La sirena és un dels poemes més singulars de Joan Alcover. La primera versió està datada a Palma el 1907 i fou publicada a la revista Empori el maig de 1908. La versió revisada aparegué dins Cap al tard el 1909.
Les dues versions expliquen la trobada entre un pescador i una sirena. Ell la desitja, l’abraona i la besa; ella, després d’un primer moment d’abandonament, es regira, el fereix i s’escapa.
Hi ha, però, una diferència especialment significativa. A la primera versió, Alcover anomena el pescador «violador». A la versió de 1909, aquesta paraula desapareix i és substituïda per «el pescador». L’escena, però, es manté: la sirena pot canviar de parer, defensar-se i partir.
Llegit avui, el poema obre una conversa inesperadament contemporània sobre el desig, el consentiment i la llibertat. I conservar les dues versions permet recuperar també una part del nostre patrimoni literari immaterial.
La sirena · 1907
Jo sé una cala profunda
hon habita el vey marí;
el rocam que la circonda
perfuma l’olor de pi.
El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
y ab sos ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.
En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
y’l crestall no més se trenca
si a fló d’aigua surt un peix.
La calor de l’estiuada
es febre de voluptat
sota la pell broncejada
del pescador ensomnyat.
L’atrau l’ona que tremola,
desnua el còs indolent,
y se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.
S’espolsa, braceja y rala,
amarant-se de frescor…..
De sopte, veu en la cala
una estranya lluentor.
Es l’escata d’una qua,
que la mar torna engolí;
llavors, d’una dóna nua
veu el busto alabastrí.
A fló d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
y perles de llum goteja
la negró de son cabell.
Ell l’encalsa, l’abraona
y besa son llabi homit;
ella un instant s’abandona,
ab el còs mitx adormit.
Mes la qua, qu’esgarrapa,
se revíncla y tiny de sanch
al violador, y s’escapa
la sirena del còs blanch.
························
Ella es d’una rassa morta
la sola que sobreviu;
ella romp la xarxa forta,
llibertant el peix catiu.
Ama, en la quilla sospesa,
encomanar ab les mans
la divina ubriaguesa
al vaixell y als tripulants.
Ama l’Angelus que plora
en els ecos de la mar;…..
mes se plany desde aquella hora
que un bes d’home va tastar.
Un desitx ardent la fible,
com al pescador mateix;
y ab la còpula impossible
somnia la dóna peix.
Joan Alcover y Maspons
Palma, 1907
La sirena · 1909
Jo sé una cala profunda
on habita el vell marí;
el rocam que la circunda
perfuma l’olor de pi.
El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.
En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.
La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.
L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.
S’espolsa, braceja i xala
amarant-se de frescor……
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.
És l’escata d’una cua
que la mar torna a engolir;
llavors d’una dona nua
veu el bust alabastrí.
A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.
Ell l’encalça, l’abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.
Mes la cua que esgarrapa
es revincla i tiny de sang
el pescador: i s’escapa
la sirena del cos blanc.
…
Ella és d’una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.
Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova que les nimba
de fantàstiques clarors…
Ama, en la quilla suspesa,
encomanar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i als tripulants.
Ama l’àngelus que plora
en els ecos de la mar…
Mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.
Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona-peix.
Joan Alcover
Cap al tard, 1909
Una paraula que canvia la lectura
La diferència més significativa entre les dues versions apareix en un sol vers. El 1907, Alcover escriu:
«al violador, y s’escapa
la sirena del còs blanch.»
El 1909 ho transforma en:
«el pescador: i s’escapa
la sirena del cos blanc.»
La modificació canvia la caracterització del personatge masculí, però no elimina el gest de la sirena: després d’un instant d’abandonament, es regira, es defensa i s’escapa.
La lectura contemporània del poema ens permet parlar de desig, consentiment i llibertat, però també ens convida a observar com un poeta modifica el seu propi text i com aquesta variant pot canviar profundament la nostra lectura.
Escaneja el QR i llegeix les dues versions de La sirena.
Conservar els textos, les seves variants i la seva memòria també és conservar el nostre patrimoni literari immaterial.
Fonts
- Joan Alcover, Cap al tard, Barcelona, Gustau Gili, 1909.
- Primera versió de La sirena, datada a Palma el 1907 i publicada a Empori, núm. 11, maig de 1908.
- Ignasi Moreta, edició crítica de Poesies de Joan Alcover, 2026.
