A la revista Pla de Mallorca parlen els autors i autores:
Joan Mas, Llorenç Capellà, Roser Amills, Gabriel Janer Manila, Sebastià Perelló i Maite Brazales. Autors i autores d’estils molt diversos i generacions diferents, però amb una cosa en comú: haver nascut a un poble de la comarca comparteixen les seves experiències.

A la revista Pla de Mallorca parlen els autors i autores aquest mes de desembre 2021: cartografia.
A la revista Pla de Mallorca parlen els autors i autores aquest mes de desembre 2021: cartografia.

E x p er i èn ci es
Roser Amills
Algaida


Fem números: vaig tornar a Mallorca aviat farà dos anys després de vint- i- vuit lluny, molt lluny, a l’altra banda de la mar. Me n’havia anat a estudiar a Barcelona amb disset i sí, havia anat tornant, de forma intermitent, que no és tornar. Sobretot quan, mentrestant, tens dos fills i escrius més de vint llibres.
A la seva accepció original el mite remet a un conte, una història o una narració, però la seva profunditat es basa en un enfrontament. A això venia, sense sospitar-ho.

Tota la meva obra havia estat construïda des de l’altra banda i amb una certa gravetat narrativa que la convertia en contes. M?hi faltava la rondalla de debò d’aquest costat, aquest llançar- me directa al mite de Lete sense xarxa: la protagonista torna i tot transcorre a partir d’aquí dolorosament i ràpidament. Una pandèmia inversemblant. Aïllada i sense carnet de conduir.
Sense feina. Monoparental. Víctima de violència de gènere i l’oncle matern Joan que ni es desplaça de la seva clínica de Sóller per dir-me que em fa fora de la casa on vaig néixer. Tan inecessari, dotze anys buida, com insensible allò darrer que va dir: «no haver-te separat» i «busca’t un home que et mantingui».

Tot fa voltes a les illes i a aquesta a més espero que s’anunciï el final d’aquests successos punyents que m’han obert la vida en canal, com s’obren els llibres i el pa dels entrepans del meu fill petit. L’illa de la calma diuen les revistes de viatges. No saben de què parlen. Jo sí, per això fantasiejo amb marxar, una altra vegada.

Si em deslliurés de tot això, podria desenvolupar les mil idees i projectes nous que em brollen tothora. No em moc. Escric que estic molt quieta i que no se m’oblidi escriure, és l’única cosa veritablement meva que tinc. Lletres rares i difícils.

Com més espantada i vulnerable, més escric. Escriure mentre al carrer de davant dues dames discuteixen rumors. En qualsevol etapa, a qualsevol lloc i en qualsevol època de l’any escriure és anar-me’n i tornar, és la bona temperatura i l’aire que fa gust de terra vermella de la infància i el fred del nord d’aquest segon mes de desembre sense calefacció. Ho donaria tot per tornar a tomar ametlles amb els avis i que el meu oncle torni a somriure i a regalar-me la màquina d’escriure d’aquells meus deu anys. A això havia de venir. A escriure-ho tot.

Escriure «quin l l a r g i m e r a v e l l ó s v i a t g e». Sí, potser feixuc a estones, i també ple de les troballes que importen, l’estudi compartit, la meva terra ferma que és Algaida, aquesta conversa.
Per això és que havia de tornar.

Comparte y comenta esta entrada: