La passejada d’avui té com a protagonista el Bar Glaciar, a la plaça Reial, un indret on m’agrada perdre’m una estona a soles i mirar com passa la gent.
Acostumo a fer-ho a la font del mig, la de les Tres Gràcies, o asseguda en una terrassa, com si fos una turista, lluny del soroll dels cotxes i immersa en el xivarri dels cambrers que feinegen, aliens —potser— a la història trista de la plaça, que va començar cap al 1800, quan es va cremar un convent. Després, el solar es va convertir en teatre —el Teatre Nou— fins que el Liceu li va prendre tant públic que el projecte va quedar abandonat i s’hi va fer la plaça que avui coneixem.
No sóc l’única que gaudeix d’aquest petit plaer urbà, i per això la plaça es converteix cada dia en punt de trobada de molts turistes que hi van a fotografiar les faroles, obra de Antoni Gaudí.
Tot el perímetre és porticat i fa pensar en un claustre laic i multicultural on es resa perquè et portin la cervesa ben fresca. És en una de les cantonades de la plaça on se situa aquest establiment que, com la resta de locals del perímetre, aprofita la zona coberta del pòrtic els 365 dies de l’any.
És un bar de copes, amb les clàssiques patates fregides de bossa, olivetes, entrepans sucosos i plats combinats per apaivagar la gana. Però, a més, és molt bonic.
Quan vaig arribar a Barcelona, l’any 1992, per estudiar-hi, ja el vaig triar com el més bonic de la zona, perquè manté la decoració càlida i informal d’antuvi, amb sostres alts, ventiladors i una imponent barra de marbre que només té un defecte: no té tamborets.
Però encara us en vull explicar una cosa més: l’activitat gairebé clandestina que s’amaga al pis de dalt. No malpenseu. Allà s’hi practica el noble art de recitar versos i presentar llibres. Aquest local porta tota la vida convidant les muses, i a les parets pintades en tons ocres i beix hi ha una gran quantitat de fotografies d’artistes i escriptors.
Els recitals i les presentacions passen quan passen; no hi ha un dia assenyalat. Cal estar atents a la programació, molt discreta, i és fàcil coincidir-hi amb estrangers residents a Barcelona, com el col·lectiu d’anglesos Barcelona Ink, universitaris i poetes de totes les edats. I, en acabar, si s’hi fa amistat, es pot anar a algun concert del Sidecar o a ballar al Jamboree, que són ben a prop.
