Avui us explicaré la història barcelonina d’una parella que viu al costat de casa meva. La Cristina va néixer a Chicago, però com que gairebé tot l’any hi feia molt de fred, va començar a viatjar arreu del món.
Fa molt que va passar per Barcelona i s’hi va quedar: es va enamorar d’un músic de la terra, moreno i simpàtic. Aquest músic, a més, era fill del dissenyador Pete Sans, autor d’una làmpada meravellosa amb forma de medusa que donava nom a un restaurant de l’Escala, situat a cinc metres del mar.
Ell la va portar al restaurant del seu pare per festejar, i ella —que és una dona que gaudeix molt cuinant— no només li va dir que sí quan li va demanar matrimoni, sinó que es va entusiasmar amb el restaurant. Ben aviat va demostrar que la seva fama de bona cuinera no era cap farol: així és com van començar a fer meravelles entre els fogons amb productes de mercat, preferentment ecològics. Té la seva gràcia que Chicago provingui de la paraula nadiua shikaakwa, que es pot traduir com «ceba de l’hort».
Però l’amor conjugal ben aviat va donar altres fruits, i van tenir dues nenes. Amb elles, a l’Escala només hi podien estar còmodes durant els mesos d’estiu, i van decidir tornar a Barcelona per instal·lar-s’hi definitivament, al barri de Gràcia.
Amb una nena prenent el pit i l’altra començant a caminar, la idea inicial de la Cristina era quedar-se a casa sense treballar mentre el marit anava pel món fent bolos musicals. Però la Cristina és molta Cristina, i va pensar que la planta baixa de la caseta de Gràcia podia convertir-se en un bon restaurant. I dit i fet: fa sis mesos que han obert un local al carrer Torrijos que fins aleshores no existia al barri. Tenen la cuina oberta de manera ininterrompuda tot el dia, amb plats calents i de cullera, pastissos de xocolata com els que feia la mare, i racons deliciosos per anar-hi a xiuxiuejar amb la parella.
Per això, diu ella, es diu Mama’s Café: perquè acull tothom i és al carrer Torrijos. La terrasseta m’ha enamorat. M’agrada anar-hi a passar el matí o la tarda, quan en tinc de lliures, per escriure, llegir i mirar les fulles de les plantes, que no paren de créixer i que també expliquen històries. A mi m’han explicat aquesta.
