la llengua amb lleterades,
d’encendre bengales sobre els llits
i els pits eixuts de la hipocresia,
de buscar el tempo i la graduació
capaç de calmar la sexualitat atlètica,
agitada, tèrbola, masculina
de les dones que en sabien massa
i tot va continuar esclatant així fins avui
però no
sota els trets amb silenciador del què diran
les dones com la meva mare i jo
no trobem encara la manera d’afirmar
que no va ser que a les princeses d’abans
els hi hagués encès les natges un diable,
que no sabem si el món camina millor o pitjor
però que ja n’hi ha prou de no poder expressar
què vols què desitges què et manca
sense que t’assenyalin amb el dit
abans de dir-te marrana.

que les meves cuixes podrien escanyar-te

que panteixo com un cadell

calmat sota la teva aixella

si malgrat tot em dius

que no t’espanto. No encara.

Sense pressa

Instal·la’t sense por al desgast

sense pressa

entre les meves cames

no vulguis arribar al cim encara

a la gota de carn horitzontal

retarda la porta

espera amb espasmes

amb ira i bressola

cada gest

regira-li l’espessa cabellera

mossega la poma

agrada’m

mentre la Terra gira

a una velocitat que deforma

el meu cos

imprimeix sanglots

amb lletres menudes

a cada mugró

hissa’m com una copa de cava

com un globus d’hidrogen

i amb una mirada o tal vegada

un somriure n’hi haurà prou

per fer-me esclatar.

L’ordre és definitiu

Si un home m’ordena els suèters

en degradat com un arc de Sant Martí,

apila les calces per grau de transparència

dins el calaix corresponent,

emboteix els abrics en aquest forat

que algun dia serà un vestidor

o s’ennuega quan li toco el sexe

en públic traïdorament desfermada

se m’entelen els ulls de l’emoció.

Sé que la meva part masculina

ja li hauria preguntat

si vol casar-se amb mi.

Tinc sabates de taló

Tinc sabates de taló vermelles

amb pols de creuar tots els carrers

i entre les orelles amagatalls

i un vestit amb ales

per a que no m’atrapin massa aviat

les filades dels entomòlegs

que m’enamoren cada dissabte

i no oblido mai bé a qui m’oblida

i guardo un batec sempre sincer de natges

i mil desviacions i somnis eròtics

de tots colors

i si em revises príncep blau les calces

hi trobaràs tendresa festes i disbauxes

i sempre arribo tard

com les hores de recuperar petons

i una abraçada o no pot baratar-me

el desig

i mai un gran amor dels de pel·lícula

més aviat una rebregada inoblidable.

Pecadores

Unes dècades enrere jo no existia

i en altres tantes ja no existiré

i així i tot, per si de cas, la mare m’ha explicat

que quan vaig néixer el Codi Penal prohibia

escriure i llegir sexe,

tenir sexe,

pensar sexe,

voler ser més i més sexe.

Confesso que he de clavar el genoll a terra

davant l’evidència que, per sort,

després es van imposar raons a dojo,

llibres, pel·lícules, revistes

i no es poden deixar créixer

teranyines de sucre entre les cames, deien,

i per alegrar la cresta de l’alegria saludable

podien llavors les dones però prou discretes

recórrer a les mans dels pagesos amb durícies

o a les de les dependentes,

dels mariners de viandes

o de les executives mal despullades

i tot molt assenyat i ple de metàfores,

això si, una comunicació exquisida

del dolor i del plaer i de la nàusea

en totes ses vessants que gairebé

no feia soroll

que no parava un instant de rajar,

de moure la llengua amb lleterades,

d’encendre bengales sobre els llits

i els pits eixuts de la hipocresia,

de buscar el tempo i la graduació

capaç de calmar la sexualitat atlètica,

agitada, tèrbola, masculina

de les dones que en sabien massa

i tot va continuar esclatant així fins avui

però no

sota els trets amb silenciador del què diran

les dones com la meva mare i jo

no trobem encara la manera d’afirmar

que no va ser que a les princeses d’abans

els hi hagués encès les natges un diable,

que no sabem si el món camina millor o pitjor

però que ja n’hi ha prou de no poder expressar

què vols què desitges què et manca

sense que t’assenyalin amb el dit

abans de dir-te marrana.