Hi ha llibres que neixen amb un repte considerable. Prendre com a punt de partida Macondo, un dels territoris més emblemàtics de la literatura del segle XX, obliga inevitablement el lector a establir comparacions. Roser Amills(Algaida, 1974) n’és conscient i, per això, El librero de Macondo no intenta prolongar l’univers de Gabriel García Márquez ni apropiar-se’n. El que fa és una altra cosa: convertir-lo en un símbol de la passió per la lectura i en un espai on reflexionar sobre els llibres, els qui els escriuen, els qui els venen i, sobretot, els qui encara els llegeixen.
No és casual que l’eix de la novel·la sigui un llibreter. En temps d’intel·ligència artificial, de plataformes digitals i de recomanacions dictades per algoritmes, la figura del llibreter continua representant aquell lector expert que coneix les obres, escolta els clients i sap trobar el títol adequat per a cada persona. Amills reivindica aquest ofici sense convertir-lo en un exercici de nostàlgia. Ho fa des de la convicció que una bona llibreria continua essent un lloc de trobada, gairebé un refugi cultural.
L’autora, que fa anys que transita entre el periodisme, la poesia i la narrativa, escriu amb una prosa viva, fluida i carregada de referències literàries. El lector hi reconeix un ampli bagatge lector, però també una voluntat de fer accessibles aquestes complicitats. Les evocacions de García Márquez apareixen amb naturalitat, com petits homenatges que mai no arriben a convertir-se en una imitació. Aquest és probablement un dels principals mèrits del llibre: entendre que els clàssics no necessiten ser copiats, sinó reinterpretats.
No és una novel·la de ritme trepidant. Hi ha moments en què les digressions literàries guanyen pes sobre l’acció. Però també és cert que aquesta cadència pausada forma part de la mateixa naturalesa del llibre. No pretén crear suspens, sinó convidar a llegir lentament, gairebé com qui passeja entre prestatgeries sense saber encara quin volum acabarà emportant-se a casa.
Amills aprofita aquesta història per introduir una reflexió discreta però constant sobre el paper de la cultura escrita en una societat dominada per la immediatesa. Sense sermons ni moralismes, defensa el valor de la conversa, de la curiositat intel·lectual i del temps dedicat a una bona lectura. Són idees que apareixen integrades dins del relat i que contribueixen a donar-li una dimensió que va més enllà de la simple ficció. Potser aquest és el principal encert d’El librero de Macondo. I això, en els temps que corren, ja és una petita victòria de la literatura.
