A la ciutat de Praga no fa gaire va ser notícia que s’estava ideant la possibilitat d’habilitar un vagó sencer del metro perquè la gent es relacionés més i millor: perquè els usuaris més joves poguessin fer bona amistat —o el que sorgeixi—, com es diu d’aquestes relacions espontànies que, en definitiva, defineixen la possibilitat d’un vagó de metro per lligar.
Aquí, a Barcelona, no ens cal fer cap invent d’aquests, perquè més que un vagó el que tenim, de moment, és un horari i unes quantes estacions molt propícies per conèixer gent amb ganes de gresca.
Les estacions de plaça Catalunya —inaugurada el 10 de juny de 1926, ara fa tot just 87 anys— i Diagonal, pel que fa al metro, i els últims viatges de matinada des de Provença / Gràcia cap al Vallès en Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, són bons escenaris per a històries d’amor fugaç o passions arravatades, de les de pel·lícula.
De fet, les emocions no hi falten, i hi ha qui diu que el metro sembla un antic Far West americà a partir de les tres de la matinada.
Potser ho van planificar així, els polítics, expressament per a això: un metro que els caps de setmana circula tota la nit sense interrupció és un pla prou suggerent per a les ocasions de lligar que propicien les llargues esperes, l’escalforeta humana que s’hi genera i les cues i estrebades per enxampar seient.
Si ets a Barcelona aquest estiu, prova-ho, encara que només sigui una vegada: lligar al metro. O bé observa —i m’ho expliques—. I recorda que al metro cal ser molt directe i honest si vols captar l’atenció de l’altre, perquè és possible que hi hagi poques parades abans de baixar. Si t’hi poses, la prioritat ha de ser saber de quin temps disposes i aconseguir algun mitjà de contacte a tota velocitat.
I, per si de cas, vols un consell ràpid? Entra, mira i posa’t de seguida en acció: fes una foto de la persona que has triat i, després, com qui no vol la cosa, demana el Facebook, el telèfon o el Twitter per enviar-la. Diuen que funciona.
