Poema «Dona» del llibre «Morbo», Roser Amills (ed. Cossetània)
Dona
I jo rumio les meves obsessions de costum
enfront del portàtil i dic
que és un fet que sóc dona
pell que s’escorre peu
troballa al final de la cama
forat que compleix rigorosament
les fases innecessàries:
angoixa, ganes d’ofegar-me en xocolata, buidar-me de llàgrimes
i sang.
Que tinc glàndules mamàries,
un clítoris, una vagina i dos ovaris
que avalen les ganes de parir
que es suposa que ho mouen tot
entre nosaltres.
Que tinc trets d’home
també m’ho diuen sovint
i que sóc desastrada, esquerpa,
més aviat avariciosa i egoista
per arribar al cim del plaer,
que em quedo immediatament dormida,
que quan engreixo el cul
es torna esponjós,
que sóc impulsiva. Que vaig riure
amb una pel·lícula terrible,
que les meves cuixes podrien escanyar-te
que panteixo com un cadell
calmat sota la teva aixella
si malgrat tot em dius
que no t’espanto. No encara.
