Poema «Dona» del llibre «Morbo», Roser Amills (ed. Cossetània)

Dona

I jo rumio les meves obsessions de costum

enfront del portàtil i dic

que és un fet que sóc dona

pell que s’escorre peu

troballa al final de la cama

forat que compleix rigorosament

les fases innecessàries:

angoixa, ganes d’ofegar-me en xocolata, buidar-me de llàgrimes

i sang.

Que tinc glàndules mamàries,

un clítoris, una vagina i dos ovaris

que avalen les ganes de parir

que es suposa que ho mouen tot

entre nosaltres.

Que tinc trets d’home

també m’ho diuen sovint

i que sóc desastrada, esquerpa,

més aviat avariciosa i egoista

per arribar al cim del plaer,

que em quedo immediatament dormida,

que quan engreixo el cul

es torna esponjós,

que sóc impulsiva. Que vaig riure

amb una pel·lícula terrible,

que les meves cuixes podrien escanyar-te

que panteixo com un cadell

calmat sota la teva aixella

si malgrat tot em dius

que no t’espanto. No encara.

Comparte y comenta esta entrada: